Patriarcat, homofòbia i lluita de classes

Édouard Louis (Hallencourt, 1992) es va donar a conèixer el 2014 quan va publicar la seva primera novel·la, En finir avec Eddy Bellegueule (Adeu a l’Eddy Bellegueule, Edicions Salamandra, 2015). Una autobiografia on retratava en primera persona com era ser fill de la classe obrera en una població deprimida del nord de França, escopida per la precarietat, la pobresa, l’atur, l’alcohol i el racisme. Fotografiava la seva família, desestructurada, i l’homofòbia que va patir per ser efeminat i no encaixar en absolut en aquell univers masclista, repressor i violent. També narrava els abusos sexuals que va sofrir per ser gai.  És una novel·la curta, de tot just 160 pàgines, però suficients per a noquejar l’ànima més insensible. Aquella irrupció, en què matava el seu jo real fins a canviar-se el nom i fugir del seu poble natal (i de la seva família) per a refugiar-se a París, va sacsejar fins als fonaments les lletres franceses.

Inclús la realitzadora Anne Fontaine, impactada, va portar la seva història a la pantalla amb el títol de Marvin ou la belle éducation (2017), que es va projectar al Festival Internacional de Cinema de Venècia el mateix any i va guanyar el premi Queer Lion. A la cinta, l’Édouard (interpretat per l’actor britànic Finnegan Olfield) no es resguarda al món literari sinó al teatral. Però l’efecte és el mateix.

D’ençà de llavors, Louis ja ha publicat mitja dotzena de títols, sempre intentant aixecar ponts i reconciliar-se amb el seu passat, els seus sentiments i les persones que en van formar part. Al seu segon llibre, Història de la violència –espaterrant–, repetia l’autoficció per a narrar la violació que va patir a punta de pistola a casa seva després d’haver lligat amb un noi la nit de Nadal. Aquell text va ser dut a escena per Thomas Ostermeier (Retour à Reims, Im Herzen der Gewalt, La mouette o El matrimoni de Maria Braun, entre d’altres) amb dramatúrgia del mateix escriptor. Ara, gràcies al Festival Temporada Alta, hem pogut gaudir de l’adaptació de la seva tercera novel·la, Qui a tué mon père (Qui va matar el meu pare, Més Llibres, 2019) on passa comptes amb el seu progenitor, amb qui es va distanciar després de publicar aquell primer text dur i cru. El director alemany torna a agafar la batuta del muntatge –aquesta vegada amb dramatúrgia de Florian Borchmeyer i Élisa Leroy–, i amb un al·licient superlatiu: és protagonitzat ni més ni menys que pel mateix Louis, que debuta com a actor tot interpretant-se a sí mateix. L’obra s’ha pogut veure dos dies a El Canal-Centre d’Arts Escèniques, a Salt, fet que ha suposat la seva estrena a Catalunya (a Madrid va arribar a principis d’aquest any). Expectació màxima.

Qui va matar el meu pare (dedicada, per cert, a Xavier Dolan) és més un assaig que una novel·la, i la seva adaptació a les arts escèniques estava més que cantada. Perquè a l’inici del llibre, a la manera de pròleg, l’autor escriu les acotacions que hauria de tenir el text si fos portat al teatre. Ja s’ho imagina: “Un pare i un fill són a alguns metres l’un de l’altre, en un gran espai buit. Pare i fill no es miren gairebé mai. Només parla el fill, i les primeres paraules les llegeix en un full de paper o en una pantalla. Són a prop l’un de l’altre, però mai es troben. Potser es toquen i entren en contacte, però són absents. El fet que només parli el fill és violent pels dos. Al pare se li priva d’explicar la seva pròpia vida i el fill espera una resposta que no obtindrà mai”.

Ostermeier li ha fet cas i segueix fil per randa les seves indicacions. Efectivament, a escena només hi ha el fill (Louis), així que la primera persona de la narració es converteix aquí en un monòleg visceral de noranta minuts. El pare hi és simbòlicament, encarnat en una butaca a un extrem de l’escenari, abrigat amb una manta de quadres. El fill es dirigeix al públic, però periòdicament s’hi acosta i li parla. Fins i tot s’asseu a la seva falda, i agafa la manta per a cobrir-se. Perquè aquesta és una història de reconciliació i de perdó. La història d’un fill trencat, víctima d’un pare que, en el seu moment, també ho va ser i va perpetuar la violència masclista que va rebre. També és un exercici de comprensió mútua. Tots dos han hagut de recórrer un traumàtic camí fins a trobar-se. Un pare que fa un esforç per entendre’l, i d’un fill que, en lloc de partir peres i renegar-hi, es deixa acotxar per aquell que en el seu dia el va menysprear i humiliar. Aquesta és la valenta història d’un encontre.

