Carrasco-Claudel, una admiració que ve de lluny

La ballarina, coreògrafa, intèrpret i directora (la indefinible Marta Carrasco) ens parla de la seva fixació per Camille Claudel que la va portar a la creació de l’espectacle Blanc d’Ombra, recordant Camille Claudel (més informació d’aquesta obra al seu web). 

Marta Carrasco (Barcelona, 1963) és la creadora d’un univers de dansa i teatre propi on hi cap la desmesura, la tendresa, la denúncia, l’humor, els extrems i tots els registres de la humanitat. Reconeguda internacionalment i distingida amb el Premi Nacional de Dansa 2005, té diversos premis Max i Butaca.
Camille Claudel  (Fère-en-Tardenois, 1864 – Montdevergues,1943) malgrat ha transcendit sobretot perquè és la germana del poeta Paul Claudel i l’amant de Rodin, va ser una de les artistes més potents del segle XX, que és mereix, i té, un nom propi i autònom en la historia de l’art.

La nit de reis veiem el darrer film de Bruno Dumnot protagonitzat per Juliette Binoche. Una pel·lícula que és la segona que es fa sobre aquesta escultora, la primera va ser al 1988, dirigida per Bruno Nuytten i interpretada per Isabelle Adjani i Gérard Depardieu. La que anem a veure explica els seus anys d’internament basant-se en la seva correspondència.

Buscant l’únic cinema on la fan, descobrim el cinema Zumzeig, especialitzat en cinema d’autor amb un acollidor restaurant. La primera cosa que fa Carrasco és buscar els responsables de l’aventura i felicitar-los personalment pel seu coratge mentre reivindica la necessitat que hi hagi iniciatives com aquesta.

Què t’ha semblat el film?

És la primera vegada que reconec Camille Claudel gràcies al paper de Juliette Binoche. Aquest és  l’ambient i l’atmosfera que jo havia imaginat al manicomi de Montdevergues. També és veritat que l’impacte d’una pel·lícula tan dura i austera jo ja l’havia viscut, ja hi havia passat per a tota la preparació de fer Blanc D’Ombra. No serà un èxit de taquilla però el director tampoc ho pretén.

Què penses que estigui rodada amb malalts mentals?

Em sembla més que bé perquè ens podem fer una idea del tipus de persones amb qui estava envoltada Camille en aquell moment. Tot i que no em calia veure’ls tan contínuament, que siguin tan protagonistes perquè el contrast amb l’actriu Juliette Binoche és abismal. Però ens fa pensar què hi feia una persona que no estava malalta amb gent tan malalta. No hi veig un problema moral, si ells tenen ganes d’actuar i s’ho passen bé, que no són persones? Què vol dir això d’amagar el malalt?

Explica’m els 9 mesos de fixació amb Camille Claudel

Vaig llegir la biografia d’Ann Delbée, això em va fer anar a Paris per buscar la seva obra. I em vaig començar a obsessionar pel personatge, pel seu coratge, lluita, sensualitat, rebel·lia. Que fos algú que estigués fora del seu temps, volent sent escultora cap al 1884. Voler tenir un amant casat, voler ser independent… aquest voler estar per sobre de tot convencionalisme! Com vols que no m’enamori d’ella? És una lluitadora per sobre de tot. Vaig arribar a una fixació extrema, i tot el dia pensava en ella perquè tot el dia hi treballava.

Parla’m del teu quadern i del teu Blanc d’Ombra, un quadern que mostres per primera vegada a Núvol.

Jo treballava en plena solitud perquè era alguna cosa molt íntima. En el quadern hi apuntava coses sobre ella, o coses que em passaven a mi que tenien relació amb ella. Hi ha de tot, mostres de roba, de guix, de pintors com Edward Munch o Egon Shiele. Frases seves de les cartes. Tot. 

Em mostra un quadern vermell, amb paper com fet de seda, amb el llom esfilagarsat de tant ús, protegit per un embolcall. Hi ha escrites amb passió i cal·ligrafia enorme i vermella, en català, castellà o francès… collages, idees per a l’espectacle, robes, fotos… recordo que passejant pel carrer vas vas trobar un plàstic finíssim que va ser una troballa d’un gran impacte visual per aquest espectacle.

Sí, el plàstic de Blanc d’ombra, és molt suau i em permetia representar moltes coses: era una placenta, perquè la mare de Camille sempre li deia que no havia d’haver nascut i em servia molt per representar el seu ofec. Amb la boca oberta i inspirant el plàstic també em remetia al crit de Munch. Blanc d’Ombra és el resultat directe de l’impacte d’haver conegut Camille Claudel.

