L’eròtica del masoquisme

L’escriptor austríac Leopold von Sacher-Masoch (compte amb el cognom) passa per ser el “pare del masoquisme”. La seva novel·la Venus im Pelz (1870), polèmica i autobiogràfica, el va consagrar per a la posteritat amb aquest simpàtic atribut, donat, en part, per la definició de certs comportaments sexuals a les seves obres. I aquesta és, ni més ni menys, la peça que s’acaba d’estrenar al Teatre Akadèmia de la mà de Guido Torlonia, a partir de l’adaptació que en va fer per a l’escena el dramaturg nord-americà David Ives, traduïda al català per Neus Bonilla.

La Venus de les pells ens parla de moltes coses, amb un punt de partida aparentment inofensiu. Un jove i famós director de teatre (Rubén de Eguía) està fent un càsting per escollir l’actriu que protagonitzarà la seva propera comèdia. Irromp fora d’horari una noia (Raquel Ferri), a priori tarambana i poca-solta, que insisteix a què li facin l’audició. Malgrat les reticències inicials, el director s’hi avé, i com que no hi ha l’actor protagonista, ell accepta donar les rèpliques a l’aspirant. És de nit, la casa del dramaturg està aïllada, trona i llampega a l’exterior… Recorden la pel·lícula Misery? Ja tenim l’espai definit i dues persones enclaustrades i disposades a tot: l’una, a fer-se amb el paper; l’altre, a trobar l’actriu anhelada.

I comença el càsting de l’adaptació teatral de La Venus de les pells: la relació suprasensual (per dir-ho finament) de dues persones pertanyents a l’aristocràcia de l’imperi austro-hongarès, Severin von Kusiemski i Wanda von Dunajew. El primer li demana a la segona, a partir d’un somni que ha tingut amb un quadre de la deessa romana de l’amor, que el tracti com a esclau. S’obre la caixa dels plaers, i hi surt de tot: desig, fascinació, seducció, fetitxisme, humiliació, perversitat, submissió, fidelitat…

Teatre dins de teatre. De Eguía i Ferri interpreten el director consagrat i l’actriu novella, que al seu torn donen vida a von Kusiemski i von Dunajew. El joc de dos es converteix en una comèdia amb quatre perfils. On comencen uns i on acaben els altres? On està la frontera?  Qui parla en cada moment, la persona o el personatge? Veritat o ficció? Qui domina? Qui obeeix? Qui obliga qui a fer què? El joc de poders es desencadena i els rols inicials –recordem, aparentment inofensius– resulta que no ho són tant. Potser la presa decideix sortir de cacera…

“M’agradaria veure el dia en què la dona deixi de ser esclava de l’home”, diu ella en un moment donat. No és un aforisme banal. És una de les moltes frases per emmarcar que ressonen en aquesta peça que ha trepitjat Broadway i ha tingut múltiples adaptacions cinematogràfiques. Ferri i de Eguía s’abandonen a una batalla dialèctica permanent, en un partit de tenis ple de magnetisme en el qual la primera desplega múltiples registres, començant pels lingüístics. Quan actua com a actriu, en el seu valencià originari; quan actua com a aristòcrata, en un català central. És l’única pista que rep el públic per saber quan fa de qui i, a voltes, ni això. El joc del desconcert es manté fins al final.

En aquest muntatge, que es podrà veure fins al pròxim 11 d’abril, cal aplaudir l’escenografia, firmada, com ja és habitual a l’Akadèmia, per Sebastià Brosa i Paula Bosch. Recreen aquest casalot enigmàtic i atraient alhora. Un espai on s’endevina que passaran coses i que quan acabi el dia res tornarà a ser com abans.