Agafar de nou el fil vermell (III)

En aquest article reprenc el fil de l’article anterior on parlava de la relació entre el visible i l’invisible, per aprofundir en un aspecte important que es genera en la invisibilitat: l’estructura del Fer. Us convido a baixar les línies horitzontals del pentagrama, els estrats del procés creatiu, per anar cap als greus i ser en l’espai profund. Aquí trobarem l’estructura d’un Fer que Fa.

Per tal de comprendre el valor de Fer, cal situar-se en una relació complexa que sovint passa desapercebuda, una relació que va més enllà dels materials específics que formen part dels processos creatius, i que es focalitza en una determinada interacció amb el medi i l’entorn. Una interacció sentida i trepitjada que a manera de cercles concèntrics va del més proper al més llunyà, del cos al món, i viceversa. Aquesta relació d’anada i tornada, permet entrar a fons en els moviments subtils que ja no parlen de forma sinó de qualitat. 

Tal com comentava anteriorment, quan parlem de procés creatiu, generalment ens fixem amb les destreses tècniques, amb l’ofici, amb els elements que se succeeixen en un procés de treball determinat en una seqüència temporal concreta, però hi ha un altre aspecte important que molt poques vegades ens n’adonem i que configura l’estructura d’un Fer més profund: els moviments i els desplaçaments que teixeixen una trama on el Lloc es troba amb el sentir, amb l’espai i amb el temps. Des d’aquesta trama, el Fer fa però també ens fa. 

“L’hàbit permet aprofundir en allò que des de la rapidesa, la immediatesa i la tensió no és possible d’accedir.”

El Fer es crea dia a dia amb temps, espai i presència amb una relació íntima, propera, que possibilita que allò que emergeix i es fa visible, ho faci sincerament. Diríem que l’estructura que es crea en aquest Fer amb el medi, es transita i es viu en una relació corporal de presència amb el lloc, amb els dos eixos abans esmentats: espai i temps. Per posar un exemple més concret, diríem que l’hàbit, la repetició d’un esquema de moviment del nostre cos en un espai específic i un ordre temporal concret, crea una trama subtil que permet a poc a poc aprofundir en allò que des de la rapidesa, la immediatesa i la tensió no és possible d’accedir. La trama caminada, meditada, dibuixada, etcètera, permet estovar els límits, les fronteres, les distàncies, posant cos amb consciència, constància i implicació, i permet entrar en un medi subtil que demana una determinada qualitat.

Per exemple (i disculpeu la simplificació), tots sabem que en un monestir, els monjos s’organitzen en una estructura temporal però també espacial que els permet ser, pensar i caminar en un marc determinat, un marc arquitectònic però també un ordre o seqüència temporal. Alguns espais del monestir com per exemple els claustres, han tingut una funció concreta que conjuga el pensar amb el caminar, o inclús el conversar amb el caminar. L’arquitectura i els elements que en formen part, acompanyen un hàbit de repetició, hi són conjuntament. Així, des de la constància i la presència ordenada en una estructura externa, es va creant l’estructura interna per anar cap a un entremig. Caminant, resant, meditant, el dins crea el fora i el fora el dins. Un aspecte que Mary Overlie, des de la dansa contemporània, descriu com un respirar conjunt. Amb això no vull dir que per arribar a una comprensió profunda i crear una estructura arrelada, s’hagi de seguir un patró similar, però sí que en aquest Fer conjunt, hi ha un aspecte important que cal recordar: un dins i un fora connectats pel moviment, l’hàbit i la presència que possibiliten l’emergència de quelcom més. 

Aquest aspecte no s’allunya tant del que fa un pagès, un pastor, un hortolà i/o un jardiner que cuiden i fan créixer en un espai concret. Un Fer que des de les arts, he après a través de dues persones properes que viuen i creen amb lloc: el Josep Ricart i Rial de Vic, dibuixant, escultor i pintor, i el Pep Divins de Llobera, pastor i poeta (Raül Garrigasait li dedica el darrer capítol del llibre País Barroc). Tots dos des d’una relació amb la natura que s’allunya de la contemplació, respiren i fan conjuntament amb el lloc des d’una estructura arrelada. 

Anant més lluny, als Estats Units, trobem el treball d’Anne Bogart (des del teatre) i Mary Overlie (des de la dansa), que han aportat un llenguatge concret que possibilita crear des de la fisicitat dels elements a partir de l’estructura interna i la complexitat (us convido a llegir els llibres Antes de actuar. La creación artística en una sociedad inestable, d’Anne Bogart, i Standing in space. The six viewpoints. Theory and practice, de Mary Overlie). Un llenguatge que permet ser en l’interior de la creació i que en termes d’Abraham Celaya, (Anne Bogart. Los puntos de vista escénicos) és “una base per navegar en el món físic de l’escenari”. Basant-se en els sis viewpoints o punts de vista creats per Mary Overlie des de la dansa, Anne Bogart desenvolupa nou punts de vista escènics agrupats en dos blocs. El bloc “temps” inclou el tempo, la durada, la repetició i la resposta cinètica; i el bloc “espai”, la forma, el gest, l’arquitectura, les relacions espacials i la topografia. Una ordenació que permet crear des d’un llenguatge sensible, immersiu, tot emprant les gradacions infinites que es viuen dins un procés creatiu.

