Oriol, provem l’èxtasi!

Daniel J. Meyer estrena al Teatre Akadèmia 'Llegat', una road movie teatral sobre les relacions maternofilials i humanes

Daniel J. Meyer torna als escenaris després de la bona acollida que va tenir el seu anterior muntatge, Uppgivenhet (TNC, 2023), i encara arrossegant el seu històric i multipremiat gran èxit A.K.A. (Also Known As), que continua rodant, i això que el periple va començar el 2018! Ara, la seva nova producció, Llegat, seleccionada a la convocatòria de textos On el Teatre Batega, s’acaba d’estrenar al Teatre Akadèmia, dirigida per Montse Rodríguez Clusella i amb un repartiment fora borda: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello. Tres intèrprets tradicionalment de musicals que aborden nous registres i que debuten, a més, en aquesta sala. La història d’un emotiu (re)encontre entre una mare i un fill, salpebrat per l’amant d’aquest, que aporta el seny en una relació arrauxada.

Àngels Gonyalons i Marc Pociello en una escena de 'Llegat'. © David Ruano
Àngels Gonyalons i Marc Pociello en una escena de ‘Llegat’. © David Ruano

Quan entrem a la sala, la música ja sona. El DJ del carrer de Buenos Aires (ni que Meyer ho hagués fet a posta) té punxada “Voyage Voyage”, de Desireless. És només el preludi de la banda sonora èpica que esquitxarà l’espectacle durant els pròxims noranta minuts. La llista de hits discotequers no figura a cap acotació del text original, així que aplaudim la decisió d’encadenar un reguitzell magnètic que inclou perles com “Hung up” (Madonna), “Don’t go breaking my heart” (Elton John), “La dolce vita” (Ryan Paris), “Go West” (Pet Shop Boys), “Love is in the air” (John Paul Young), “Xanadu” (Olivia Newton John) i, fins i tot, unes notes de Chimo Bayo i el seu “Así me gusta a mí”, que va marcar la ruta del bacalao a la València dels noranta, i que aquí desentona un pèl amb la resta de la tria però no grinyola en absolut en el context en què l’escoltarem més endavant. L’inventari és molt més llarg, i farà que les butaques vibrin i que el públic les canti mentalment sense moure l’esquelet. Però no ens desviem, que sinó, la ressenya no avança.

La Gonyalons (així, com les grans) és la  Clara. Ens rep enfundada en un elegantíssim vestit blau-verd que li escau de meravella. Se serveix una copa i se’ns dirigeix. Som els convidats a la seva festa, al seu piset benestant de disseny contemporani. No celebra res, més enllà de la vida. Ni és el seu aniversari ni l’han ascendit a la feina. Perquè al capdavall, ella n’és la cap. Una empresària empoderada sense pèls a la llengua i de tornada de tot. Fos a negre i en un racó de la sala els dos nois (l’Oriol i en Javi; Oliver i Pociello, respectivament) es mengen la boca. Ells sí que estan en una discoteca. Ja és de matinada i la tanquen. S’acaben de conèixer, però cal migrar a algun lloc per a rematar allò que han començat. Acaben a un hotel d’unes quantes estrelles. Paga l’Oriol. És a dir, la visa de la seva mare, la Clara. En pocs minuts, Meyer ja ens ha presentat els tres personatges sobre els quals pivotarà la proposta, i el públic ja ha escollit el seu favorit.

Llegat és una obra sobre les relacions. També sobre la comprensió, el coneixement, el creixement, la maduresa i, inclús, el perdó. Una obra sobre com aprendre a estimar de debò, des del cor. Els lligams entre mare i fill van conèixer temps millors (fins i tot, per marcar distància, sovint el fill s’hi adreça amb el nom de pila), i al marrec de vint anys, sense ofici ni benefici ni compromís ni responsabilitat, que tira de la targeta de la seva progenitora com a modus operandi, li cal amb urgència una brúixola per orientar-se en aquesta aventura anomenada vida. L’home amb qui acaba de passar el cap de setmana sense gairebé sortir del llit potser li servirà de far. Però, sobretot, allò que capgirarà com un mitjó aquesta realitat i les relacions que se’n deriven serà la sorprenent decisió que pren la Clara: vendre-s’ho tot, fer les maletes i llençar-se a la carretera amb una autocaravana, a viure la vida i provar coses noves. El viatge que emprendran no tindrà marxa enrere. No podem dir massa cosa més.