Què vas descobrir de l’escultora que t’impressionés?

Doncs que al 1910 ja vivia a Paris en un estudi molt petit, amb 12 gats, amb finestres barrades i tancades amb fustes i claus, i li passaven el menjar per sota la porta. Estava obsessionada que els esbirros de Rodin li robarien la seva obra. Cosa que ja havia passat.En aquella època ja s’havia engreixat i bevia moltíssim.

El seu pare va ser l’únic que va creure en ella, va deixar que estudiés i es van traslladar a París perquè ho pogués fer. Però, dies després de morir el seu pare, el seu germà i la seva mare la van anar a buscar al seu petit estudi, la van treure per la finestra i la van tancar per sempre més, 30 anys.  Molt miserable. I que ho fes el seu estimat Paul Claudel… en la meva humil opinió és un poeta mediocre que tenia un amor no confessable per la seva germana, un amor pervers, un il·luminat que es va enganxar a la religió.

Crec que el director de la pel·lícula també comparteix la teva opinió. M.M.Marçal diu que sempre investiguem personatges que ens posen en contacte amb nosaltres mateixes. Ja sé que em diràs que Camille era un geni i tu no, però et preguntaré quins són per tu els temes, les qüestions claus, en l’obra de Camille Claudet? Mite romàntic del geni que arriba a la follia?

No és condició sine qua non. No cal cal viure en el dolor per fer un procés creatiu, però es dóna molt sovint que persones creadores pateixin dolor, desequilibri, o realitats paral·leles que no coincideixen amb el sentit comú. Però no és una condició. Sí que s’ha de tenir una sensibilitat i una emocionalitat especial i és possible que això et porti cap a algun límit i cal saber-hi conviure.

Talent robat, explotació, vampirització, especialment de les dones creadores.

Som assignatures pendents. Ara tenim força i llibertat per no deixar-nos-ho fer, altres abans com nosaltres no podien fer res més que deixar-se robar. Es diu que Camille va ser l’autora de moltes de les peces de Rodin… abans no estaven preparades per dir “fins aquí”. Ella va dir prou però el preu que va pagar va ser caríssim: 30 anys al manicomi. Nosaltres tenim un deute pendent, per justícia per nosaltres i per elles, no ens ho hem de deixar fer.

Amor i desamor

Rodin van tenir una relació apassionada, molt sexual, pleníssima d’amor, amb una total malaltia d’enamorament. Amb gent tan desaforada i forta, és d’esperar que el desamor també sigui igual d’intens. Però ell era un home i tenia les de guanyar.

Solitud

La solitud per a un creador, per algú que tingui una vida interior concreta, és una necessitat però la pagues molt cara. És una necessitat i un dolor. Conviuen, igual que també poden conviure perfectament la fragilitat i la força. És el preu, i cal saber conviure amb tot això.

Desmesura

No saber trobar o no voler trobar els límits. Estar en els extrems requereix un percentatge important d’inconsciència i de llibertat. Hi ha una part de descontrol important i per tant, el risc és elevat. És un risc que pot fer molt mal, perquè treballes amb el cor i dient el que sents, i el risc de ser jutjada forma part d’aquest “puto” ofici, i t’has de fer una pell dura sinó et poden fer molt mal.

En el teu cas, però, les crítiques sempre són boníssimes i la pell dura, no la tens pas…

Sí, és cert, no tinc la pell dura…

Veritat en l’art

Tot el que facis sempre ha d’estar al servei de dir alguna cosa. Una imatge, un moviment… tot està al servei de dir,  el llit de l’espectacle Aiguardent i el plàstic de Blanc d’Ombra, si no em serveixen per reforçar el que vull dir, ja no em serveix.

I quins són els temes que necessites dir una i altra vegada?

La dona, la llibertat, l’opressió, el dolor, l’humor, el sobreviure, el supervivents i els perdedors (els que en diuen perdedors). Em semblen grandiosos els perdedors, que segueixin vius malgrat tantes dificultats, és heroic.

Després dels seus 30 anys en un manicomi, creus que hi ha restitució possible? Que se li pot fer justícia d’alguna manera a Camille Claudel?

Sí, se li podria fer. El primer de tot que tingui el seu propi museu, per l’amor dels déus! No pot ser que Camille Claudel no tingui un museu propi! Que les seves obres estiguin al Museu Rodin! És una barbaritat. I l’altra cosa que hem de deixar de fer és parlar d’ella com l’amant de Rodin o la germana del poeta, ella és una gran escultora i punt.