Emili Donato: “Barcelona s’hauria de refondre en una ciutat metropolitana”

L’Emili Donato Folch  és un dels noms importants de l’arquitectura catalana. Format a mig camí dels renovadors de l’arquitectura moderna i els inicis del postmodernisme, del qual es desmarca, la seva obra està vinculada principalment a l’habitatge i els equipaments públics. Donato és també un dibuixant amb un traç precís i expressiu, que ha plasmat en croquis, plens de volums i ombres suggerents, característica que comparteix amb molts dels seus edificis. Ens rep al seu despatx de Barcelona, entre maquetes, dibuixos i pintures a l’oli, la seva altra gran passió. Parlem de l’arquitectura dels darrers anys de la dictadura i els primers de la democràcia. De natura inconformista, no ha defugit mai el debat amb “l’establishment”. 

Aleix Catasús Oliart: Quan t’adones que vols estudiar d’arquitectura?

Emili Donato: De jove, la meva mare (Magda Folch) ja volia ser arquitecta. Si ho hagués aconseguit hauria estat la primera arquitecta d’Espanya, però no va poder per raons econòmiques, ja que els estudis l’obligaven a viure a Madrid o a Barcelona. Es va dedicar a la pintura i durant molts anys va exposar a Barcelona, a la sala Gaspar, la Syra, la Rovira i altres. Quan es va parlar a casa sobre què podia estudiar, em semblava que la carrera d’arquitectura no tenia per mi gaire sentit perquè ho estudiava la classe alta, top. Com que dibuixava bé, vaig començar Belles Arts, però al tercer curs ja m’havia passat a arquitectura. Aproximadament això va ser l’any 1953 o 54.

Què recordes dels anys de carrera?

A l’escola hi vaig estar del 1956 al 1959. Vaig passar els primers anys fent dibuixets del Nucli Antic que després venia als turistes allà mateix. A classe no hi anava quasi mai. Em reunia amb companys de curs, miràvem llibres, llegíem i estudiàvem pel nostre compte: Wright, Neutra, Zevi… Jo estava acostumat a la disciplina del Liceu Francès i el funcionament de l’Escola em va semblar xauxa.   Per combatre la manca d’ensenyament de l’Escola, amb els companys, Antonio Miró i Raimon Torres, vam muntar uns seminaris que vam batejar com a “Seminaris Torres Clavé”. Agrupàvem gent de diferents disciplines: dret, economistes, sociòlegs… Hi havia estudiants d’arquitectura com en Bastardes, Borja, Bofill, Boix, Riera, Schmidt, Domènech, Oliva, Punset o en Viaplana. Llegíem els primers llibres d’arquitectura moderna publicats en castellà a Buenos Aires per editorials com Poseidón i Infinito, i ens els explicàvem. La reforma agrària, la prefabricació i l’urbanisme eren els nostres mites. Vam establir relació amb Ulm, la E.T de Zurich, amb Fernando Chueca de Madrid… Tot això va funcionar bé durant dos anys. Això va coincidir amb el moment en què el Grup R començava a declinar. Llavors l’Oriol Bohigas ens va explicar alguns dels seus projectes i va intentar captar a aquest grup de gent jove… però el vàrem frenar… Pecats d’orgull juvenil.

És coneguda la teva vinculació al PSUC, que ja comença a la universitat. Quan se’t va despertar l’interès per la política?

Abans de la Guerra, el meu pare, catedràtic de filosofia, havia estat director d’un l’institut de Figueres i després d’un de Lleida. Durant la Guerra, l’any 1939, va ser empresonat i condemnat a mort. Per sort li van commutar la pena per la inhabilitació, durant quinze anys. Per tant, jo tenia una inclinació lògica contra la dictadura.

Com t’hi apuntes?

Amb en Joan Bosch, un company de carrera, cap a l’any 1958, pujàvem al campanar de la facultat de Ciències i llançàvem octavetes des d’allà. Això va ser conegut i un dia em va trucar el Manolo Sacristán. Em van citar ell i en Rosal en un bar molt senyorial de la Diagonal i em van convidar a unir-me al partit. I jo, que no havia llegit gairebé res de Marx ni res semblant, m’hi vaig afegir. Com que no hi havia cap arquitecte, em van col·locar en la cèl·lula de lletres amb el Manolo Vázquez, l’Anna Sellés, el Goytisolo, el Pep Termes, en Garrabou… tots gent del món de les lletres. 

Abans dels 50, els arquitectes havien de ser uns senyors, fills de propietaris de sòl, cases de pisos o sòlids empresaris

De fet, aquells anys el col·lectiu d’arquitectes encara era eminentment conservador, oi?