Louis, com dèiem, debuta en la interpretació. Podem dir, sense dubtar, que ha nascut un actor. Si bé és cert que no demostra (encara) molts registres, ningú podrà discutir que transmet versemblança per tots els porus de la pell. Al capdavall, parla de sí mateix i ens explica la seva vida marginalitzada. Pujar a l’escenari deu ser una catarsi. El veiem transitar per diferents estats anímics, però en gairebé tots traspua patiment i es converteix en un ésser completament vulnerable. Si bé és cert que el seu físic (prim, ros, ulls blaus) hi ajuda. Poseu un querubí sense ales i amanerat en un entorn fabril votant d’ultradreta, immers d’opressió social i política, i fàcilment n’obtindreu el resultat.

El relat és demolidor. I no només el seu personal, sinó el que s’extrapola al seu entorn. L’autor es despulla interiorment i bascula entre els retrets, la ràbia i la tendresa. De petit, quan tornava de l’escola, desitjava amb totes les seves forces que el cotxe del seu pare no estigués aparcat davant de casa, perquè això volia dir que no hi era i que no l’hauria de veure. I, alhora, recorda amb felicitat absoluta que la mateixa persona li va regalar quan va fer vuit anys la pel·lícula Titanic, la seva autèntica obsessió (“la vaig veure deu vegades cada setmana durant un any”), malgrat ser una pel·lícula “de nenes”. De fet, Louis entona (amb playback) la cançó principal, tot imitant Céline Dion. També ens canta, en una escena d’una força tremenda, “Baby one more time” de Britney Spears. Explica que sovint es tancava a l’habitació, on ningú el veia ni el destorbava, i es deixava anar, ballant. Podia ser ell mateix i desfermar la ploma que tenia reprimida. Quan ballava era lliure, i ens ho demostra. Es disfressa de la nord-americana i s’hi llança. La tornada “my loneliness is killing me” (“la meva soledat m’està matant”) parla per si sola i esdevé un crit de socors.

Qui a tué mon père, més enllà de la mirada d’un fill cap al seu pare, també és un manifest de denúncia social. Teatre polític que dona la paraula a una classe oprimida que sovint no té l’oportunitat d’expressar-se i que amb Louis troba un altaveu. Tindrem la resposta a l’enigma: sabrem qui va matar el seu pare. “A casa teva no han conegut res més que la pobresa” li diu al seu progenitor (de qui mai en coneixerem el nom). Perquè la pobresa mata, igual que la masculinitat: “Abandonar l’escola aviat era per a tu una qüestió de masculinitat. No has estudiat. La masculinitat és sinònim de no comportar-se com una nena i de no ser marieta. La masculinitat t’ha condemnat a la pobresa. Odiar l’homosexual és sinònim de pobresa”, li etziba al pare ja malalt. També l’ha matat la classe política, de tots els colors. L’espectacle repassa les retallades socials a França des de Jacques Chirac fins a l’actual Emmanuel Macron, i com aquestes passen factura, irreversiblement, a la salut de les persones. No revelarem la performance final que es gasta a l’espectacle, però entren ganes de copiar el format. Totes i cadascuna de les reformes polítiques que s’han pres han sentenciat la vida d’aquelles classes més desfavorides.

Nina Wetzel firma una escenografia senzilla. A un racó, la butaca abans esmentada. A l’altre, una taula amb dues cadires i un ordinador, d’on l’actor llegeix paràgrafs, i quatre elements d’attrezzo. Al mig, un micròfon de peu, i a terra, un micròfon de mà, perquè Louis l’agafi quan li calgui i ens expliqui. Però, sobretot, al fons, una pantalla gegant on es projecten algunes fotografies de l’àlbum familiar i paratges del seu lloc d’origen, desoladors i de color gris d’hivern. També vídeos gravats des del cotxe, on només es veu la carretera envoltada de boira i amb prou feines s’intueixen els rètols dels desviaments. Mèrit de Sébastien Dupouey i Marie Sanchez.

Aquest embolcall defineix un espai on canalitzar la ràbia i entendre el passat. Una declaració d’amor d’un fill (“T’estimo, però tenia la necessitat de dir a la gent que et detestava”) que és capaç de recollir uns fruits a la inversa: “Són els fills els que transformen als pares, no a l’inrevés”. Édouard Louis ja no sent vergonya d’estimar i ha aconseguit ensinistrar una fera que de mossegar-lo ha acabat preguntant-li si ha conegut cap noi i si està enamorat. “Hauries preferit tenir un altre fill abans que jo”, escriu Louis, però no ha desistit. El pare, des de la butaca, li pregunta si continua amb el seu activisme i la lluita política. I quan l’autor li diu que sí, s’ho pensa uns segons i, com a epitafi, li replica: “Saps? Tenies raó. Cal una bona revolució!”. Fos de llums i merescuts aplaudiments.

I un apunt final per a qui tingui ganes de llegir Édouard Louis en la nostra llengua. A part de la ja esmentada i protagonista d’aquest article, Qui va matar el meu pare, Més Llibres també té publicats els seus dos últims textos: Lluites i metamorfosis d’una dona (2022) i Canviar: mètode (2023). Paga la pena endinsar-s’hi. Els ho recomano.