El club de lectura no ens salvarà

El canvi climàtic ha arribat a la Beckett. A la sala de baix, el foc ha arrasat vides i ha deixat els ànims dels espectadors calcinats. Animal negre tristesa és una de les propostes més colpidores d’aquest hivern. Mentrestant a la sala de dalt, els Sixto Paz impliquen al públic per donar forma a un relat críptic i fosc. El món s’ha acabat o sembla acabar-se. No es parla específicament del canvi climàtic. Estem en un estat més enllà, com si fos un altre món, hereu del que hem viscut. Però, tanmateix, això és igual. A Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva el que importa és la paraula, el seu pes i el com es diu. El significat de tot plegat és confús i dispers. Que cadascú faci la seva pròpia interpretació d’allò vist, allò viscut. Perquè a Pau Roca probablement el que més li va interessar de l’obra de Tim Crouch, quan la va veure a Londres, va ser més la proposta escènica que la història.

No és la primera vegada que Sixto Paz trenquen motlles, buscant una posada escènica que desafiï qualsevol convencionalisme, que trenqui quartes parets d’una manera captivadora. Ho hem pogut veure a espectacles com ara Tender Napalm, Así bailan las putas, Les coses excepcionals o Dybbuk. També s’han recreat en propostes més comercials, però el risc i la innovació formen part de l’ADN d’aquesta productora. Ara la Salvació passa per la lectura. La posada en escena ho és tot en l’obra de Crouch. Un escenari nu, en forma el·líptica, el qual dona forma la disposició de les cadires en cercles concèntrics. I penjada del sostre una estructura que sembla un iceberg invertit. Una amenaça constant sobre els nostres caps. A cada cadira, un llibre de tapa dura i blava.

Entra Vicenta N’Dongo i ens dona unes instruccions. Em quedo amb l’ús del gènere femení per dirigir-se al públic. Totes, juntes… Després aquest no es manté en tot l’espectacle. L’actriu ens demana que anem seguint el llibre, llegint i mirant les il·lustracions. Però que només passem pàgina a cop d’OK. Durant uns minuts i amb una música atmosfèrica anem endinsant-nos en unes il·lustracions que, sense massa paraules, ens expliquen com un home i el seu fill caminen sobre un llac gelat, aquest s’esberla, el fill es mor i el pare, posteriorment a l’hospital, es debat entre la vida i la mort. Presenciant l’escena a l’altra banda veiem la mare i la filla. Aquest és el punt de partida. A partir de llavors ve la paraula escrita. Entra Emma Arquillué i junt amb l’actriu d’ascendència equatoguineana aniran llegint el llibre. Interpreten a través de la lectura. Feina difícil, ja que l’expressió i el sentit tan sols es transmeten a través de la veu i del gest. El llibre és l’instrument d’expressió amb el qual es poden manifestar aquests personatges. Vides escrites (i dibuixades), més que viscudes. Mentrestant, les paraules donen a entendre una relació entre aquestes dues dones. Aviat veurem que són mare i filla. El record, el moment actual, la descripció d’un món absurd i, a poc a poc, es van donant certes pistes sobre el sentit de les seves existències. Però res queda clar, són idees que suren, connexions estranyes. I un ésser omnipresent, un creador, un gurú, un home del qual no es pot escapar. Ell ha escrit el llibre, ell ha dibuixat les seves vides. Tot el que es diu allà ho ha escrit aquest ésser enigmàtic.

Crouch va voler que la Salvació fos Col·lectiva. I d’aquesta manera s’estableix aquest club de lectura inesperat. Les actrius, per imperatiu de la paraula escrita, demanen repetidament que el públic llegeixi parts del diàleg, que cadascun dels espectadors interpretem algun cop el personatge de la Sol/Bonnie (Emma Arquillué) o de l’Anna (Vicenta Ndongo). El risc és evident, ja que demana una complicitat del públic que no sempre està disposat a donar. El problema més evident és que si el text ja és prou enigmàtic, amb unes converses on no sempre queda massa clar de què s’està parlant, si a sobre fan parlar els espectadors, l’atenció encara se’n ressent més. És obvi que els Sixto Paz creuen en la intel·ligència del públic i en donar-li experiències metateatrals cada cop més complexes, però en aquest cas un té la sensació que ens han exigit massa. Quan algú del públic llegeix, hom es queda més amb com recita el text aquesta persona que en el mateix text. I quan li toca a un servidor, encara està menys per analitzar el significat del text. Si bé quan ha passat una estona ja podem tornar a centrar-nos en el text, hom sempre està més pendent de qui pot ser el següent en llegir.

La proposta, però, es va assentant i sobretot en la part final és quan pren més sentit. L’aparició d’Andrew Tarbet com el creador, el gurú d’aquesta espècie de secta (trans o pre)apocalíptica és magnètica. Alt i cepat, somrient i agraït per la nostra presència, ens convida, de manera més fluïda, a oferir les últimes lectures del seu Evangeli, mentre el compte enrere ens aproxima a la mort, al buit final. I un final sense fosca, sense actors, havent acabat finalment el llibre, ens dona el protagonisme als espectadors que vacil·lem més d’un minut a l’hora d’aplaudir i donar per acabada la funció.

L’experiència no esdevé catàrtica, sinó més aviat incòmoda, confusa. La posada en escena, el com, es menja la història, el què i el perquè. Fa uns dies, Pablo Messiez deia a Twitter que les obres es classificaven entre aquelles que tracten sobre coses i aquelles que són la cosa. La Salvació de Crouch i Sixto Paz és de les segones. Esperàvem més definició en el significat i no tanta obsessió pel significant. Perquè ni tan sols afavoreix les interpretacions, encotillades per la lectura.