Fregar les estrelles

Els somnis infantils, des de la rigidesa de la mirada adulta, semblen tan efímers com una estrella fugaç. Van ser brillants, hi vam dipositar la nostra esperança, però s’han fos en la foscor d’una nit sense estrelles. Sembla que ni tan sols recordem la seva estela, tot i que moltes vegades hi ha un petit centelleig que ens recorda qui vam ser. La primera novel·la juvenil de Montse Barderi recupera un tros d’aquella brillantor infantil amb La Teresa se’n va a la lluna (Estrella Polar). Des de la mirada de la Teresa, una noia d’institut, Barderi ens mostra que la lluita pels somnis és un camí ple de cruesa, molt agraït si no abandonem l’essència de l’esperança, però, tot i això, implacable. La protagonista somia trepitjar la lluna, però trobarà que moltes vegades, en el fons, estem fets de somnis dissolts.

La ploma de Barderi mostra el seu gran bagatge com a autora. El seu estil és polit, i fins i tot poètic en alguns punts, cosa que resulta sempre molt agraïda en una novel·la juvenil d’aquestes característiques. Hi ha una  aura d’entreson en el seu llibre, com si l’estil de l’autora visqués sempre la lleu vigília entre el somni i la realitat.  Això nodreix molt positivament les notes de fantasia que esquitxen la trama, però no acaba d’arrelar amb força a la desfermada realitat de la seva protagonista.

Perquè la personalitat de la Teresa està marcada per la bellesa de la ingenuïtat, però la seva innocència no és pròpia d’una noia que ja va a un institut de secundària. No cal negar el canvi com a part essencial del ritual iniciàtic d’abandonament de la infància que és l’institut: les noves i flagrants dinàmiques socials, l’obsessió per la imatge física i els insidiosos murmuris de safareig. Això hi és a La Teresa se’n va a la lluna, però la diversitat de trames que conformen l’argument es distribueixen com un mosaic que no acaba de traçar una forma clara. Són bones peces, hi ha propòsit, però els lligams entre les trames es tensen i destensen fins a perdre definitivament el centre de la novel·la. És lloable, per exemple, l’evolució de la Teresa, però entremig hi ocorren tantes coses que, quan assistim al canvi definitiu del personatge, fa l’errònia sensació que ha evolucionat a tombs. Precisament, el que manca a La Teresa se’n va a la lluna és gravetat: tot el que hi orbita al voltant  troba a faltar un centre neuràlgic que harmonitzi i doni sentit al conjunt.

Si hi ha una cosa que té la novel·la, és empremta. La lectura destil·la amb lleugeresa, com si fos un borrissol, tot el que és Montse Barderi: periodista, filòsofa i especialista en estudis de gènere. La veu de Barderi se sent a la novel·la a través de les intervencions de les dues llobes de la Teresa, una forma quasi subtil de prendre part al seu relat com si hi parlés rere una porta. Una iniciativa molt curiosa que, de vegades, frega el to alliçonador que traspassa al personatge principal. A estones, aquest aire filosòfic bufa a favor de la història, però en alguns moments ens deixa un cert desconcert.

Que Barderi no hi tornés a la literatura juvenil seria per compungir-se: hi ha molt bon material, autenticitat i qualitat a la seva prosa. El coet de la Teresa no acaba d’enlairar-se, però l’autora frega les estrelles amb la punta dels dits.