El Col·legi d’Arquitectes tenia un estatus social que no feia pensar que el pogués dirigir gent d’esquerres, clarament demòcrates.  Abans dels 50, els arquitectes havien de ser uns senyors, fills de propietaris de sòl, cases de pisos o sòlids empresaris. Disposaven d’un uniforme per a les cerimònies; recordo un professor d’urbanisme de l’Escola que ensenyava els radis de gir de les carrosses o calesses de quatre rodes…. Però teníem un col·legi formalment democràtic… no sé com, la reacció es va colar allà a poc a poc… En Moragues i l’Oriol Bohigas ja van marcar objectius. El Grup R ja eren culturalment rupturistes. Després, la generació dels cinquanta i seixanta, en Subías, Bassó, Sostres, Tous i Fargas, Ribas… van ser  la frontissa del primer “canvi“.  Quan jo vaig començar a estudiar, els alumnes encara eren majoritàriament de classe alta. Al meu curs érem 9. El primer any vaig fer amistat amb en Raimon Torres, fill de Josep Torres Clavé, i quan als vespres estudiàvem a casa seva, amb en Toni Miró, obria unes capses de cartó amb llibres, papers i revistes del GATCPAC-Par. També recordo una pel·lícula del viatge del seu pare amb en Sert a  Rússia  per conèixer l’avantguarda artística i arquitectònica “soviètica”, just abans del gir estalinista…

Parlem d’arquitectura. Què destacaries dels arquitectes de la teva generació?

Quan em vaig matricular, hi havia el que quedava del Grup R. Llavors, de la meva generació gairebé no hi ha gent coneguda. Potser només en Cantallops ha jugat un paper… Crec que en l’àmbit col·lectiu, després de nosaltres no hi va haver una renovació fins a la generació posterior, ja ben entrats els anys seixanta, que exemplifiquen bé els membres de l’estudi PER. Aquests ja havien canviat bastant gràcies, en part, al Robert Terrades, director de l’Escola d’Arquitectura. Va introduir nous professors i va establir una altra mena de canvis, com el premi al millor projecte de fi de carrera, que el primer me’l va donar a mi. De seguida van aparèixer els Clotet, Tusquets, en Bofill… Es va crear un ambient sobre el qual poc després l’Oriol Bohigas va articular el corrent que s’ha conegut com l’Escola de Barcelona. Aquests ja tenien un toc postmodern.

Quan et matricules marxes uns anys fora de Barcelona.

Poc abans de matricular-me ja havia marxat. L’hivern del 1959, vaig acompanyar al Ricardo Bofill a Ginebra i vaig acabar dibuixant a l’estudi de l’arquitecte Marc Saugey. I un any més tard vaig estar a París, ja amb el títol i una beca a la butxaca, estudiant la prefabricació pesada francesa. En tornar a Barcelona, com que jo no tenia cap arrel social ni professional a la ciutat, vaig anar a Eivissa. El meu pare, que estava allà “exiliat” fent de professor, em va recomanar anar-hi perquè no hi havia cap arquitecte. Vaig muntar l’equip, amb el Raimon i el Toni Miró, i allà vaig fer els meus primers i agosarats projectes. En aquesta estada em va ajudar l’arquitecte Rodríguez Arias (antic membre del GATCPAC), que ja havia tornat del seu retir de Xile.  Barcelona va seguir inexistent durant un temps. Llavors va començar el capítol de Calafat. El company Joan Bosch em va presentar un grup de joves professionals, propers al “capitalisme popular”, que creien en ampliar els nivells de consum de les classes mitjanes, fins inclús la segona residència. Tenien una empresa, UCESA, amb una gran finca a l’Ametlla de Mar, i em van encarregar la planificació urbanística del conjunt. La seva idea era vendre la caseta de vacances ja construïda. Hi havia un catàleg amb tres o quatre models de tres o quatre dimensions tipus. Els edificis els vam fer sempre amb cobertes de volta a la catalana, molt característics. Això va durar del 1962 al 1965. Posteriorment s’han fet coneguts i els crítics les han qualificat dins el “corrent brutalista” o d’inspiració “mediterrània”, local o vernacle.

La teva primera obra a Barcelona també es va fer força coneguda.

