Dissenyar el teatre com si fos un videojoc

Sovint repetim que el teatre és una experiència irrepetible. Platea i escenari s’ajunten en una catarsi emocional que fa de viatge individual i compartit. Un viatge plenament pautat per l’equip artístic, on els espectadors som, simplement, espectadors. Això era el teatre, abans, però ja fa anys que les nostres sales s’omplen d’etiquetes com “immersiu”, “participatiu” i “interactiu”. En aquest context, quins són els reptes de la dramatúrgia? Es poden dissenyar experiències que entenguin la dramatúrgia més com una guia que com un guió? Aquest és un dels objectius del curs “Dramaturgias relacionales y escenas de interacción: cómo prediseñar lo imprevisible”, que Constanza Blanco Jessen impartirà a l’Obrador de la Sala Beckett. Hem pogut parlar amb ella perquè ens desglossi la idea del curs i de la seva manera d’entendre la creació teatral, basada en la interacció amb el públic.

Constanza Blanco Jessen és actriu, dramaturga, guionista, directora i investigadora. Des de fa uns quants anys, s’ha especialitzat en dramatúrgia relacional, una forma d’escriure teatre que permet la interacció del públic i, si és el cas, amb molta influència del disseny lúdic. La seva experiència dins i fora l’escenari l’han dut a consolidar el projecte Ars Dramatica i a doctorar-se a la Universitat Autònoma de Barcelona. Amb el títol del curs pretenien, explica, aglutinar els diversos conceptes que s’han fet servir per parlar de les “formes escèniques que entenguin la relació amb l’espectador com a material principal de la creació”, defineix Blanco, que constata que no hi ha un acord dins l’acadèmia per agrupar els diferents tipus de dramatúrgia a travessats per “l’estètica relacional”.

En aquest tipus de peces, doncs, el rol del dramaturg és el de “configurar i preveure les possibles intervencions i entorns”. Més que crear un text, cal “crear un programa” i és per això que hi ha una certa analogia amb un programador de videojocs. “Crear un món obert, amb uns personatges més o menys fixos”, diu, és el repte del creador, però no tot s’hi val. Constanza Blanco assegura que la gran dificultat és “construir una estructura prou rígida perquè el sentit de l’obra no perdi el fil, i alhora ser prou flexible per poder incidir i que sigui realment relacional”. Si el teatre convencional ja s’entén com una experiència que sempre és diferent (fins i tot en una mateixa obra), això es porta a l’extrem en el cas de les dramatúrgies relacionals. Dins aquest camp de creació, però, hi ha diferents nivells d’interacció, i en cada cas serà diferent la tasca de l’autor. Ens podem trobar dramatúrgies que són estructuren obertes que només aguanten la interacció, però també projectes “extremadament controlats, que saben el marge d’error i no tenen tant risc”.

Per tal de construir aquestes estructures dramatúrgiques, Blanco s’ha inspirat en les eines que hi acostuma a haver en el disseny lúdic: jocs de rol, jocs de rol en viu, videojocs. La clau és trobar la manera de vendre aquella experiència, sigui en un teatre o en un festival de game-design. Una estructura dramatúrgica, explica, és com el mapa de disseny d’un joc, on es genera una primera ruta o programació. Després, serà qüestió de l’espai i la voluntat dels creadors si acaba sent un joc de taula, un joc digital.. El que és important és l’estructura. En realitat, la diferència entre un joc en viu (com, per exemple, un escape room) i una experiència teatral relacional, és ben poca. L’usuari al centre, el públic com a motor creatiu.

I a tot això, quin és el paper de la tecnologia? Constanza Blanco troba una certa contradicció en vincular la dramatúrgia relacional amb la tecnologia costosa, perquè molts creadors més emergents no disposen dels recursos per investigar amb eines tecnològiques cares, i afirma que “la tecnologia no és necessària. N’hi ha prou amb paper i llapis”. De vegades s’ha utilitzat la tecnologia per substituir els intèrprets. En aquest cas, però, estaríem parlant de propostes instal·latives.

Podem considerar que les estructures de dramatúrgia relacional són textos dramàtics? Quina forma tenen? La creadora (i guionista) troba el paral·lelisme amb els guions cinematogràfics interactius, que deixen espai a la intervenció. En el curs, però, es vol explorar la materialitat de l’escriptura i obrir la ment a noves eines. “Es pot escriure l’obra en pestanyes d’Excel. O programar-la en una aplicació o programa”, diu Blanco (i a Toni Casares, com a mi, li deu haver explotat el cap).

A les cadires de l’aula, la creadora espera trobar-hi perfils diversos: dramaturgs interessats en la creació a temps real, performers, escriptors interessats en el disseny d’estructures, dissenyadors d’esdeveniments participatius, animadors, gent propera disseny lúdic interessada en el món del teatre… En resum, gent interessada en la participació en viu dels espectadors.

Després de les estructures que puguin sorgir del curs, cada dramaturg/programador tindrà la feina de buscar els intèrprets capaços d’improvisar sobre les estructures flexibles. Blanco insisteix que la improvisació és només una eina més de la dramatúrgia relacional, però que cal no confondre-la amb els improshows: “La improvisació tendeix a l’humor, a l’acudit fàcil, però jo soc defensora que té molts matisos, i que improvisar no té per què ser humorístic, si no és dirigit així”.

Encara que sembli una tendència nova, Blanco explica que hi ha molts exemples de companyies europees (i llatinoamericanes) que fa temps que hi treballen, com és el cas de Blast Theory, Rimini Protokoll o el català Roger Bernat. I creu que si no ha esclatat aquesta tendència és perquè, en la majoria dels casos, els autors intervenen performativament. “Per què ningú ha dirigit La consagració de la primavera de Roger Bernat? Potser no hi ha la idea que es pugui fer, però es pot. Demana-li el guió i segurament et dirà que sí”.

Constanza Blanco creu que en el moment actual, el teatre és més important que mai, perquè “ens connecta, ens retorna al present, i ens ajunta”. Si a aquest fet li sumem el diàleg a temps real i la interacció, l’experiència per a l’espectador és màgica. És capaç de fer crítica sobre la percepció que es pot tenir d’aquest tipus de propostes i reconeix que “a mi també em rebenta que m’enfoquin o que em facin parlar”. Per això hi ha un gran repte en el disseny d’experiències “dramàticament ben construïdes i amb contextualització teatral”, que siguin interessants per enganxar i integrar el públic i amb una clara influència del disseny lúdic i la gamificació. Ens omplim la boca dient que el teatre és un joc i un moment irrepetible. Ara, tenim l’oportunitat d’atrevir-nos a jugar, i Constanza Blanco serà la nostra guia quan hàgim de passar pantalla. Tria la teva aventura, a la Sala Beckett.