Woyzeck caducat al Tantarantana

Woyzeck torna a la cartellera catalana. Roger Torns ha revisitat el text de Büchner per explicar què ens pot passar (o què ens ha passat) si l’educació es transforma en formació de gent funcional, de soldats executors per afavorir els mercats, d’animals engabiats enganyats amb falses llibertats. L’espectacle es pot veure al Tantarantana fins el dia 11 d’octubre. 

L’autor alemany Georg Büchner  va tenir dues xambes tràgiques en la seva curta vida: haver deixat inacabada l’obra Woyzeck, la primera de la literatura alemanya que dóna veu a la classe treballadora, i haver mort jove, als 23 anys, amb una prometedora carrera tan precoç com intel·lectual.No és estrany, doncs, que s’hi hagin emmirallat successives generacions perquè no hi ha res més intrigant i atractiu que imaginar el que hauria pogut donar encara de bo un jovencell com era Büchner quan va morir amb el currículum que havia acumulat i a qui s’ha considerat precursos de l’expressionisme.

La seva obra Leonci i Lena és probablement una de les que ha tingut més versions. Però ‘Woyzeck’ no es queda enrera. El que ha fet l’encara jove autor i actor Roger Torns  és agafar com a mite el referent marginat que va llegar Büchner a la literatura dramàtica i crear un ambient i uns personatges que —amb Büchner o sense ell— també haurien tingut sentit per si sols.Una parella de joves comparteix vida i un nadó per a qui volen tota la felicitat del món. Però la vida actual és cruel i posa a prova la capacitat de subsistència.

Feines a hores, feines mal pagades, precarietat i misèria que aboquen els cossos de la parella a explotacions inconfessables de l’un per l’altre fins als extrems d’un final tràgic que deixa la criatura en mans dels espectadors. ¿Una metàfora segurament de deixar el futur als que són a la platea perquè des del protagonisme de l’escenari totes les portes possibles han estat ja tancades.

El muntatge compta amb dues parelles de personatges: la parella protagonista —espai real contemporani— i un parell de figures simbòliques, actors vestits de blanc, que s’autocaracteritzen amb un parell de titelles gegants que representen la classe explotadora al servei dels interessos només d’uns quants que sempre acaben tenint el poder. En un escenari despullat, rònec i tirant al vell estil del Dirty realism dels anys setanta —un parell de matalassos polsosos de llana, una tassa de vàter i dues taules d’escola— les escenes reflecteixen les dificultats de la parella per sobreviure en un món que els és hostil i que els ha educat en una hipotètica llibertat a la qual no saben com accedir.

Els quatre intèrprets tenen els seus rols ben definits: els dos personatges simbòlics, el jove treballador i la jove mare del nadó. Una peça breu, seixanta minuts clavats, que té una estructura d’escenes curtes de text on els intermedis musicals, amb lletres del propi autor —en clau de lament— aprofiten la capacitat vocal de l’actriu Paula Malia (integrant del grup The Mamzelles) per tintar la tragèdia amb unes notes de color.