Així, tant des del teatre com des de la dansa, les autores trenquen amb les lògiques narratives lineals, descriptives, per situar la creació en una consciència basada en el moviment i la interacció que es desenvolupa amb altres codis diferents dels que estem acostumats. Aquest llenguatge que vaig tenir l’oportunitat de conèixer gràcies a l’Associació d’exalumnes i exprofessors de l’escola d’art de VIC, (un agraïment a Pilar Sanmartín i Clara Rebollo, exArt Vic) i que en el marc de la capitalitat cultural de Vic el 2016 ens va acostar la Carlota Subirós a l’espai Conservatori de Vic, em va permetre ordenar els matisos del Fer, i reconèixer un saber que va més enllà de la materialitat d’una obra específica. Les dinàmiques que generen els processos creatius en un espai i un temps determinats, tenen un valor que encara no hem sabut reconèixer. 

“El Fer és el resultat de tots els moviments que s’han viscut i s’han sentit conjuntament.”

Aleshores, situats en un llenguatge estructural, tenint a l’abast eines que ens acosten a un llenguatge menys descriptiu i més autònom, podem anar més enllà de les obres com a objectes, per entrar en la riquesa que subjau en el procés de fer-les. Així, entrem en un món apassionant que ens parla de l’estructura d’un Fer profund que es crea en una relació corporal amb el lloc (gràcies al Premi Pilar Juncosa 2016 de la Fundació Pilar i Joan Miró, vaig tenir el privilegi d’explorar el procés creatiu de Miró a partir dels seus tallers i espais de treball, tant a Palma com a Mont-roig. Una exploració que esperem que molt aviat vegi la llum en format expositiu). Des de l’estructura profunda invisible, és possible treballar un sentir específic que resulta difícil de transmetre de manera projectual o merament formal. Des de l’estructura caminada i/o meditada, el sentir es va impregnant de manera progressiva en la matèria en un moviment conjunt que possibilita la comunicació d’un to independentment de la forma que aquest acabi prenent. 

Aleshores, la creació que es fa visible, surt d’una estructura profunda treballada amb constància en un caminar, un sentir i un hàbit amb lloc. Al llibre El que m’agradaria que la dansa fos, Cesc Gelabert diu que “som el resultat de tots els moviments que hem fet anteriorment”. Amb relació al Fer, jo hi afegiria que és el resultat de tots els moviments que s’han viscut i s’han sentit conjuntament. 

Arribats a aquest punt, podem afirmar que el Fer proposa un gir important, un canvi de direcció respecte de la dinàmica de projecte que actualment impera (en els projectes, generalment anem de dalt a baix, de la idea a la matèria). Dins el Fer, som dins una matriu que es crea conjuntament des del moviment amb una gran varietat de matisos i elements. En aquest, la creació pren els seus propis ritmes en una interacció plena de gradacions on també intervenen els canvis constants que experimentem dia a dia, ja siguin tèrmics, geogràfics, topogràfics, lumínics, etcètera. Per això crear és treballar de manera sensible amb la matèria. Perquè el mode com fem, afecta allò que fem. 

“Crear és treballar de manera sensible amb la matèria.”

Aleshores el Fer, el procés de Fer, s’insereix (vulguem o no) en una relació de cura. En el seu transcurs, fem a través d’una relació que es basa en un respecte i un tracte que deixa de banda les relacions de poder (que sovint atribuïm tant als materials com als objectes, i a altres elements un sentit d’obediència i de silenci). Entrar en els gradients d’un canvi continu i subtil on tots estem immersos, demana d’una escolta sincera. Ser en el gran i en el petit, en el lluny i en el prop, en el dalt i en el baix, en el fort i en el fluix. Una aproximació que en termes d’Ingold (al llibre: The perception of the environment) ens situa com a organismes en un entorn, i no com a individus autosuficients que s’enfronten al món de fora. D’aquesta manera som en un procés, un creixement, un desenvolupament, des d’un camp de relacions, no de domini. 

Amb tot això, som en el transcurs d’un procés maduratiu on hi són presents el lloc i tota la complexitat d’aspectes que el conformen, perquè des d’aquí, des de la qualitat d’aquesta relació, és on emergeix una conversa que enllaça amb moltes converses anteriors. 

En el Fer també hi ha compromís, encara que gairebé sempre es faci en la invisibilitat.