Els telèfons de baquelita són instruments musicals

S’obre l’ascensor i en surten tres dones de fer feines amb els estris per a deixar impol·luta l’oficina on treballen. Amb una absurda coreografia treuen la pols dels escriptoris, els llums de sobretaula i els telèfons de baquelita, i buiden les papereres. També apareix el porter, que fa una ullada i desapareix d’escena. Elles són Cinta Moreno, Laura Aubert i Manar Taljo. Ell és Francesc Marginet. I així arrenca La setena porta, una proposta fregolianíssima que la companyia Els Pirates Teatre ha creat a partir de textos de Joan Brossa i que va ser l’espectacle inaugural, a finals de 2021, del nou Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. Ara hi tornen, disposats a (re)conquerir els aplaudiments del públic. S’hi estaran fins al pròxim 21 de maig.

El muntatge és un còctel que condensa en una hora i vint minuts el ric món de l’artista avantguardista. La companyia s’ha tornat a endinsar en la seva vasta obra i ha creat un trencaclosques de peces variades, exposades en una concatenació d’escenes que comparteixen aquest univers surrealista. Firma la dramatúrgia una de les actrius, Laura Aubert, el seu germà Adrià Aubert assumeix la direcció i la il·luminació de l’espectacle, i Enric Romaní, l’escenògraf de capçalera dels Pirates, l’espai escènic: una oficina dels anys setanta del segle passat, meravellosament vintage. Té de tot i els espectadors boomers (i els més granadets) xalaran de valent tot evocant el paisatge de quan eren menuts i de les fotografies que pul·lulen per casa. L’escenografia, però, només té un “però” (molt gros, això sí): els seients 1 i 2 de les files del teatre queden privades de seguir què passa a la banda dreta de l’escenari. Sorprèn que en aquesta reposició l’error no s’hagi resolt (i no haurà sigut per manca de temps!). Completa aquest poema visual l’esplèndid vestuari de la també corsària Maria Albadalejo, que posa la cirereta del pastís amb estampats, pantalons de campana, perruques i bigotis que (ara) fan mal d’ulls, però que precisament per això són absolutament deliciosos.

Malgrat aquest mosaic polièdric, La setena porta té un argument: narra un dia de feina qualsevol (en aquest cas, dilluns) de tres secretàries. Mentre esperen expectants l’arribada d’un paquet de l’Empresa (així, ignota i impersonal) com a premi a la millor d’elles, per l’oficina desfilen tota mena de personatges. L’elenc es transvesteix a velocitat supersònica en múltiples rols que retraten les jerarquies, el poder, els privilegis, les classes socials, i també la violència. Una mordaç crítica social (tristament contemporània) disfressada de teatre, música, dansa, poesia, objectes, jocs de paraules i, com no podria ser d’altra manera, fins i tot un striptease. Píndoles brossianes perfectament enllaçades que es poden llegir de manera separada i individual o en un conjunt emmetxat altament magnètic i suggestiu.

Per descomptat, aquesta obra coral no seria la que és sense la formidable interpretació de tot el repartiment. Els Pirates, generosos, han convidat en aquesta proposta tres intèrprets forans. A Marginet –integrant de la companyia Duo Fàcil, amb Abel Reyes i Marc Tarrida–, l’hem vist, entre d’altres, a Bollywood Bombay Barcelona (al mateix teatre, el 2018); Taljo –de La Viciosa– va arribar al gran públic amb el premiat Alhayat o la suma dels dies, el primer espectacle de la companyia; i Moreno, integrant i cofundadora de La Copla Wisconsin, ha excel·lit amb Cançons que acaben amb fade out o amb El mal del jazz. Quan Barcelona era hot, altament recomanables. Moreno té aquí també el seu moment musical (gats vells, aquests bucaners!). Aubert, i no ens cansarem de dir-ho, és una de les millors actrius del panorama escènic nostrat. Aquí es reserva un dels moments més tensos, incòmodes i violents de la proposta. I no en direm res més.

La setena porta és un espectacle simpatiquíssim (potser l’escurçaríem un pèl, posats a ser primmirats) i apte per a tots els públics. Això és, fans de Joan Brossa i Cuervo i neòfits absoluts. Qui conegui el poeta pot jugar a identificar les picades d’ullet i bocins de la seva obra, i qui no, deixar-se portar pel concert musical fet amb objectes de l’oficina (qualsevol element és vàlid per a extreure’n un so), els jocs lingüístics (completant el segell de Jordi Oriol i Indi Gest) o les mirades dels personatges, que ho diuen tot. Sense oblidar la seva petita banda sonora o descobrir la revista ‘Sí, digui?’, a la tauleta de visites.