Oh, gavina voladora

El Teatre Municipal de Girona estava ple de gom a gom. A la sortida hi havia disparitat d'opinions. Som-hi.

Oriol Puig Taulé

Oriol Puig Taulé

Cronista i crític teatral. Cap de L'Apuntador.

Thomas Ostermeier ha tornat a visitar el Temporada Alta, en aquesta ocasió amb la seva versió de La mouette (La gavina), d’Anton Txèkhov. En francès, i representada per la companyia del Théâtre de Vidy, de Lausana. El Teatre Municipal de Girona estava ple de gom a gom. A la sortida hi havia disparitat d’opinions. Som-hi.

Nina davant del mural pintat a 'La mouette'. © Arno Declair

La gavina és una comèdia amb tres personatges femenins i sis masculins. Quatre actes, un paisatge (vista d’un llac), molts discursos sobre literatura, poca acció i cinc tones d’amor”. Així descriu Anton Txèkhov el seu text, estrenat el 1896 a Sant Petesburg amb un gran fracàs. Avui en dia la gavina és el símbol del Teatre d’Art de Moscou, no cal dir-ho. I a nosaltres aquest ocell marí de la família dels làrids ens remet a connotacions molt més inquietants, no cal dir-ho tampoc.

El primer que veiem al Teatre Municipal és la imponent escenografia de Jan Pappelbaum, l’escenògraf de capçalera d’Ostermeier: una gran caixa de tons grisos, amb dos bancs on seuen els intèrprets i ens miren amb aquella cara del típic tedi txekhovià. Un actor i una actriu es posen a cantar Rock ‘n’ Roll Suicide de David Bowie en versió hipster (el tedi posttxekhovià?) i l’artista Marine Dillard comença a pintar un gran mural a la paret del fons. L’acció de live painting durarà tota la representació (dues hores i mitja), en la qual l’artista crearà (sucant una esponja en pintura i amb l’ajuda d’un pal llarguíssim) un gran paisatge muntanyenc, com una aquarel·la gegant.

Ostermeier comença fort, ja que com si de la versió berlinesa de Jordi Milán es tractés, interromp de seguida el diàleg entre el mestre d’escola i Maixa (“Per què sempre vas de negre?”) per tal que el mateix actor expliqui una anècdota. Va agafar un taxi, el taxista era sirià, li va preguntar per la situació del seu país i aquest li va explicar que en realitat és metge però a les nits treballa de taxista per pagar el gran deute que va contreure, quan va tornar a Síria a buscar els seus pares. Amb l’aparició d’una intèrpret en escena per traduir el que diu l’actor (del francès al català, ja que aquest fragment no està sobretitulat), Ostermeier cau en la brometa fàcil d’anomenar Mariano Rajoy o la ciutat de Girona per guanyar-se el somriure cofoi del públic local. És que el director se sent malament per posar en escena el text de Txèkhov i per això comença amb una espècie de disculpa pública? De l’estil “Ara us farem un teatre ben burgès però sapigueu que hi ha temes molt més importants al món”? L’actor comença després una diatriba contra el teatre contemporani, d’altra banda encertadíssima: el que ara està de moda és tenir un cub com a escenografia, il·luminació feta amb fluorescents (“freda com una nevera Electrolux”), que hi hagi micròfons (diu això al micròfon, per suposat), vídeo en directe i que els actors surtin en calçotets (eslips blancs, natürlich). També, el súmmum dels súmmums, es lamenta que el teatre europeu s’entesta en posar en escena els clàssics i molts pocs autors contemporanis (llegeixi’s Alemanya, França o TNC). Ostermeier se sent culpable de fer La gavina, entenem, i comença el seu muntatge demanant-nos perdó per, a continuació, engaltar-nos una Gavina que sembla feta seguint les premisses del teatre naturalista d’André Antoine. Amb quarta paret inclosa.

Sang i fetge a 'La gavina' de Thomas Ostermeier. Temporada Alta 2016

Treplev vol crear un tipus nou de teatre, Nina vol ser actriu, Irina és una diva estupenda i Trigorin és un funcionari de l’escriptura que s’enamora de Nina. El moment de la representació del text de Treplev davant de la seva família (una mena de ritual artaudià amb micròfon, projeccions i sacrifici d’una cabra) és una paròdia del teatre postdramàtic, del qual no tenim clar si Ostermeier renega o homenatja. O tot alhora. Creiem que amb actors alemanys el muntatge seria tota una altra cosa: la seva capacitat natural de distanciar-se i el seu humor negre és quelcom que porten a les venes (és el que té ser el país de la Gesamtkunstwerk, el Verfremdungseffekt i Angela Merkel). Però Ostermeier ens posa més música hipster i ara no recordo a sant-de-què un actor anomena a Gerard Piqué. Home, Thomas…

La posada en escena té els seus encerts indubtables: l’acció de pintura en directe de Marine Dillard és, durant molts moments, més interessant que les escenes que es representen davant seu, i la llum de Marie-Christine Soma aconsegueix, dins de la fredor frigorífica, crear interessants atmosferes. Els actors estan tots molt bé i el muntatge s’acaba allargassant, oblidant per complet la ironia i postdramatisme del seu inici, per acabar convertint-se en una representació canònica del tedi, l’avorriment i el típic fracàs txekhovià. Això sí, amenitzant els canvis d’escena amb música dels The Doors (no li sé veure el link, ja em perdonaran) i amb una última mitja hora al límit del sopor. La calor que feia al Teatre Municipal hi va tenir força a veure, tot sigui dit. Un Ostermeier més a Girona. I tal dia farà un any.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació