Un món que agonitza

Els subornats és una obra escrita per encàrrec. Concretament, el que La Ruta 40 li fa fer a la dramaturga Lluïsa Cunillé, a qui li van donar carta blanca i llibertat absoluta perquè els embastés un vestit a mida per a la seva companyia. El resultat és una peça amb aires de cinema negre, que es va estrenar al passat festival Temporada Alta i que es podrà veure a la Sala Beckett fins al proper 14 de febrer. L’espectacle forma part del cicle que el teatre dedica a l’autora badalonina, i que es complementa amb altres espectacles, lectures dramatitzades, taules rodones, conferències i col·loquis al voltant de la seva figura i del món particular que la caracteritza.

Aquest univers desconcertant es plasma tan bon punt comença l’espectacle, ja que el públic presencia la projecció d’un llarg fragment de The Big Heat (“Els subornats”, 1953) la pel·lícula de Fritz Lang, protagonitzada per Glenn Ford, que ha inspirat el text. Fins i tot, l’autora ha mantingut la traducció del títol i, com a picada d’ullet, hi ha penjat a l’escenari el cartell original del film. L’obra, en aquest cas, no va de policies i de gàngsters, però ens parla de la corrupció de la classe política (al capdavall, una tipologia de gàngsters actuals), però, sobretot, d’un món que s’escola –el nostre–, en el sentit literal i figurat, físic i emocional.

Lurdes Barba agafa la batuta per a dirigir la proposta, a qui la companyia també va anar a buscar. Aquesta és la quarta obra de Cunillé que Barba dirigeix, a més de les nombroses que ha interpretat com a actriu, de manera que el seu cosmos li és més que familiar. Així que Alberto Díaz (a qui aviat rellevarà Xavier Ripoll), Albert Prat i Sergi Torrecilla (que es combina amb Jaume Ulled) es posen a les seves ordres i es deixen guiar pel laberint simbòlic que se’ns ofereix. Al repartiment cal afegir, en un petit i deliciós paper, una sorprenent Àurea Márquez com a estrella invitada. Sorprenent, no pels seus dots interpretatius –de sobres demostrats–, sinó perquè només se la reconeix per la veu i ens ho creiem perquè així ho indica el programa de mà (gentilesa del codi QR).

Els subornats té lloc en un espai únic: la cabina de projecció d’un cinema decadent que té els dies comptats. En aquesta habitació (escenografia senzilla, però acurada i efectiva, de Laura Clos) deambularan els quatre personatges de l’obra: el projeccionista (Díaz/Ripoll), el seu germà, polític (Torrecilla/Ulled), el seu company de partit (Prat) i una enigmàtica dona que clou l’espectacle (Márquez), que no és altra que un fantasma que habita dins del cinema, com mana la tradició. Però res de llençols i cadenes: un fantasma de debò (felicitats pel vestuari, Nídia Tusal). Un espectre dels bons, això sí, d’aquells que ens il·luminen l’horitzó i ens indiquen quin camí cal seguir.

“El teatre pot ser una eina meravellosa per interrogar-nos sobre el nostre paper en aquest món”, afirma la companyia, amb l’assentiment de la directora. Les corrupteles polítiques, la relació entre dos germans i l’univers metafísic de cadascú són només una excusa per a oferir-nos en safata la mirada de Cunillé. Un rellotge de paret que no avança esdevé una al·legoria perfecta del temps aturat, del tedi i de la rutina. I si un dels personatges li manipula les busques s’està dotant del privilegi d’alterar el temps i modificar el curs dels esdeveniments. I si l’autora ens fa saber que acabem de presenciar l’última sessió d’un diumenge, el públic percep que la fi és propera, si no ha arribat ja. Tots aquests són alguns exemples dels interrogants que Els subornats planteja i que mai, com és evident, són contestats. Perquè és tasca nostra, fer-ho. I Lluïsa Cunillé ens invita a dialogar amb la nostra pròpia i individual existència per descobrir si volem –o no– decidir i, en conseqüència, construir, alguna mena de canvi.