El fantasma de Txernòbil

Poc podien imaginar els programadors de la Fundació Joan Brossa – Centre de les Arts Lliures que la reposició d’aquesta peça, estrenada a la Sala La Planeta el novembre de 2019, coincidiria amb la invasió russa d’Ucraïna. Ara que plana novament sobre Europa el fantasma de l’amenaça atòmica i la guerra nuclear, Carrer de Txernòbil –adaptació escènica d’un dels relats de vida recollits a La pregària de Txernòbil (Raig Verd, 2016), de la periodista i escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx– ens porta el testimoni d’una catàstrofe sense precedents que, per la seva condició apocalíptica, va inhabilitar per sempre més una determinada concepció del món.

El 26 d’abril de 1986 va explotar el reactor de la quarta unitat de generació elèctrica  de la central nuclear Vladímir Ilitx Lenin de Txernòbil, localitat situada al nord d’Ucraïna, a tocar de la frontera amb Bielorússia. Gairebé vint anys després, Svetlana Aleksiévitx va entrevistar nombrosos supervivents –extreballadors de la central, científics, metges, soldats, liquidadors, polítics, mestres, camperols, residents clandestins de les zones d’exclusió– a fi de registrar l’impacte de l’accident i transmetre a partir d’aquest testimoniatge la veritat humana sobre la catàstrofe. Afirma la Nobel de Literatura que l’“esdeveniment monstre” de Txernòbil, trauma de la cultura, és sobretot una catàstrofe del temps, i també un enigma, un signe indesxifrat. Després de l’explosió, la natura resplendia, però estava tot enverinat; una mort amb noves màscares s’amagava arreu: als camps coberts de dolomita blanca, en la infinitat d’objectes pendents de desactivació i en els productes txernobilians amb “cesi i estronci de collita pròpia” –com es veu, no els faltava sentit de l’humor–. Les diferents veus de La pregària de Txernòbil evoquen, en un registre col·loquial prenyat de reflexions i sentències clarividents, un cert “paganisme soviètic” i el fatalisme d’un poble “programat per suportar qualsevol desgràcia”.

Però anem a Carrer de Txernòbil, l’espectacle que es pot veure a la Fundació Joan Brossa fins al 3 d’abril. Joaquim Armengol ha agafat el relat de vida que encapçala el monument literari d’Aleksiévitx, traduït al català per Marta Rebón, i l’ha traslladat gairebé íntegre a escena. El monòleg testimonial, que a la novel·la-oratori apareix sota el títol “Una veu humana”, té com a leitmotiv la contigüitat entre amor i mort en la història personal de Liudmila Ignatenko, esposa amantíssima de Vassili, bomber de la ciutat ucraïnesa de Prípiat que va exposar-se a una radiació de mil sis-cents roèntgens aquella fatídica nit d’abril de 1986 a la central de Txernòbil. La sobrietat domina tota la proposta, des de l’austeritat de l’espai escènic –una cadira i una finestra-pantalla– fins a la contenció actoral. Evelyn Arévalo realitza un exercici interpretatiu admirable i colpidor. Sense alçar la veu però amb dicció clara i zero afectació, palesa l’esforç que ha de fer Liudmila per retenir l’emoció –ha d’asserenar-se per relatar– i poder fer sentir la seva veu.

Tot i l’estatisme de la seva figura, travessa la personalitat d’aquesta dona coratjosa un capteniment embogit, la determinació per moments insana de qui està acostumada a lidiar amb el dolor i s’ha fet gran en aquesta lluita –i convivència– sostinguda. Ho reviu tot mentre relata, i li brillen els ulls en recordar els tres clavells que el seu marit, postrat al llit hospitalari, va treure de sota el coixí el 9 de maig, Dia de la Victòria, per no faltar a la promesa que “tota la vida et regalaria flors els dies de festa”. Confessa que tant li feia si els metges no la deixaven entrar dins la cambra hiperbàrica, o si Vassili s’havia convertit en un objecte radioactiu amb un alt potencial de contaminació –“Si això ja no és un home, és un reactor nuclear!”–; va romandre al seu costat fins al final, assumint un risc altíssim i posant en perill la seva descendència. També expressa la ràbia envers els qui en nom de la ciència fotografiaven el cos sanguinolent del seu marit, i denuncia la manera com se’l va enterrar, com si fos un residu, mentre l’aparell de propaganda oficial continuava abonat a la retòrica de l’heroisme i del sacrifici. Liudmila Ignatenko parla amb la profunditat que atorga el dolor sedimentat i des d’una perspectiva en certa manera pòstuma. “No oblidi el meu nom”, rebla. No l’oblidarem, no.