Si, l’any 1962 l’editor Xavier Folch, que coneixia del Liceu Francès, em va recomanar a un amic seu promotor de comunitats de propietaris, que em va encarregar el meu primer edifici a Barcelona, a l’avinguda de l’Hospital Militar. L’edifici va sorprendre perquè vaig col·locar les cuines a les tribunes de la façana en lloc dels foscos patis interiors com es feia habitualment. L’edifici va agradar i me’n van encarregar un altre al carrer Rosselló. La façana principal la vaig cobrir totalment amb un mantell de vulgars i populars persianes de llistó i cordeta. El que vaig fer va ser invertir les façanes. La façana del carrer de l’Eixample, el lloc representatiu, era en realitat una façana tradicional de l’interior dels patis de mançana, és a dir la dels locals de servei. Hi va haver gent del grup de la revista 2C que el va comentar favorablement… Arran d’aquest encàrrec vaig aprendre a muntar comunitats de propietaris. Aquesta era l’única manera que tenia jo llavors de construir un edifici de pisos a Barcelona. Així en vaig fer cinc o sis aquells anys.

Amb l’inici de la democràcia vas construir alguns equipaments públics. Com comencen aquests encàrrecs?

En el primer govern de Pujol ja funcionaven les conselleries i allà hi havia professionals com en Joan Ràfols a Habitatge, en Josep Benedito a Ensenyament i en Francesc Pernas a Sanitat, que van dirigir la nova política de construccions públiques en aquests tres camps. Eren contemporanis de l’acció de l’Anton Solans i l’Oriol Bohigas del primer Ajuntament democràtic del Narcís Serra. Llavors els encàrrecs es feien a dit, sense concursos. En Francesc Pernas, a Hospitals, va encarregar, per exemple, el primer hospital d’aquesta conselleria a Elias Torres a Mora d’Ebre. A mi em va encarregar més endavant el CAP de Cornellà i l’Hospital d’Igualada. El director general d’Habitatge, Joan Ràfols, el seu primer encàrrec, me’l va fer a mi. Era un modest conjunt de 24 habitatges a Igualada (1981). Recordo que em va donar un cap de setmana per plantejar-lo. Tot i les presses, vam fer un conjunt que va sortir bastant net i ha tingut un cert ressò. Però probablement els millors treballs d’aquells anys em van arribar des del Departament d’Ensenyament d’en Josep Benedito. Els primers deu anys, Benedito va encarregar una cinquantena d’instituts i escoles. Cal recordar que l’ensenyament públic, tant en l’àmbit mitjà com professional, pràcticament no existia sota la dictadura, i els edificis que es feien eren projectes tipus que provenien sempre del departament ministerial de Madrid. Per tant, el dèficit era immens, especialment a Catalunya. Calien milers d’aules i centenars d‘edificis…, i gràcies a la gestió del Josep eren obres d’autor.

Aquests projectes públics coincideixen amb l’expressió més monumental…

Mai he tingut la intenció de fer edificis en clau de “monumentalitat”. En Carles Martí ha dit de mi que si puc dilatar el programa i els elements arquitectònics o programàtics, ho faig. Però si ho he fet és perquè algú m’ho ha deixat fer. A vegades aquestes mínimes ampliacions del continent principal tenen a veure amb la “màgia del lloc”…, allò que l’arrela en un context urbà o paisatgístic, que és aparentment inventat… No sé si m’explico clar; aquests afegits de vegades són simbòlics o d’escala… el que fan és marcar amb algun tipus de rotunditat l’impacte de l’edifici en el paisatge del lloc. En aquests edificis considerats monumentals el que passava és que, com que no gastava amb acabats rics, construïa volum, coses de contingut programàtic. Crec que això converteix l’ofici en una cosa diferent de les constants formals de les tipologies de l’arquitectura. Per això és tan important la complicitat amb la propietat privada, pública o eclesiàstica. Ara ja no ho podria fer. La sistemàtica tipològica, programàtica i de pressupost i de control dels últims 20 anys d’edificis escolars no deixa cap indiscreció. És lògic que sigui així i s’ha de dir que això no impedeix obres d’una gran correcció formal i que a més sempre “estan al dia” del que cal fer.

Durant els anys preolímpics, no vaig rebre cap encàrrec per a la Vila Olímpica perquè el criteri era limitar-los a arquitectes amb algun premi FAD

Sobta que fessis poques obres per a l’Ajuntament de Barcelona. Són els anys preolímpics, un moment en què es van fer molts encàrrecs.

