Vot ocult

El senyor Ignasi Badia, notari, és interventor de CiU i ja fa dues setmanes que té a punt dins el calaix de la tauleta de nit quatre sobres tancats pel dia que hagin d’anar a votar. A casa tota la vida han votat Convergència, i ell sempre s’ha encarregat de posar les paperetes dins els sobres i repartir-los a cadascú abans d’entrar al col·legi electoral. Hi ha el vot de la seva mare, que ja no té el cap gaire clar ni surt mai al carrer i pobra dona el dia 25 l’hauran de portar a votar amb una cadira de rodes. Després hi ha el vot del nen, Ignasi Jr, el més dòcil de tots, que ja té vint-i-cinc anys, però no hi és tot i sempre vota el que li diu son pare a canvi d’un videojoc per la Nintendo. I finalment el sobre de la Dolors, la seva dona, que sempre ha estat electoralment submisa. La Dolors sempre es queixa a les amigues que el seu marit a casa només fa dues coses: baixar les escombraries i la propaganda electoral el dia de les eleccions. Els Badia viuen al carrer Doctor Fleming i al seu col·legi electoral, a Sant Gervasi, sempre hi ha una lluita frec a frec entre el PP i CiU. A veure com es decantarà la cosa aquesta vegada. El notari Badia ha fet tot el que ha pogut: com qui no vol la cosa ell hi posa quatre vots d’una tacada.

I aquesta vegada la nena ja ha fet els divuit anys i és la primera vegada que podrà exercir el dret a vot. Des que ha entrat a la facultat (filologia catalana! déu meu!) la Laia s’ha posat una arracada al nas i un mocador al coll i no se’ls treu per res. El notari té la sensació que la nena li amaga alguna cosa. Tres dies abans de la jornada electoral se sent obligat a fer-li el sermó:

-Mira, Laia, amb aquestes eleccions ens hi juguem molt. Ara més que mai hem de fer pinya i anar tots a la una si volem llançar un missatge clar al món.

-Mira, papa. No votaré CiU si és això el que m’estàs insinuant.

-No diguis CiU. Jo sóc de Convergència, ja ho saps, de tota la vida; si tu vols votar els d’Esquerra, tu mateixa, però pensa que són uns eixelebrats que ens faran anar pel pedregar.

-No n’has de fer res, de qui votaré. Saps què passa? Que vosaltres ho voleu tot.

La Dolors talla la conversa abans que la cosa vagi a més.  Fa dies que l’Ignasi està més neguitós que de costum i no té cap ganes que el debat electoral se li fiqui dintre casa. Ja n’ha tingut prou amb l’olla de la tele. Amb l’Ignasi prefereix no discutir-hi. Ja li fa prou mal fent-li el salt. Sí, la Dolors s’entén de fa uns quants mesos amb un home de la feina. És enginyer agrònom reciclat a informàtic, una mica més jove que ella, que vota Iniciativa per Catalunya. No es pot dir que siguin amants, amb el Rubèn, perquè encara no han fet res gros. Quatre petons al lavabo de l’oficina i prou. La Dolors no té la mala consciència d’haver traït el seu marit, sobretot des que van acordar que dormirien en quartos separats el dia que la nena s’emancipés. Però aquesta vegada ha preparat una malifeta, i s’ha enriolat molt mentre li ho explicava al Rubèn. Dos dies abans de les eleccions, la Dolors obre el calaix de la tauleta de nit, retira un dels sobres que l’Ignasi hi tenia preparats amb les butlletes de Convergència i el substitueix per un sobre idèntic amb una papereta de ICV. Si el seu home vol votar el Mas endavant, però el seu vot és seu. L’Ignasi ho veuria com una traïció en tota regla, probablement tan o més greu que una traïció sexual.

Diumenge 25 de novembre l’Ignasi es lleva tot cofoi i deixa els quatre sobres al damunt de la taula del menjador. La Laia està asseguda al sofà, llegint La Directa amb l’iPad del seu pare.

-Escolta, nena. Ja dono per fet que no votaràs l’Artur Mas, però mira, si no ets capaç de fer-me feliç ja m’està bé que almenys votis el Junqueras. És un bon nano i em sembla que no ens farà anar malament.

Però la Laia calla. No diu res. Des que ha entrat a la facultat la seva vida ha donat dues voltes de campana. Encara no ha explicat que s’ha enamorat d’una noia, ni que s’ha afiliat a un partit polític ni que fa tres setmanes que no va a classe. Des que surt amb la Higínia que ha deixat d’explicar la seva vida als de casa. No ho entendrien.

La Laia ha tingut la mateixa idea que la seva mare. Aprofita un moment de distracció del pare, que ha anat a la cuina a fer-se un cafè, i substitueix els quatre sobres que hi ha damunt la taula per quatre sobres idèntics que ha preparat d’amagatotis a la seva habitació.

Els Badia van a votar ben d’hora. Són matiners. L’àvia diu que avui no vol sortir, però l’Ignasi li diu que han d’anar a l’hospital a portar una recepta, i li dóna el sobre tancat. El nen, que ja sap quin videojoc demanarà al papà (Medal of Independence Warfighter) empeny la cadira de rodes de l’àvia. La Dolors és l’última a sortir. Va contenta pensant que avui s’ha fet ecologista i ja assaboreix l’efervescència del moment que viurà amb el Rubèn quan li expliqui la seva entremaliada iniciativa.

No han de caminar gaire perquè el col·legi Major de Sant Jordi és a tocar del carrer Doctor Fleming. L’àvia s’ha mig endormiscat a la cadira, amb el cap degollat cap a un costat. L’Ignasi té por que no se li mori abans d’arribar a les urnes.

Aquell mateix  vespre a les vuit l’Ignasi es queda tancat al col·legi amb els interventors dels altres partits i supervisen escrupolosament el recompte de vots. Convergència guanyarà per golejada. Majoria de CiU, i moltes paparetes peperes també.  En el recompte total, quatre vots a la CUP, i un vot nul, que li crida molt l’atenció, perquè és un full en blanc on algú ha escrit, amb una cal·ligrafia que li resulta vagament familiar: “Papa, has votat la CUP.”