L’amor valent no mor mai

Estimar una dona, essent dona, mai ha estat fàcil. Encara menys l’any 1959, quan es desenvolupa l’obra, en el si d’una dictadura feixista que oprimia i castigava durament col·lectius com l’LGBTIQ+. La Isabel (Àfrica Alonso) s’enamora de la Carmen (Júlia Jové), companya que exerceix també de professora, com ella, en una escola catòlica de Barcelona. La Isabel és una noia forta i vital, que ja ha deixat enrere molts traumes del passat i ha tallat vincles per tal de poder acceptar, amb totes, la seva sexualitat. No té por del que pugui dir la gent ni s’amaga del que sent. La Carmen, en canvi, es mostra reticent a acceptar el que sent per Isabel, especialment per por de la reacció de la seva família.

Quan la família de Carmen descobreix que la seva filla estima una altra dona, no poden suportar-ho i decideixen internar-la a un lloc on la torturaran amb teràpia electroconvulsiva, entre d’altres, per lluitar contra aquesta “malaltia mental tan grossa” com és estimar una persona del teu mateix sexe. La Isabel passa els dies com pot, fins que un dia piquen a la porta de l’aula on fa classe d’història i es troba, de nou, amb la cara de Carmen. Ha tallat els vincles amb la seva família i ha pogut tornar a Barcelona, però ja no és ni serà mai la mateixa, i això la Isabel ho veurà ben aviat.

A mesura que avancen els anys, les conseqüències del tractament de Carmen es van fent visibles: al·lucinacions, bipolaritat, dies sencers al llit… la Isabel aguanta com pot, i li fa de suport incondicional, tot i rebre, quan menys s’ho espera, violència física o verbal de la Carmen, fruit dels electroxocs. Entre brot i brot de la Carmen, però, s’estimen. D’amagat, sense poder-ho demostrar ni cridar als quatre vents, com elles voldrien, però s’estimen. Enmig de la foscor del sistema que les oprimeix i que les obliga a callar, el seu amor es converteix, precisament, en “una llum tímida”, la qual segueixen dia a dia per fer front al context de por en què viuen. La seva història es converteix, així, en una lluita entre el que la societat espera que siguin i la seva voluntat de viure i estimar lliurement i sense complexos. No serà fàcil superar els obstacles amb què es van trobant, i finalment les circumstàncies les empenyeran a un final tràgic, que encara ho és més quan sabem que està basat en una història real.

L’obra, de la companyia La Cicatriz, de la mà de la direcció de Marilia Samper, i barreja el diàleg amb cançons punyents, però esperançadores alhora, tocades per Andrea Puig i Marta Pons, que fan encara més emotiva una representació que no necessita decorats ni parafernàlies, perquè es basa en una història real que, avui en dia, continuem recordant i patint. És per això que, en la darrera escena, la Isabel escriu a la pissarra que serveix d’attrezzo per a gairebé tota l’obra, “Todas las historias nos recuerdan que nuestro pasado existe”. Perquè Una llum tímida fa això: ens connecta amb un passat sobre el qual s’estructura la societat actual. Per fer encara més real aquesta obra, les protagonistes barregen el castellà i el català, com passava aleshores a Barcelona: el català només en la intimitat i el castellà per tota la resta.

Una llum tímida va estrenar-se el 2020 a l’Hospitalet del Llobregat, dins del Festival Berdache. La companyia La Cicatriz va llançar la proposta amb la incertesa de si agradaria o no al públic. Dos anys més tard, la primera creació de la companyia segueix als escenaris amb les entrades exhaurides funció rere funció. Un fet que, a més de demostrar el seu èxit, demostra també l’evolució d’una societat que, a poc a poc, normalitza l’amor homosexual i la llibertat d’estimar i de ser, sense pors. Més enllà de visibilitzar una història com la de Carmen i Isabel, el veritable fort de La Cicatriz en l’aposta és que escenifiquen Una llum tímida amb encert, sensibilitat i delicadesa, de manera que l’obra serveix alhora d’homenatge a la memòria històrica i s’allunya per fi de la morbositat vista fins ara en temàtiques semblants. Malgrat ser una història trista i dura, llança a l’aire una alenada d’esperança i ens fa pensar que això és tan sols l’inici; perquè “totes les històries comencen amb una llum tímida”. Gràcies a la representació i a tantes altres coses que passen i que encara queden per venir, la llum és una mica menys tímida.