Noranta àpats i un destí

Si els torrons tornen a casa quan muntem el pessebre, també El llarg dinar de Nadal, la incombustible obra (i que duri!) del nord-americà Thornton Wilder (1897-1975). La companyia La Ruta 40 fa cinc temporades que l’exhibeix a Barcelona (també n’ha fet gira) i ara, com no pot ser d’altra manera, hi torna, amb un salt quantitatiu pel que fa a la sala: del petit Maldà han recalat al Teatre La Biblioteca, on estaran (si l’òmicron no ho esguerra) fins al pròxim 9 de gener.

Aquest és un text meravellós d’un autor que va guanyar tres premis Pulitzer i d’una companyia que hi va apostar de seguida, pràcticament tot just néixer. L’any vinent, La Ruta 40 bufarà deu espelmes i aquesta peça els ha acompanyat des del principi fins al punt que ja forma part indissoluble de la seva esplèndida biografia. Els ha reportat èxits i premis (un Butaca, el 2015, per exemple), aplaudiments, reconeixements, estima, i un públic entregat a la seva senzillesa i delicada orfebreria.

Perquè El llarg dinar de Nadal és un petit four, un suau canapè que es desfà al paladar, una gourmandise per a assaborir a poc a poc, una exquisidesa per a paladejar en la intimitat. Em poso cursi? Sí. Però és que de tan petita és monumental, de tan senzilla és virtuosa, de tan modesta és colossal. En a penes seixanta minuts, el text ens narra la vida de la família Bayard, reunida al voltant d’una taula ben parada, amb estovalles de fil i copes de cristall, per menjar-se el gall d’indi cada 25 de desembre. Presenciem noranta anys del clan, generació rere generació, a través dels seus respectius noranta àpats festius. Gairebé cent anys donen per a molt. En un segle es neix, es mor, es plora, s’estima…

Traduïda per Víctor Muñoz i Calafell, i dirigida per Alberto Díaz i Albert Prat, l’elenc d’aquesta versió està format per (rigorós ordre alfabètic) Bruna Cusí, Alberto Díaz, Ignasi Guasch, Aina Huguet, Albert Prat, Magda Puig i Mima Riera. Puntualitzem d’aquesta versió, perquè d’ençà que l’obra va començar a voltar, el 2014, fins a una desena més d’intèrprets n’han format part.

Actors i actrius encarnen membres de la família i del servei, hieràtic, obedient i disciplinat, sempre atent a les ordres del senyor o la senyora de la casa. Huguet, en cadira de rodes, enceta la funció fent de matriarca: “Encara recordo quan hi havia indis, en aquestes terres”, diu tot just començar. És el tret de sortida d’una filigrana encadenada de canvis de personatges, d’una cascada de transicions sincronitzades al mil·límetre, tot aconseguint que el públic no es perdi en cap moment i sàpiga tothora qui és qui i segueixi l’evolució del llinatge. No destacarem cap paper ni cap interpretació en concret, no només perquè és una obra coral sinó perquè l’excel·lència regalima en cada gest, vessa en cada moviment, flueix en cada dicció. Els dos directors, veterans ja en aquesta peça, saben treure de cada intèrpret el punt just pel seu personatge, començant per ells mateixos.

Aquesta és una obra emotiva i emocional, on el temps no passa, on el dringar dels coberts als plats de porcellana marca el ritme, on la sopera comparteix espai amb la salsera, i on la tia conca roman fidel a la família. El nou espai escènic (òbviament, més gran) permet a Xesca Salvà i a la companyia construir dues portes al fons de la sala, reveladores: la porta dels naixements (blanca) i la de les defuncions (negra), amb una llum blava que s’encén quan els cossos la creuen i desapareixen. Cada vegada que un dels personatges s’aixeca de la cadira i s’hi dirigeix –nadons, joves o grans, tant és– a tothom se li fa un nus a la gola perquè en coneix el destí. Brava, per tant, la il·luminació de Sergi Torrecilla, que fins i tot aconsegueix, encara que sigui involuntari, que els ganivets facin pampallugues en un marc de penombra altament suggeridor. La caracterització, mèrit d’Àngels Salinas, és també una meravella.

De sermó en sermó veiem desfilar la història d’un país i la d’una estirp que el representa, si bé nosaltres també ens hi podem identificar. Al capdavall, passa el temps, passen els anys, i en essència seguim sent qui som, amb més arrugues i cicatrius, ben segur, però són símptoma d’haver viscut. Com Els pastorets, com la missa del Gall, com fer cagar el tió, com menjar neules, a El llarg dinar de Nadal sempre s’hi torna. Perquè és humana, perquè és tendra, perquè parla de nosaltres. Perquè s’ha de veure.