Amb l’Ajuntament no he entrat quasi mai en el senderó… Cap als primers 80 vam començar un important projecte de mida urbana sobre els terrenys de l’antic Hospital de Sant Pau, per encàrrec de l’Ajuntament i de la mà d’en Josep M. Llop. Vam resoldre el nivell urbanístic i vam avançar les propostes arquitectòniques, però quan va assumir la responsabilitat política del tema l’Antoni Acebillo, aquest em va apartar del tema i prou… A veure, amb les persones de l’equip MBM (Bohigas, Martorell i Mackay) jo sempre he tingut bona relació, però el bon rotllo no era quasi mai el mateix amb els satèl·lits, etc. Després, durant els anys preolímpics, no vaig rebre cap encàrrec per a la Vila Olímpica perquè el criteri era limitar-los a arquitectes amb algun premi FAD, i aquest era un altre camí que tampoc vaig cultivar. Vaig renunciar al premi l’any 1968 juntament amb en Coderch i Tous i Fargas, però això és un altre tema.

Però sí que vas fer un projecte important, el d’harmonització del Parc de Collserola.

Bon tema, sí senyor. En aquell moment l’Oriol Bohigas era a l’Ajuntament, però l’encàrrec del projecte de la carretera de les Aigües prové de l’Albert Puigdomènech, pare intel·lectual de la idea. En Puigdomènech tenia una notable capacitat d’anàlisi per a temes d’urbanisme i, quan encara ningú pensava en els temes del verd en un sentit ampli, ell ja mostrava una òptica avançada sobre qüestions de sostenibilitat. Seva era la idea de l’aprofitament del “camí de les aigües” a la façana marítima de Collserola. Volia potenciar aquesta cornisa a mitjana altura sobre la ciutat i convertir-la en el punt de palanca per a la promoció política del gran Parc Central de l’Àrea Metropolitana. El camí té uns 14 km de longitud i havíem pensat equipar-lo amb una sèrie de petits equipaments, per multiplicar-ne l’ús. Aquesta va ser en esquema la seva i la nostra formulació. Després d’uns breus croquis, en Joan Bosch es va despenjar del tema per raons personals… i l’Albert va convèncer l’Oriol per tirar endavant el projecte. Vaig començar probablement amb un excés d’aportacions arquitectòniques. Avui, crec que si traiem d’aquella primera proposta alguns d’aquests elements més formals i ens quedem amb el tractament de la via-balcó i la galeria coberta sobre el passeig, hauria permès un major nombre de visites, i hauria multiplicat la seva rendibilitat social. S’hauria convertit en un passeig més plural i potent que l’actual. En el sector oriental es proposava, entre altres temes, un sistema d’horts familiars i un gran repoblament forestal, per modificar l’aspecte actual una mica trist, de “muntanya pelada”, molt diferent del sector de ponent que mira a mar. Ara s’ha posat de moda no tocar ni ferir el verd, ni tan sols per repoblar. En canvi, fa poc la premsa denunciava els centenars de petits abocadors on es llencen i s’acumulen d’amagat i sense control munts de deixalles de tota mena: orgàniques, industrials, d’enderrocs d’obres… Collserola és el gran Parc Central Metropolità, té quasi 15.000 hs. Políticament és un parc encara orfe; d’alguna manera els 3 o 4 milions d’habitants de l’àrea metropolitana haurien d’exigir el bon tracte d’aquest espai. 

L’habitatge ha estat un altre gran eix de la teva obra.

Sí, i un projecte important en aquest camp, pel que significa com a “model”, és l’illa del barri  Baró de Viver (1983). Es tractava de la transformació urbana d’un dels quatre barris de barraques creats als anys vint per allotjar la mà d’obra que havia arribat a la ciutat per construir els túnels del metro que s’havia de fer per a l’Exposició del 29. El nostre encàrrec incloïa la reformulació urbana del barri sencer i el projecte arquitectònic d’una primera peça de 450 habitatges, amb serveis comercials i socials de barri… Si no recordo malament, va ser una de les primeres grans promocions d’habitatge públic del Patronat Municipal de l’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona. Recordo que l’alcalde Maragall, quan visitava les obres, n’estava bastant orgullós.

En el projecte urbanístic, en comptes de pensar en clàssics blocs laminars amb pretensions de valor arquitectònic o en petites i ridícules mançanes de pati semiprivat, després d’innombrables intents, maquetes i dubtes, vàrem projectar no tant un edifici, sinó un espai públic per al conjunt habitacional del barri. Es configurava amb dos grans blocs en forma de C i de tot això en resulta un ampli i profund espai interior d’ús públic, de 50 per 300 metres, arbrat i equipat… Però finalment només es va completar una de les dues semiilles projectades. Si s’hagués completat correctament la segona fase, ara tindríem l’únic model construït d’una “superilla” urbana sencera a Barcelona… i faria companyia al Walden del meu amic Bofill, que ell va fer en alçada. 

Els teus projectes van associats a croquis molt expressius.

Tinc una certa facilitat pel dibuix. Segurament si no hagués estat arquitecte hauria estat un pintor més o menys bo. Sempre he plasmat les idees més elementals dels projectes d’aquesta manera. Faig molts croquis. Dubto molt i tardo molt. En aquest sentit soc molt antieconòmic. Ara l’arquitecte no necessita saber dibuixar molt. Per exemple, Coderch era un extraordinari arquitecte en composició formal, bon gust i idees extraordinàries, però era una mica torpe dibuixant. 

Vas tenir una relació estreta amb en Coderch. De fet, vas impulsar el seu reconeixement després de la seva mort. Que t’ha semblat que l’arxiu marxés a Madrid?

Poc després de la seva mort, vaig moure políticament a Joan Ràfols, aleshores director general d’Habitatge, i a l’Ajuntament de Barcelona, a més del Col·legi, per fer-li l’homenatge que a Catalunya li devíem… Fins llavors no s’havia fet res del nivell que ell mereixia!…  A veure, en aquest tema ha badat molta gent, i especialment alguna de les nostres institucions “protectores” de la cultura catalana. Feia temps que entre els arquitectes se sabia que el Coderch fill ho estava movent. Va intentar arribar a un acord amb el Col·legi d’Arquitectes, però no va ser possible. Val a dir que a Madrid sempre se l’ha valorat més que a Catalunya. La millor i més àmplia crítica de la seva obra es troba en un monogràfic de la revista madrilenya Nueva Forma dirigida per Daniel Fullaondo, on ell escriu un extraordinari treball sobre la seva obra. Aquesta pèrdua va ser una falta greu del Col·legi i entitats que hi haurien d’haver col·laborat. En resum, si ara està a Madrid, és per alguna cosa.

Catalunya té els índexs més baixos d’habitatge públic i de lloguer d’Europa occidental

A Barcelona es plantegen molts reptes de futur. Està a debat quin model de ciutat volem per al futur. Com creus que hauria de créixer o transformar-se en els anys que venen? 

Barcelona s’hauria de dissoldre i refondre en una “ciutat” metropolitana, inclosos els dos Vallès, de 4 o 5 milions d’habitants. Una gran ciutat anular al voltant d’un gran bosc central -Collserola- i amb un alcalde escollit per elecció que no fos sempre el de Barcelona i que tingués autoritat i pressupost per emprendre projectes a l’escala necessària. Per exemple, fer un nou carrer Aragó, que ja és la “gran via de Catalunya”, és a dir, la B-30…. Això hauria d’interessar a la premsa. S’hauria de fer el que sigui per aconseguir allò que en Pujol va impedir per por a la “corona roja” dels municipis, però anar inclús més lluny… S’ha de vèncer això. Fa poc, l’alcaldessa de l’Hospitalet de Llobregat i presidenta de la Diputació, va assenyalar indirectament el problema. El desastre de les infraestructures de comunicació i mobilitat dels dos Vallesos, central i oriental, és una “deseconomia” brutal per a tot Catalunya, i els mateixos poders financers i polítics del país es neguen a fer les reformes necessàries perquè sigui més eficient i rendible. Un altre tema, Catalunya té els índexs més baixos d’habitatge públic i de lloguer d’Europa occidental, entre tants absurds; mentrestant, ens distraiem amb temes menors com el museu de l’Hermitage que destina 4.000 m² a museografia i els altres 12.000 a botigues per al turisme portuari. El periodisme d’investigació s’hauria de preocupar de problemes reals, té molt camp a recórrer.  

Per acabar, digues-me com veus l’arquitectura d’avui.

Durant la democràcia, l’obra pública ha recuperat prestigi. Al principi s’encarregava a gent que garantia una certa qualitat. Els anys 80 i 90 és la gran època de l’obra pública: escoles, hospitals, habitatge. Avui els joves no tenen ocasió de fer aquest tipus de projectes. Hi ha una producció molt escassa des de l’any 2007, molts despatxos han tancat. La Generalitat fa pocs concursos. En habitatge, Ada Colau, que havia de fer més coses, no ha pogut. Aquesta generació jove fa obres de qualitat. Utilitza materials i uns mecanismes formals, uns acabats de vegades originals però una mica epidèrmics, com de grafisme. No amb aquella potència amb gestos i ritmes de mida que ens podíem permetre fa uns anys.