Pau Oliver en una escena de 'Llegat' al Teatre Akadèmia. © David Ruano
Pau Oliver en una escena de ‘Llegat’ al Teatre Akadèmia. © David Ruano

El muntatge és una road movie teatral on els caràcters es desvelen i s’aproximen. Anna Alcubierre firma l’escenografia i, per tant, assumeix el repte d’encabir en un mateix espai una habitació d’hotel, un piset cuqui i una furgoneta –amb barbacoa inclosa– per a recórrer món, entre d’altres. Se les enginya la mar de bé i construeix un artefacte multiús que fa de tot, i que el repartiment ha hagut d’aprendre a manipular com si fos un moble d’Ikea. Se’n surten perfectament. Una cortina cilíndrica translúcida per a delimitar alguns subespais i les seves respectives escenes fa la resta. La il·luminació, a càrrec de David Bofarull, potencia i ressalta alguns moments determinants, i en recrea d’altres d’afegits, com el d’Oliver ballant sensualment com si treballés en un peep show. És la primera vegada, que recordi, que el Teatre Akadèmia no incorpora el seu fons d’escenari tan característic en una obra. Aquí, se l’ha ocultat amb una enorme tela negra de punta a punta. Distraccions, les mínimes. Tot, al servei del trio protagonista.

És simpàtic retrobar Gonyalons i Oliver fent de mare i fill, després dels seus respectius rols –que no tenen res a veure– a la també més que guardonada L’Alegria que passa (Teatre Poliorama, 2023). I no només perquè a la versió de l’obra de Rusiñol l’actriu fes un paper masculí. La química i la sintonia entre els dos és indiscutible, i fins i tot és divertit presenciar cap a on naveguen aquesta vegada. Qui sap, potser estem davant del naixement d’una parella artística de llarg recorregut. En aquest Llegat, que no és físic, observarem el retrobament dels seus personatges en una progressió epidèrmica. El primer Oriol mereixedor d’un gec de bufetades creix exponencialment, mutant la criatura consentida en un adult sobrevingut ple de responsabilitats. La distorsió inicial es transforma en una empatia genuïna, i Oliver ens regala tots els matisos d’aquesta evolució. Pociello té un paper més secundari, de reforç i contrapès, l’altra cara –més realista– de la disbauxa de la seva parella sexual. Aporta el sentit comú en una relació incipient d’un desenllaç ignot. Ell també arrossega les seves contradiccions. Celebrem la sortida de la seva zona de confort (els musicals) i l’encert que ha fet el teatre escollint-lo després del càsting obert que van convocar. Pociello ha encetat un camí que esperem que no sigui efímer.

Pau Oliver i Àngels Gonyalons en una escena de 'Llegat'. © David Ruano
Pau Oliver i Àngels Gonyalons en una escena de ‘Llegat’. © David Ruano

Gonyalons està, senzillament, superba. D’aquella Blanca del Mar i cel de Dagoll Dagom (1988) en queda un bonic i llunyà record. L’hem vist desfilar per desenes de rols, però l’oportunitat que li brinda aquest muntatge és excepcional. Tots els ulls recalen en la seva figura, perquè s’erigeix en una tieta Mame descomunal amb qui tots voldríem anar d’excursió, i escoltar al seu costat la piulada dels ocells al matí i el carrisqueig dels grills al capvespre, tal com incorpora l’espai sonor de la peça. El seu personatge porta la batuta i transita per molts estats. No és només el que diu i com ho diu sinó el que fa i com ho mostra, fins i tot amb els detalls subtils que poden arribar a passar desapercebuts. Caldria veure l’obra més d’una vegada per copsar-los tots. “No vull recuperar res, sinó intentar crear un present que sigui agradable”, li etziba al seu fill rabiós.

“Una abraçada de la mare, tinguis l’edat que tinguis, sempre va bé”, sona a escena com a bàlsam per a les ferides de l’ànima. És una de les frases més celebrades del muntatge, un coixí molsut on refugiar-se. La comunió entre aquest eix frega cotes molt altes, però quan canten i escenifiquen la seva cançó preferida, el “Shine” de Take That, es produeix la màgia. La direcció de moviments que fa Rodríguez Clusella (que acompanya l’autor des dels seus inicis) és magnífica. Si es desgrana la seva lletra, copsarem tota una declaració d’intensions.

Llegat també és una obra sobre la incomunicació i la discapacitat emocional de demostrar sentiments. Però també és una peça d’aprenentatge. De molts aprenentatges. Entre ells, el de fer-se gran i enlairar el vol en solitari, sense l’aixopluc de les ales maternes. Conec una persona que farà els quaranta anys el pròxim 23 de maig i els celebrarà veient l’actriu. Em sembla una decisió encertadíssima.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació