La malaltia misteriosa

Al primer terç del segle XX (entre 1917 i 1928), una epidèmia mundial va assolar el continent europeu i americà contagiant més d’un milió de persones i matant-ne 500.000. Van contraure encefalitis letàrgica, una forma atípica d’encefalitis que deixava els supervivents en un estat de semiinconsciència durant trenta, quaranta, cinquanta anys. El neuròleg britànic Oliver Sacks va provar, el 1969, un nou fàrmac experimental, la levodopa (que s’usa per al Parkinson), i els pacients van començar a ‘despertar’. El miracle va durar poc, perquè els efectes secundaris i les complicacions van ser múltiples.

“Quan els morts parlen és per dir alguna cosa important”. Qui pronuncia aquesta frase és el mateix Sacks (Manel Sans), només arrencar la funció de Despertar, la producció de la companyia banyolina Didascàlia Teatre, que aquests dies s’està representant a la petita sala Dau al Sec i que narra aquells fets. Jordi Sala Lleal firma la dramatúrgia –i també la direcció– de la peça, a partir d’Awakenings i d’altres llibres del famós metge. Als amants del setè art els sonarà la pel·lícula homònima de Penny Marshall (EUA, 1990), protagonitzada per Robin Williams fent del neuròleg i Robert de Niro d’un dels malalts.

Sacks ja ha expirat, però ressuscita per a nosaltres a fi d’explicar-nos “alguna cosa important”, que no és altra de com va viure aquells anys i les vicissituds que va comportar, a part de repassar-nos la seva biografia, molt entretinguda. Amb la distància que proporciona el temps, ens convida a reflexionar sobre la vida, la soledat, les malalties i la condició humana. Sans és un actor que sempre m’ha agradat, i la maduresa li dona una pàtina de versemblança magnífica, i en aquest paper està fantàstic. Ell és l’únic que no muta en cap altre personatge, perquè la resta de l’elenc (Isabel Boix, Sílvia Escuder, Jordi Subirà i Mireia Vallès, per rigorós ordre alfabètic) encarna pacients i professionals de la medicina, amb una alternança trepidant. Vaig intentar comptar-los, i em vaig perdre tantes vegades que vaig desistir. Estan també excel·lents.

Joan Gómez Ponsetí firma un espai escènic i un vestuari que ho fan possible. Una simple base i una paret posterior blanca i asèptica d’hospital, i quatre cadires de rodes, també blanques. Sans, en mitjons, va de fosc i mai surt del quadrilàter. La resta, de tant en tant, el deixen sol pels seus soliloquis. Els altres quatre, en els seus dobles papers, van descalços, de negre i amb algun objecte personal (unes ulleres, una bufanda, un llibre, una cinta pel cabell…). I tenen sempre a mà la bata blanca que els transforma d’una revolada, en cinc segons. Aquells “volcans extingits que esperen l’erupció”, aquells “malalts que han perdut el seu jo” muten en un conjunt de doctors i doctores, que Sacks ha aglutinat de manera molt meticulosa, perquè afrontin el repte de secundar-lo i treure els pacients de l’estat catatònic en què es troben. En tots aquests viatges, altament engrescadors, també hi juga un paper el factor audiovisual –de Lluís Baulida– que complementa l’escenografia. Ells mateixos fan altres rols amb qui el repartiment dialoga. També cal destacar la música original de Robert Fàbrega i Ferrer, que acompanya en molts moments.

Despertar, basada en fets reals i que es podrà veure fins al pròxim 20 de setembre, peca, potser, de ser excessivament mèdica, gairebé sembla una tesi. Per al públic profà en la matèria poden resultar feixugues algunes de les escenes, per l’acurada descripció de la simptomatologia, un pèl tediosa per culpa de l’efecte repetitiu. I això que la proposta, ens expliquen, ja ha tingut una retallada d’ençà que es va estrenar, a principis de l’any passat. Reduir el nombre de casos pràctics i diagnòstics exposats afavoriria la producció. En qualsevol cas, la factura és impecable i emociona veure com l’equip mèdic tracta els pacients, amb una enorme sensibilitat. No són números, són persones, amb noms i cognoms, amb una vida truncada al darrere, amb unes necessitats i unes aptituds, que s’intenten potenciar.

El muntatge finalitza amb la projecció de retalls de premsa de l’època i fotografies i vídeos d’alguns dels casos, realment impactants. “Hi ha un infern pitjor que aquell on han viatjat aquests malalts?”, sona en un determinat moment. El Dr. Sacks és vingut per a parlar-nos, perquè “els humans són aquells que bàsicament expliquen històries”.