Atletes, pugin a l’escenari

Del Festival Oui! d’enguany n’hem tret una lliçó molt valuosa: no s’ha d’envejar la vida d’un esportista d’elit per res del món. En molts casos, són gent dotada amb una condició física sobrehumana i una gran capacitat de superació. Però darrere de tot hi ha unes sessions maratonianes enormes dedicades al 100% al seu esport. Són vides dures, on l’exigència és tan gran que molts acaben amb traumes i problemes mentals. Je ne cours pas, je vole! d’Élodie Menant no pretén ser tan crua, sinó més aviat una aproximació a històries personals d’esportistes d’elit amb tocs de comèdia.

Sortir de la ciutat per veure teatre sempre és una bona notícia. Cal agrair al François Vila i la Mathilde Mottier el seu esforç any rere any per disgregar les obres del Festival Oui! per l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquest any ha tocat anar al Teatre Plaza de Castelldefels per veure la història de Julie Linard. Es tracta d’un personatge fictici creat a partir d’altres experiències com la de la mateixa Élodie Menant, qui també forma part de l’elenc, o sobretot la de l’atleta Élodie Guégan, qui va patir una traumàtica lesió en una cursa olímpica a Beijing a pocs metres de la meta. Linard, però no és l’única atleta que puja a l’escenari. L’obra comença amb una entrevista fictícia a cinc esportistes com Usain Bolt, Haile Gebrselassie o Rafael Nadal. Descriuen amb alegria la seva motivació, però també deixen anar algun episodi dur per arribar al cim. Aquests cinc testimonis aniran interrompent la història de Linard per explicar com s’entrenen, com superen les seves pors, però, també, com viuen les seves lesions. Una vida plena d’alts i baixos que viuen amb una fortalesa mental que no tots són capaços de tenir.

Aquí entra la història de la Julie Linard, una història familiar on el pare pressiona i motiva a la seva filla per tal de ser una bona atleta. La frase Mr. Wonderful és “no hi ha una gran victòria sense un gran esforç”, encara que la Julie tingui asma. Probablement, el fet de tenir un fill, l’Àlex, amb una cardiopatia hipertròfica, el va decebre. Així doncs, Julie Linard és un cas clar de nena prodigi forjada amb mà dura per un pare que utilitza la seva filla pel seu objectiu personal. Tot i això, el retrat no és excessivament dur contra el pare. Aquest, periodista esportiu, viu obcecat per la seva feina. Al seu costat, la mare és la persona més sensata, una dona que pateix pels seus fills, sobretot per l’Àlex. I de fet aquest és el personatge clau, el que simbolitza el taló d’Aquil·les per Julie. Qualsevol gran emoció pot acabar amb el noi hospitalitzat.

La història està fragmentada per episodis cronològicament desordenats. Tant veiem a Julie entrenar-se amb el seu tirànic entrenador com enfrontar-se a les seves competidores amb agressivitat. Una primera part ens aproxima a la Julie més lluitadora, la que no corre, sinó vola. Però en el moment clau de la cursa es trenca i Linard cau en un forat de fúria i ràbia. La segona part veurem el drama familiar, però també la resurrecció de l’atleta. Malgrat tot, res tornarà a ser com abans i Linard a poc a poc anirà entenent que hi ha altres formes de guanyar-se la vida.

La història de Je ne cous pas, je vole s’explica de forma senzilla, en un escenari que va mutant amb pocs moviments. L’escenografia de Camille Duchemin marca cinc línies blaves a l’escenari, simulant els carrils d’una pista d’atletisme. Al fons, uns bancs que serviran com a pedestals i unes cortines rere les quals a vegades veurem escenes més íntimes o exhibicions acrobàtiques. A la segona part aquests bancs es mouran per oferir-nos escenes més familiars.

L’obra no glorifica aquests esportistes amb una gran capacitat de superació, no és un anunci promocional de les seves gestes, sinó que els fa baixar del pedestal, buscar tot el que queda fora del focus mediàtic. Malgrat tot, Menant com a autora i Johanna Boyé com a directora equilibren molt bé els aspectes dramàtics amb la comèdia, sobretot amb l’aparició de dos locutors esportius que van narrant les diferents curses de Linard. La història, però, transcendeix el món de l’esport i parla de temes universals com la disciplina, l’origen dels nostres compromisos, els sacrificis que hem de fer per realitzar-los i les ferides que guanyem pel camí.

L’obra compta amb sis intèrprets, Olivier Dote Doevi, Émilie Éliazord, Axel Mandron, Laurent Paolini, Marine Villet i la mateixa Élodie Ménant. Entre tots arriben a interpretar fins a uns vint-i-tres personatges diferents. Però el més important és que tot l’elenc té una relació estreta amb el món de l’esport i entenen molt bé el que diu l’obra. No perquè siguin mig atletes, ja que les coreografies, els moviments i l’activitat esportiva forma part també de la mateixa obra. I realment se’ls veuen tots en molt bona forma. Dins el meu cap ressona la veu de l’enyorat Constantino Romero dient “atletes, pugin a l’escenari”.