En l’ull de qui mira

La bona literatura ens fa creure que són ben tangibles aquelles històries únicament imaginades en els pensaments dels autors. Quan els lectors adoptem sentiment els personatges amb molta força, ens neguem a acceptar que són un simple producte de ficció. Passen a convertir-se en éssers reals, malgrat que no es puguin tocar, interpel·lar o sentir. Tot i que és poc habitual, la literatura sovint també ens proposa el joc contrari. O sigui, fer-nos creure que són mentida aquelles històries basades, com diria el ridícul pleonasme utilitzat en tantes pel·lícules, en “fets reals”.

Aquest és el cas del darrer llibre del polifacètic Lluís Prats: Merick, la veritable i meravellosa història de l’home elefant (Columna Edicions, 2016). Un títol prou eloqüent per adonar-nos que les pàgines que llegirem a continuació respondran a la lògica despullada, esquemàtica, senzilla, dels contes infantils.

És un error, des d’aquesta òptica, endinsar-nos en la història de Joseph Carey Merick (conegut popularment com l’home elefant, atesa la síndrome de Proteus i la neurofibromatosi que sofria) qüestionant-nos la veracitat d’allò que ens serà explicat. “És possible que una persona contínuament vilipendiada respongui amorosament als atacs dels seus botxins?”; “poden les persones no contaminar-se de l’esperit malèvol del qual són víctimes?”… Són preguntes que s’endevinen estrafolàries, si no absurdes.

Acabada la lectura del conte, havent llegit les vicissituds de Joseph Carey Merick, la terrible deformitat amb la qual el condemna el destí, el rebuig del pare, la mort prematura de la mare, l’ostracisme dels veïns, l’exhibició en espectacles públics com a objecte de por i mofa, el rebuig i exclusió constant de la gent que l’envolta, i un llarg etcètera que podríem omplir amb un miler de qualificatius sobre les misèries humanes, ens adonem que el títol no pot ser més encertat.

La dignitat, ens diu Lluís Prats, comença i acaba forçosament en un mateix. A diferència de la decència, subjecta als convencionalismes que la tribu accepta com a convenients, només la podem perdre i guanyar nosaltres mateixos. Josep Carey Merick és una persona digna perquè, malgrat les sonoroses bufetades amb què l’ha obsequiat la vida, segueix tenint una actitud noble, oberta de cor, gairebé podríem dir (en la millor de les accepcions) infantil.

“En aquesta vida –li mormola la seva mare abans de deixar-lo sol– et trobarà tota mena de gent. N’hi haurà que sentiran pena per tu, a molts els pots arribar a fer fàstic. D’altres fugiran i alguns, pocs, t’estimaran. La gent a vegades riu; sovint plora; amb freqüència pateix; per desgràcia enveja; si pateix implora; quan no sap què fer resa; sovint renega; poc sovint perdona, i a voltes és cruel. A tots, sents? Es portin com es portin i facin el que facin vull que els tractis com si fossin jo mateixa. Mai deixis que la rancúnia faci un niu dins el teu cor”.

Cap altre fragment, sàviament reproduït en la contraportada del llibre, reprodueix millor la moral del llibre. En la terminologia psicològica, Merick és un heroi en la mesura que no s’impregna dels defectes dels seus consemblants. Precisament perquè la bondat incondicional és titllada en els millors casos com a ingenuïtat, i en els pitjors com a pura imbecil·litat, aquesta història pot qualificar-se com a meravellosa i veritable. La bondat, vol alertar-nos Lluís Prats, és tan essencial com excepcional. Que sigui poc comuna (meravellosa) no significa que no defineixi l’essència (veritable) de les persones.

Seguint les passes del príncep Mixkin, i a risc que també el tractin com a idiota, s’adona que la bellesa no es troba en les coses, sinó en l’ull de qui les mira. En un món dominat pels eslògans de màrqueting denigrant (“Som el que mengem”, “som el que llegim”, “som el que fem”, etcètera…), és una lliçó que convé recordar sovint.