Winnipeg, una història oblidada

Aquest és el títol del poema més bonic de Pablo Neruda: quatre actors i desenes de personatges ens expliquen la història del vaixell Winnipeg, que va portar a més de dos mil republicans espanyols exiliats fora de perill a Xile. Winnipeg, que s’havia d’estrenar a principis de juliol dins del Festival Grec, ha vist per fi la llum al Teatre Akadèmia, on romandrà fins a mitjan octubre.

L’obra, dirigida per Norbert Martínez i protagonitzada per Laia Alberch, Laura María González, Martí Salvat i Edu Tudela, ens explica una història silenciosa que va tenir lloc durant la guerra civil, quan més de dos mil exiliats espanyols van pujar a bord de Winnipeg, el vaixell que, gràcies a la intervenció de Neruda, en aquell moment cònsol xilè per a la immigració espanyola a França, va arribar a Xile el 1939 amb refugiats republicans a bord que van aconseguir escapar de la guerra. El mateix poeta defineix aquest acte com el seu poema més bonic: “Que la crítica borre toda mi poesía, si le parece. Pero este poema, que hoy recuerdo, no podrá borrarlo nadie”.

L’obra, que es concep com una transposició teatral de la novel·la gràfica homònima de Laura Martel, va néixer de l’interès de Laura Maria González i del productor Òscar García Recuenco que van decidir portar a l’escenari aquesta història que viu als marges de la memòria col·lectiva, fortament amenaçada per l’oblit.

Mentre el públic entra, s’asseu i xerra com si estigués a la terrassa d’un bar, hi ha una actriu en escena que, amb una càmera, projecta imatges en una pantalla que ocupa el fons de l’escena. A l’espai hi ha diversos micròfons, equips per fer música en directe i taules blanques, una escenografia que evoca en certa manera l’estètica de l’Agrupación Señor Serrano; però en l’escena veurem una cosa completament diferent. El públic, que inicialment sembla distret i segueix parlant quan els actors entren a l’escenari, és el mateix públic que, després de l’obra, sortirà de la sala commogut i en alguns casos fins i tot amb llàgrimes als ulls.

Des del principi del muntatge, la ficció i la realitat es barregen, amb els quatre actors interpretant uns personatges que van viure la Guerra Civil i els mateixos actors que, jugant el joc del distanciament sense renunciar a l’empatia, utilitzen documents oficials de la guerra i els mostren al públic: fotos antigues de persones que van viure aquells anys, noms i cognoms, llistes d’admesos i exclosos, els que van poden salvar-se i els que no. Els documents que utilitzen són importants, però no són suficients per transformar l’obra en teatre documental; des del principi, queda clar que el centre de la proposta és la història de les persones (i no només la Història en majúscules) i la forma particular en què cadascun d’ells va viure la tragèdia de l’abandonament de la seva pàtria i la recerca d’una nova. Els personatges principals en què se centra la narració són, de fet, l’Eulàlia, presumpta àvia de l’actriu que l’encarna a l’escenari, i el seu pare, ambdós acollits al vaixell Winnipeg, amb tota la dificultat logística que implica el fet de ser un pare amb una filla en un món en què se separaven les dones i els nens dels homes. És precisament per la història íntima i personal d’aquests dos personatges que l’aspecte emocional es converteix en el centre de la posada en escena, i immediatament entenem que la història proposada no tracta només de la fredor objectiva dels fets: les llàgrimes dels espectadors a la sortida del teatre són prova d’això.

Seguint la línia íntima establerta des del principi de l’obra, sorprèn positivament la sensibilitat que mostren els actors a la manipulació dels objectes, en la relació que estableixen amb els instruments que trien per explicar, a través de la història de l’Eulàlia i el seu pare, la història de la Guerra Civil; aquesta cura es troba tant en els objectes més funcionals com en els que tenen un valor més poètic i simbòlic, com els colors pastís amb els que juga la nena òrfena de mare que es va embarcar en el Winnipeg amb el seu pare, o com la sorra que evoca la platja de Barcelona, ​​o altres platges de la frontera amb França que es van convertir en cementiris pels nens morts en aquells anys.

Tot i la tragèdia de la història, Winnipeg està desproveïda de to tràgic: ens recorda que en el dolor hi ha alegria, goig, por; que no pel fet de viure un esdeveniment tràgic les persones que l’han viscut han de convertir-se en l’esdeveniment mateix, i oblidar la resta, com el malalt que pren el nom de la malaltia i el porta com a carnet d’identitat.

Al vaixell hi ha cants, crits, sexe, jocs i plaer. Hi ha dolor i incertesa, però mai prou per silenciar les altres emocions i experiències que fan a aquests personatges tan vius i tan reals. A les cançons de guerra d’aquells anys, entre les quals destaca Canción de soldados, s’afegeix un espai sonor caracteritzat per sons electrònics contemporanis, ritmes ballables que remouen el cos de dalt a baix, la mateixa música que probablement voldríem ballar si estiguéssim tancats en un vaixell que ens portés a un lloc segur a l’altre costat de món, lluny de la nostra pàtria. I així és com Winnipeg es converteix en una discoteca, mentre les llums vermelles –com la revolució– envaeixen l’escena i la dj del vaixell celebra la vista de la terra ferma. L’espai sonor realitzat per Nacho López, així com el component visual que és central en la posada en escena, són els elements amb els quals més juguen els intèrprets, especialment Edu Tudela pel cant, i Laia Alberch pel treball sobre els objectes: la sensibilitat es percep en cada paraula i moviment triat per explicar aquesta història.

Winnipeg és un cant a la llibertat, no només en el record, sinó en l’actualitat; una llibertat profunda i contemporània, que com a públic sentim que és necessària. En recuperar un fet històric que ha quedat al marge de la memòria, la mirada contemporània dels intèrprets permet que aquesta història sigui tan actual, que qüestioni directament la memòria històrica de l’espectador, i que el faci sortir de la sala entre llàgrimes.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.