El ‘Love Actually’ del teatre català

Aquestes festes tenim una cita amb la Sala Versus Glòries. Apunta Teatre, la companyia que gestiona aquest espai escènic, presenta Potser Somiar, una obra basada en un text d’Antonio Tabares, adaptada i traduïda al català per Sergi Belbel. L’espectacle, dirigit per Roc Esquius, s’estrena el 22 de desembre i es podrà veure fins al 6 de febrer, amb funcions especials per Nadal i Cap d’Any. Es tracta d’una obra plena d’amor, color i dolçor, que parla sobre la pèrdua dels éssers estimats i d’un sentiment que moltes vegades aflora en època nadalenca: l’enyorança. Alhora, però, l’espectacle ens convida a celebrar la vida, una invitació molt pertinent en els temps que ens ha tocat viure.

L’Imma, una dona de 35 anys, perd la vida en un quiròfan mentre l’operen d’una intervenció complicada. Aquesta faula, però, no presenta la mort com un final, sinó com un principi i, a partir d’aquest moment, la protagonista s’apareix als somnis de tots aquells que se l’estimen. Tabares admet que en aquesta trama hi ha algunes referències personals que ha anat recopilant per construir una comèdia tendra i humana que parla sobre la relació íntima i especial que tots mantenim amb els nostres morts. La màgia i els somnis es converteixen, així, en dos dels grans protagonistes de l’espectacle; com en el recurrent Conte de Nadal de Dickens. 

El talent dramatúrgic de Tabares ha estat reconegut en diverses ocasions: el 2011 va ser guardonat amb el Premio Tirso de Molina i l’any següent amb el Premi Replica. També ha obtingut dues nominacions als Premis Max en la categoria de Millor Autoria Teatral. Belbel s’ha sentit atret per la força i l’excepcionalitat d’aquest dramaturg canari en més d’una ocasió, aquest serà el tercer text de l’autor que dirigeix. El 2014 ja va muntar La punta del Iceberg al Teatro de La Abadía de Madrid, una obra sobre les relacions humanes en un entorn laboral competitiu i hostil, i el 2015 va repetir a la Sala Beckett amb Una hora en la vida de Stefan Zweig, que parlava del suïcidi de l’escriptor alemany. El director terrassenc afirma que «Tabares és un petit geni perdut a l’illa de Palma, un talent que encara ha de ser descobert». 

Potser Somiar és un projecte que comença a gestar-se l’any 2017. Després dels seus treballs previs, Tabares i Belbel forgen una amistat que va més enllà d’una simple relació laboral. El canari va decidir enviar-li directament la seva última creació perquè en fes el muntatge. En llegir el text, Belbel ho va tenir clar, es moria de ganes d’adaptar-lo als escenaris i, sobretot, de fer-ho en català, a diferència del que havia passat amb les dues produccions anteriors. L’arribada de la pandèmia, però, va estroncar la iniciativa, deixant el projecte a l’aire i sense cap continuïtat. 

Un cop represa l’activitat teatral, la Sala Versus Glòries volia apostar per una comèdia de tres personatges i Belbel, que juntament amb Roc Esquius van estrenar-hi Angle mort a principis d’any, va pensar que el projecte que havia hagut d’aparcar mesos abans encaixava perfectament amb el que la sala necessitava. A partir d’aquest moment, Ramon Godino, Rafaela Rivas i Antonio del Valle es van començar a preparar per donar vida als personatges d’aquesta comèdia tan humana. Finalment, Belbel no en va poder assumir la direcció a causa d’altres compromisos laborals, però confia plenament en el bon saber fer d’Esquius, un «gran professional» amb qui ha col·laborat sovint i al qual ha assessorat amb la traducció i la dramatúrgia.

Des de fa més d’un any, enmig d’una crisi sanitària sense precedents, la mort s’ha fet més present que mai. Per això és interessant parlar-ne des d’un punt de vista pròxim, diferent del qual se sol utilitzar habitualment. Entenent aquest procès des de la vitalitat, sense frivolitat, i sense presentar-lo com un acte cruel o violent. Potser somiar ens mostra com el record d’aquells que ja no hi són pot donar sentit a tota una vida, oferint-nos una reconciliació vital a pesar del seu rerefons. Accessible, pensada per a tots els públics, sensible i nadalenca, Belbel està convençut que aquesta obra es convertirà en un «gran clàssic de Nadal», com Qué Bello es vivir (1946) o Love Actually (2003), pel·lícules que no ens cansem de veure cada cop que arriben les festes.

Potser Somiar és la «comèdia perfecta», assegura Belbel, «un espectacle petit i senzill però que té un perfum d’humanitat extraordinari i que toca a tots els cors». Abans d’una estrena, el traductor confessa que sempre està nerviós davant la incertesa de no saber si la proposta tindrà èxit. En aquest cas, però, no té cap mena de dubte que serà un muntatge que funcionarà. Caldrà anar a la Versus Glòries per comprovar-ho.