Qui és George Kaplan?

George Kaplan va ser un dels muntatges més celebrats del Festival Grec 2013. Ara la Sala Beckett reposa l’obra de Frédéric Sonntag, que es podrà veure fins al 7 de març. Jordi Coca en va fer un article en profunditat a la revista Serra d’Or, que recuperem a Núvol arran de la reestrena d’aquest muntatge de Toni Casares.

Frédéric Sonntag (Nancy, França, 1978) ha estrenat a la Sala Beckett de Barcelona l’obra George Kaplan, en una molt bona traducció de Carles Batlle i una excel·lent direcció de Toni Casares. Sonntag és un d’aquests autors-directors que ara en diuen emergents: de ben jove va fundar la seva pròpia companyia, es mou per Europa amb absoluta comoditat tot participant en projectes diversos com ara festivals, trobades d’escriptors i en tant que dramaturg resident. En aquest sentit, va participar a l’obrador de la Sala Beckett l’any 2009, i el 2011 va passar de nou per Barcelona. Ara, la mateixa Beckett li estrena aquesta obra el tema principal de la qual, segons l’autor, “són les implicacions de la ficció, o dit en un sentit més ampli, el lloc de la ficció en el nostre món contemporani”. I Sonntag especifica que entén per ficció tant “els grans relats hollywoodencs com l’storytellingpolític, les campanyes publicitàries o les històries idiotitzants de l’entreteniment espectacular”. I ens recorda que  “estem rodejats de ficcions (…) [que] cada dia consumim un cert nombre de relats, històries, mites, que a vegades només existeixen per fer-nos adherir a un mode de pensament”.  Convé llegir el text en què Sonntag parla de la seva obra ja que és, efectivament, d’una claredat meridiana pel que fa a les intencions, cosa que sens dubte ens ajuda a situar la proposta.

Això de banda, no cal dedicar gaire espai a recordar que el nom de George Kaplan apareix a la pel·lícula d’Alfred Hitchcock North by Nortwest, estrenada en castellà amb el títol Con la muerte en los talones. A la pel·lícula Kaplan és un personatge fantasma, una ficció creada per la CIA per enxampar el delinqüent Vandam. Però els homes d’aquest confonen el personatge que interpreta Gary Grant amb el Kaplan inventat, cosa que li suposa entrar en una intriga d’allò més entretinguda i amb final feliç. A partir d’aleshores, el nom de George Kaplan, real o fictici, el podem trobar a molts altres llocs: és el personatge d’una pel·lícula de Michael Lehmann, un cantant, el títol d’un disc, un fotògraf i un llarguíssim etc, en què ara no cal entrar.

L’obra

A partir d’aquests paràmetres, Sonntag ha construït una peça teatral amb “la voluntat d’experimentar una forma de narració no lineal” que els de la Beckett defineixen com “una comèdia moderna sobre les relacions entre el poder i la ficció, la política i l’espectacle, la societat i els seus propis mites”. De fet, és una peça circular, en què allò que es diu en el primer dels tres blocs que la configuren, està estretament lligat als següents per una mena de causalitat que tenint en compte que Kaplan és un personatge inexistent, ens és impossible de saber on comença. En un moment de la peça els personatges intenten definir George Kaplan amb una paraula, i, entre d’altres conceptes, s’esmenten mite i relat, que vénen a ser el mateix. Kaplan és, doncs, un mite en el sentit que no és real, que es mou en un temps fals, que té diverses variants possibles en evolució, i que tanmateix ens explica la realitat i la influeix. Precisament per tot això mai no podem estar segurs d’on sorgeix aquest George Kaplan de qui tant es parla: ¿és fruit de la imaginació ingènua i desordenada dels activistes revolucionaris? ¿Potser va sorgir de les sessions de treball d’un grup de guionistes que busquen una ficció que atregui el públic? ¿O bé George Kaplan és la creació d’una élite poderosa que influeix, controla i manipula interessadament el món polític, econòmic, social i cultural? Potser Kaplan és una irrealitat que s’ha anat construint lentament, que progressa i de la qual en podem perdre el control; o bé és una entelèquia que va sorgir casualment i s’ha acabat imposant en la mesura que és útil a interessos diversos?

L’obra és hàbil, està ben dialogada, la construcció serveix exactament a allò que l’autor anuncia, però si se’m permet de fer una extrapolació interessada, i malgrat que l’evolució del text de Sonntag no és lineal, s’acaba movent més en els referents de la Nova Comèdia que no pas en els de l’Antiga d’Aristòfanes. Ens presenta uns arquetips que amb els matisos de les tres situacions en què apareixen, serveixen per retratar una part de la societat (la dona dura, eixuta; la noia intel·ligent i hàbil; l’home feble i insegur; l’home impositiu i manipulador; el xicot amb energia però en el fons ingenu…). Aristòfanes volia fer mal tot rient, posava en solfa el màxim nombre de registres possibles, parodiava els déus i les formes artístiques, la política del seu temps (tant la que avui en diríem d’esquerres com la de dretes), la modernitat i les noves formes de vida, la moral, les passions, i ens proposava unes brillants utopies en què ell mateix no acabava de creure. En canvi la Nova Comèdia de Menandre es movia a base d’arquetips i només posava en solfa les qüestions que li convenia per la situació plantejada, cosa que també fa Sonntag.

