Despullar-se entre roba estesa

Sofia Loren i Marcello Mastroianni passaran a la Història (així, en majúscules) pels seus nombrosos papers, tant en solitari com en conjunt. Però si n’hi ha uns que els catapultarà a la memòria col·lectiva són els de l’Antonietta i en Gabriele, la mestressa de casa abnegada i l’intel·lectual gai perseguit que es coneixen a la Itàlia feixista de Mussolini a Una jornada particular. La pel·lícula d’Ettore Scola (1977) ja és un clàssic contemporani, de la qual se n’han fet múltiples adaptacions teatrals. Cal recordar l’esplèndida versió d’Oriol Broggi, amb Clara Segura i Pablo Derqui, al Teatre Biblioteca de Catalunya (2015), o la meravellosa producció valenciana de La Pavana que vàrem veure uns anys abans al Teatre Gaudí (2012) i que, immerescudament, va passar desapercebuda. Sense oblidar, és clar, la versió que el 1984 van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran al Teatre Poliorama.

Aquesta introducció elogiosa dels dos entranyables personatges i la seva bonica i emotiva història d’afecte, tendresa i amor impossible ve a tomb de l’estrena de Gràcia, de Rosa Molina, al Teatre de la Gleva. L’autora catalana resident a Noruega, que també en firma la direcció, ha embastat una obra sobre una jove suïcida de 23 anys, la Maria (Cristina López), i el seu veí homosexual de 38, en Roberto (Xavier Pàmies). Com l’Antonietta i en Gabriele, la Maria i en Roberto no es coneixen, malgrat viure a la mateixa finca, i la seva trobada fortuïta al terrat de l’edifici els capgirarà les vides. Envoltats de roba estesa compartiran vivències i confessions, i el seu destí, ens ensumem, quedarà enllaçat per sempre més.

Molina va escriure l’obra durant el confinament, a Oslo. Llavors ningú sabia què coi passaria amb la pandèmia, i si tornaríem a veure aviat la nostra gent. O si, senzillament (encara més cru), els tornaríem a veure. Imaginin-se, a sobre, tenir aquesta incertesa a més de dos mil quilòmetres de distància! La proposta —ambientada necessàriament en un espai obert, gairebé per prescripció facultativa—  no ens parla de cap virus, però sí del dol i dels lligams que establim amb els éssers desapareguts (“Nosaltres som la memòria dels qui no hi són”, diu en Roberto). A Gràcia es filosofa de llegats físics i emocionals, de vincles, de records i de com canalitzar el dolor de les absències per seguir endavant.

Aquest diàleg no es produeix en un indret qualsevol, sinó en un espai recollit que es presta a les intimitats: un terrat lluny de mirades i oïdes alienes, entre llençols, draps i camises que prenen el sol. L’autora ha volgut que fos al barri barceloní de Gràcia, però bé podria ser a Sants o a l’Hospitalet de Llobregat. De fet, una de les primeres funcions es va realitzar al festival Terrats en Cultura, el juny de 2021… en un terrat (el marc idoni, sense dubte), òbviament del barri gracienc. Estarem d’acord que la proposta, en una sala tancada, perd encant, malgrat que passa igual de bé.

L’acció es desenvolupa en un espai únic i en temps real, una hora i escaig. En Roberto, amb camisa florejada i sabates vermelles, puja a la terrassa taral·lejant òpera i amb ganes de fumar-se un porro. El seu nòvio l’ha deixat. La Maria ja hi és, feta un sac de nervis, asseguda en un banc. Està escrivint cartes de comiat, perquè vol llençar-se al buit. Es miren, xerren i es descobreixen. Els plans de l’home viren llavors cap a la necessitat de dissuadir la suïcida, però d’una manera molt elegant i tirant de l’humor: “és una pena que hagis decidit morir-te, perquè em vas genial per l’autoestima”, li arriba a dir. Fins i tot bateja una planta amb el nom de Roberta, tot arrencant un somriure d’incredulitat a la noia.

Pàmies és un vell conegut, amb una dilatada trajectòria que l’avala (Vernissatge, Ànsia, L’habitació tancada…), però López, que ve del Projecte Ingenu, ha estat un gran descobriment. L’obra pivota només en les seves dues interpretacions, que estan perfectament equilibrades i molt ben compassades. Algú podria arribar a dir que el to de la peça és pla, i hi podríem estar d’acord, però perquè defuig deliberadament d’histrionismes innecessaris. Les píndoles de comèdia són inexistents. L’autora només es permet alguna sortida amb enginy per modular el drama (“Beure sol és depriment i de drama literari”, afirma, de nou, en Roberto, que treballa en una residència per a la gent gran i està avesat a què la mort truqui a la porta). Al capdavall, són dos éssers abandonats amb pocs motius d’alegria. Pàmies porta el volant de la situació, amb pausa, calma i extrema delicadesa. El tantsemenfotisme del seu personatge està estudiat perquè la Maria no es llenci daltabaix a la primera ventada. López transmet magistralment el nerviosisme que l’aclapara, amb tremolor a les mans, cama histèrica, emotivitat i ulls plorosos. Els dos papers agraeixen l’escolta d’una cara desconeguda. I els dos intèrprets se’ls fan seus.

Gràcia té una vida efímera (només estarà al teatre de Sant Gervasi fins al pròxim 19 de març). Però qui vulgui endinsar-se a les vides de la Maria i en Roberto sense dubte hi té una cita. I que ningú pateixi, no és una obra sobre el suïcidi, tot i que aquest en sigui el detonant (fins i tot la seva motivació té un punt pueril), sinó que és l’excusa per a parlar de la pèrdua i dels records que romanen de totes aquelles persones que han marxat, però que encara ens acompanyen.