De Dante a Fellini, passant per Oriol Broggi

Del 16 de març al 10 d’abril, La Perla 29 s’instal·la a l’escenari principal del Théâtre National La Colline de París. Sis dies de set que té la setmana, durant gairebé quatre setmanes senceres, per fer recórrer el camí que va des de Dante a Federico Fellini, passant per Epicur, Shakespeare, Goethe, Pirandello, Salvat-Papasseit, Txèkhov, Estellés i Mouawad, entre d’altres. Un recorregut que recull molts dels textos que la companyia de teatre de Barcelona ha representat en ocasions passades al seu lloc habitual, la Biblioteca de Catalunya, i que, val a dir-ho, es fa majoritàriament en català, tot i que subtitulat en francès. De fet, 28 i mig, títol que rep la peça d’Oriol Broggi presentada a París, és en si mateixa una “recreació” d’una obra homònima que el director de teatre havia creat per la temporada 2012-13, partint de les impressions i les reaccions en forma d’improvisació que sorgiren al grup d’actors després de veure Otto e mezzo (1963) de Fellini.

Imatges d’assaig de la nova versió de ’28 i mig’ que es presenta al Théâtre National La Colline de París © David Ruano

Amb tot, l’espectacle que acull La Colline no té la mateixa naturalesa que el seu precedent i es construeix a la manera convencional: amb un guió escrit i determinat, i amb un inici i un final concrets i pensats, encara que el lema que faci avançar la trama sigui, contràriament, la cèlebre màxima del director italià que diu que “no hi ha fi, no hi ha origen. No hi ha més que la infinita passió per la vida”. Aquesta “infinita passió” per la vida, que no pot ser altra que la “infinita passió” per la creació, és el veritable esperit de l’obra, que s’aprofita de l’imaginari estètic, artístic, ideològic i narratiu de Fellini i li pren l’objecte temàtic central del seu film, la qüestió de la manca d’inspiració del protagonista i la consegüent recerca impossible per (re)trobar-la. De fet, és només aquest element el que permet a Broggi enllaçar tots aquests textos en un mateix teixit. Malgrat que sembli que després de la primera escena emergeix un fil narratiu que ens permetrà navegar dolçament i sense adonar-nos-en pel mar de les veus de tots els personatges invocats, aquest queda ràpidament diluït en una muntanya creixent de referències i cites que, si bé és cert que posen la pell de gallina, perquè es revelen gairebé com a màximes de l’art més actual, tot i l’embat del temps i la distància geogràfica, no aconsegueixen formar del tot un corpus homogeni i original.

Arribaria a afirmar que la gràcia del teatre contemporani —el teatre després de la crisi del teatre que avançà Peter Szondi i de la seva mort, testificada per Hans-Thies Lehmann—, de manera molt similar a la gràcia de la literatura després de la mort de la literatura o de l’art després de la mort de l’art, es troba en saber fer originals fins i tot quan tots els llenguatges i els formats semblen haver estat descoberts i explorats, explotats, gastats i fets miques. La “recreació” d’aquells autors i aquelles obres que, fins i tot com a lectors i espectadors del segle XXI, ens han permès tornar a creure en la dolça mentida de la creació artística i retornar el sentit, ni que sigui momentàniament, a les paraules de Colerdige és una bona i ben suculenta solució als mals de la creació contemporània. “Només si l’autor és capaç d’infondre interès humà i aparença de veritat” al seu drama, el públic “suspendrà voluntàriament” la inversemblança intrínseca a qualsevol producte artístic, ja que aquest parteix sempre de la certesa que el món real és a fora, i que el que passa dins les quatre parets d’aquesta sala no és pas aquesta realitat. Broggi coneix Coleridge o, si més no, és perfectament conscient de l’existència del pacte màgic, perquè a 28 i mig juga amb ell i és el que li permet crear dalt l’escenari el joc de miralls d’un espectacle meta-teatral no només perquè és fet d’espectacles d’altri, també perquè incorpora totes les possibilitats narratives que li estan a l’abast: el cinema i la projecció audiovisual, el musical, el teatre amb música en directe, el monòleg, el clown, els elements del circ, etcètera, etcètera.

Però també és cert que podríem pensar que l’excés i el manierisme són deliberats i que és precisament aquest l’efecte que el director de La Perla 29 volia aconseguir mostrar al públic francès, i em pregunto doncs on queda la pregunta aquella que iniciava la recerca artística: potser és que l’esperit de la peça teatral es barreja amb l’ambició desmesurada per l’exploració de materials, textos, textures, formats i propostes diferents i, al capdavall, 28 i mig apel·la només —que ja és molt— a la demostració que les possibilitats artístiques són infinites, fins i tot quan es repeteixen codis, s’imiten imaginaris i es vol traçar, altra vegada i fins sempre, la línia evident, múltiple, gruixudíssima i meravellosa que va de Dante a Fellini. Ara, però, fent un revolt i passant per Oriol Broggi.