I aquí rau, potser, l’únic retret  que se li pot fer: que li falten plans i profunditat en determinats plantejaments, que hi falten algunes aspectes essencials de la condició humana, uns plans que, de ser-hi, incrementarien la hilaritat i la transcendència còmica del text. Per exemple: no es fa cap esment a les creences, a l’espiritualitat, a la religió de la mena que sigui, ni a com s’enganya i es manipula els humans a través de les esglésies; les referència als aspectes morals tampoc no acaben de ser prou potents; queden fora del text alguns aspectes que avui són determinants a la societat occidentals: la sanitat, l’educació, la sensació de seguretat, la idea de progrés… I esmento la falta d’aquestes qüestions –n’hi ha altres igualment absents– perquè el plantejament inicial permetia que hi fossin, i perquè la paròdia inicial amb les màscares sembla insinuar la possibilitat d’un bisturí dialèctic disposat a entrar a fons. Entra en algunes qüestions, però no ens acaba de donar l’espectre complet de la condició humana a què podia haver aspirat i que en un món ple de mentides evidents i de mitges veritats manipulades hauria de ser pedra d’escàndol diari: des de les armes d’Iraq als dubtes que genera qualsevol mena de terrorisme, passant per les versions oficials que donen els estats dels casos de Julian Assange, Bradley Manning i Edward Snowden, o a les actuacions matusseres dels bancs, les diverses esglésies i sectes que hi ha al món, les estafes financeres, les empreses de productes farmacèutics o d’alimentació, els serveis secrets d’arreu, l’explicació de la pròpia història i un altre llarg etc. Sonntag ens ofereix un únic pla de tot això, potser dos, tres a tot estirar, però en falten d’altres que convertirien un text que ara és hàbil en un gran text.

El muntatge i la interpretació

Tot i això, George Kaplan s’acaba resolent en un bon espectacle. Ja hem dit que la traducció de Carles Batlle està bé, que llisca amb naturalitat, i també hem dit que Toni Casares aconsegueix una bona posta en escena. Una posta en escena que concentra les seves bondats en tres factors: en la disposició de l’espai i com s’usa, en l’equilibri que aconsegueix entre els factors en joc, i, especialment en la magnífica interpretació que s’assoleix. Però anem a poc a poc: la disposició escenogràfica està ben resolta i cal felicitar Paula Bosch i Luís Martí –que també ha fet la il·luminació–, així com Gimena Gonzàlez pel vestuari; l’espai audiovisual de Ramon Ciércoles i Mar Orfila també funciona. Però centrem-nos ara en la interpretació.

Què fa que una interpretació sigui bona? Doncs l’adequació de l’actor a allò que demanen el personatge i la proposta dramatúrgica del director, la comprensió del que s’està fent, la visibilitat de les propostes en la mesura justa, la bona dicció, un sentit prosòdic adequat que busqui l’adequació ni que sigui dialèctica a les convencions dramatúrgiques del país, quan n’hi ha, i uns moviments concrets i nets que derivin de la situació i del caràcter. Naturalment hi ha moltes més coses, mil aspectes tècnics a tenir en compte –de la respiració al tempo passant per l’absència d’impostures i de “sorolls”–, però pel que ara ens proposem les primeres demandes semblen suficients i s’acompleixen del tot a George Kaplan.

         Malgrat que les tres parts de l’obra ens presenten situacions diverses –els revolucionaris, els guionistes i l’élite poderosa que ja hem dit–, hi ha una clara continuïtat en els arquetips que ens presenta. En el fons, l’autor i el director semblen dir-nos que els arquetips humans es repeteixen amb indiferència dels nivells socials en què es mouen. Per tant, amb el matisos pertinents per a cada cas, amb les adaptacions adients, Jordi Figueras sempre juga amb la parla insegura i amb l’actitud vulnerable i distant; Francesc Ferrer, que té el caràcter més desdibuixat a les tres parts, dota tanmateix les variants d’una presència suficient, i Borja Espinosa és sempre resolutiu i manipulador. Pel que fa a les dones, Sandra Monclús és mostra dura i en certa manera inflexible en els tres blocs, i Sara Espígul està senzillament magnífica en totes les situacions: dúctil, amb matisos, insinuant quan la situació ho demana, deixant marge a l’espectador perquè dedueixi el sentit final d’un gest… Tots parlen bé, tots es mouen amb l’actitud i la precisió que demana el muntatge, tots encarnen els arquetips esmentats amb les matisacions de les situacions respectives, però Sara Espígul brilla amb llum pròpia des del primer moment. En el segon bloc, quan esdevé la coordinadora del grup de guionistes, camina de manera diferent de la primera part. Naturalment el calçat és un altre –aquí apareix amb pantalons clars de setí i sandàlies de teló alt–, però el fet és que sap dur amb perfecta naturalitat el somriure fals que la caracteritza.

Preferències personals de banda, el conjunt d’actors que treballen a George Kaplan ens ofereixen això que tantes vegades hem trobat a faltar en el teatre català: una feina d’equip, l’evidència d’una direcció que ha sabut entendre el que l’autor mateix anomena “una espiral sense fi, en un joc de miralls vertiginós, on un sol nom es converteix en la caixa de ressonància d’un caos universal”. I aquest joc de miralls no pot de cap de les maneres expressar-se únicament amb les paraules. Cal que els actors també ens el donin amb la interpretació, tot establint lligams subtils entre les variants de l’arquetip que encarnem, en un difícil equilibri que reclama continuïtat i alhora varietat.

Com que la interpretació casa perfectament amb la distribució escènica i amb els recursos que es posen en joc, estem davant d’un espectacle gairebé rodó, limitat únicament per la proposta inicial del text, i que ens indueix a demanar-nos si s’està produint un canvi en la mitjana actoral del país. Parlant-ne amb Toni Casares, sorgeix la idea que es comença a notar la influència dels directors argentins que els darrers anys han treballat a Catalunya: més interpretació i menys espectacularitat mal entesa. Doncs benvinguda sigui aquesta influència. Ens feia falta.

Article publicat a Serra d’Or el setembre de 2013