Els mil cossos i les mil veus d’una dona

L’Espai Lliure ha tornat a obrir les portes amb una obra de teatre documental dirigida per la Raquel Cors, en la qual l’Eva Lyberten ens explica la seva història, des d’icona del cinema eròtic dels anys 70 i 80 fins a ser la dona que veiem dalt de l’escenari.

Què li passa a una estrella quan deixa de fer pel·lícules eròtiques? Què els passa a les dones quan els seus cossos, les seves principals eines de treball, ja no es poden adaptar a les feines que se’ls ofereix? La majoria dels cossos d’aquestes dones s’esvaeixen en el no-res: mortes o no, es perd la seva traça. Li va succeir a Hedy Lamarr, la primera actriu que va rodar una escena completament nua que, per no veure’s envellir i morir a les pantalles, es va tancar a casa i va guardar el seu cos només per a ella. Un cos que ja no serveix per complir les funcions que havia realitzat fins aquell moment. La història de les actrius que van desaparèixer en el no-res és llarga, i la de l’Eva Lyberten no és diferent de la història de les moltes dones que, com Lamarr, van entrar en el món de cinema i, per una raó o una altra, van desaparèixer i van ser oblidades.

En el cas de l’Eva, el cos és el primer que ens arriba quan ens asseiem a les butaques de l’Espai Lliure. No és el cos d’una actriu eròtica, sinó el d’una dona, que és mare, germana i amiga. Un cos que no és només una eina de treball: és un cos humà, amb la seva incomparable bellesa, un cos que s’ha d’agrair per tot. En els anys en què l’Eva Lyberten va començar a fer pel·lícules eròtiques, moltes joves com ella (majors d’edat i no) van prendre la mateixa decisió: en una Espanya acabada de sortir de la dictadura franquista, el primer que es va fer va ser redescobrir el plaer, explorar, obrir-se al món. Les dones feien pel·lícules eròtiques impulsades per una necessitat de llibertat, de reivindicar, de lluitar obertament contra la repressió imposada en les dècades anteriors. I el cos va ser una de les primeres eines d’afirmació que va permetre que aquest desig sortís a la llum. Com Eros i Tànatos: després de tanta mort, el cos va haver de redescobrir-se i tornar a la vida.

La història del cos de l’Eva s’explica a través de la pantalla: es projecten imatges de les seves antigues pel·lícules, i ens trobem davant d’una noia bonica, plena de vida, amb una mirada brillant. Quan s’interrompen les projeccions, a l’escenari veiem una dona, plena de vida, sempre amb una mirada brillant, i amb una força i vitalitat que no es troben fàcilment en el teatre. Mentre ens explica la seva història, tornem a escoltar les veus de totes les dones a qui els va passar el mateix, perquè no hi ha una sola i única Eva: hi ha mil veus que són la seva veu, i mil cossos que són el seu cos. Els cossos de totes aquelles dones que han experimentat plaer, que l’han reclamat i que, sense vergonya, han seguit endavant en la seva vida, contra els prejudicis, els insults i els atacs. Juntament amb les mil veus i els mil cossos de l’Eva, trobem totes les imatges que li sobreviuran, i els milions d’homes que es delectaran amb elles, quan el cos real, l’únic cos i l’única imatge de l’actriu siguin cendres. La de l’Eva és la història d’un cos que es va convertir en una presó, i d’una dona que va aconseguir alliberar-se de les seves cadenes en l’escena.

No se sent a tantes dones que surten del cinema softcore de la postdictadura explicant la seva història en primera persona, però amb l’Eva veiem les moltes cares del cinema d’aquells anys, i ella ens ajuda a llegir el passat amb els ulls del present, amb els seus ulls: la llibertat i el sexe es reclamaven llavors d’una forma molt diferent de la contemporània. L’Eva ens parla de la manca del punt de vista femení sobre el plaer, i reclama (tan aleshores com ara) la necessitat de la dona de ser el subjecte de desig i no només l’objecte. Una necessitat que pertany a totes les dones i totes les èpoques: ara hem trobat la veu per reclamar-ho, però el desig de la dona sempre ha estat aquí, amb les mares, les àvies, les tietes. Quan l’Eva treballava, la mirada dominant era una, la de l’home, dels molts directors masculins que es dedicaven a fer pel·lícules eròtiques amb joves actrius que s’utilitzaven per al plaer del consumidor X, que també era un home. Amb l’Eva descobrim una mica més sobre el passat i el present, perquè necessitem més que mai els cossos de l’Eva Lyberten i de totes les dones que s’han alliberat de la imatge que altres i elles mateixes han construït. Amb l’Eva veiem un cos real, viu, commovedor que, nu, ens explica la seva pròpia història i la reivindica; i aquesta història ens arriba sense vergonya a través de totes les veus que van formar part d’ella, que la van viure i explicar.

Una és moltes dones, i cal que el teatre ens expliqui la història de cadascuna d’elles, des d’una perspectiva variada, amb diferents punts de vista, en els quals ser actriu eròtica pot ser tant un alliberament com una condemna. Un teatre sense judici, un teatre obert, on hi ha espai per tot. El moment més bonic de l’obra arriba quan l’Eva s’oblida del públic, de l’escena i del text, i comença a ballar amb Mireia Tejero i el seu saxòfon: totes dues donen l’esquena al públic, abandonen l’escenari i, lluny de la mirada de l’espectador, deixen davant nostre un espai buit que podia omplir-se amb qualsevol imatge i record. Les dues dones han sortit de la sala i s’han posat a ballar. Un exemple commovedor de la vida que surt de l’escena.