Àlex & Bruno

[L’Off Villarroel ha recuperat l’espectacle Smiley, després de l’amor, que es podrà veure fins al 21 de gener del 2024. A continuació podeu llegir la crònica que l’Oriol Osan i Tort en va fer arran de la seva estrena al Teatre Aquitània l’octubre del 2020].

El 29 de novembre de 2012 s’estrenava a la petita Sala Flyhard –que tot just ara acaba de bufar 10 espelmes–, ubicada a l’anodí carrer Alpens del desconegut barri barceloní de La Bordeta (un satèl·lit de Sants), un obra de teatre que no passaria desapercebuda. Es titulava Smiley (amb el subtítol Una història d’amor), firmada i dirigida per Guillem Clua. Aquell somriure que hauria de fer la volta al món (tot i que llavors ningú ho sabia) narrava una bonica història d’ídem entre en Bruno (Albert Triola) i l’Àlex (Ramon Pujol), dos éssers antagònics. Dues gotes d’oli i aigua, condemnades a no barrejar-se mai de la vida, però que en aquell petit teatre es produïa la màgia i tenien un final feliç contra tot pronòstic.

‘Smiley. Després de l’amor’. Foto: Kiku Piñol.

La pluja, des de llavors, ha caigut a cabassos. Dir que ho va petar és quedar-se molt i molt curt. Si diem “arrasar” potser ens hi aproximem una mica més. Públic i crítica li feien reverències i s’agenollaven per allà on l’obra recalava. De la Flyhard va saltar al Teatre Lliure, i del Lliure al desaparegut Club Capitol, i gira per Catalunya. Tres temporades, si les sumem totes. I després a Madrid, les Balears i al món, fins a arribar a les onze produccions internacionals (i encara continuen), i un reguitzell de premis. Fins i tot se’n va estar a punt de fer una pel·lícula, protagonitzada per Mario Casas i Dani Rovira. El projecte estava ja tancat, però per circumstàncies que no venen al cas, no vas prosperar.

Qui li hagués dit a Clua que una derrota havia de ser tan feliç! Perquè Smiley, recordem-ho, és fruit d’una derrota: la del I torneig de Dramatúrgia Catalana del festival Temporada Alta, l’any 2010. La seva peça –llavors curta, de només 40 minuts– s’enfrontava al consagrat Jordi Galceran, que s’hi presentava amb El crèdit, que va guanyar. Tots dos textos van agradar tant, però, que es van allargar fins a una durada comercial, i van tenir sengles trajectòries, triomfants les dues. Jordi Casanovas (llavors director artístic de la Flyhard i director del Torneig) va tenir l’olfacte i la vista per fitxar Clua i la seva obra perdedora.

Aquesta generosa introducció ve a tomb perquè ara el dramaturg ens presenta la segona part d’aquell èxit. No vol que se’n digui així, però ha acabat claudicant perquè el títol no porta a equivocs: Smiley. Després de l’amor. Aquí ens explica què se n’ha fet d’en Bruno i de l’Àlex sis anys després d’haver-se conegut al Bar Bero, si van acabar junts o no, si són feliços o no. Perquè el teatre i el cinema ja ho tenen, això. Ningú explica què succeeix després del “The end”. Clua s’anima i ens en fa una proposta, que es podrà veure al Teatre Aquitània (el nou equip gestor també ha demostrat tenir molta vista i olfacte) fins al pròxim 13 de desembre.

“L’ombra d’un gran èxit és molt allargada”, afirmava el dramaturg en aquesta entrevista prèvia a l’estrena. Natural. Amb aquests precedents, el seu vertigen devia ser còsmic. I el risc que la trempera de la primera versió es convertís ara en un cop de gallet era raonablement factible. L’expectativa era alta i l’exigència, també. Però el club de fans d’Smiley, que sabem que és gran i té memòria, no sortirà decebut. Smiley II (amb permís –i perdó– de Clua) està a l’altura i, fins i tot, m’atreviria a dir que supera Smiley I. La primera, excel·lent (sense matisos –no soc pas jo l’únic que la va veure més d’una vegada–), podria ser un divertimento de joventut. Gamberra, fresca, provocativa, divertida… i un llarg etcètera d’adjectius favorables. Aquesta, en canvi, és una obra de seny. “És una reflexió sobre la moto que ens venen de l’amor romàntic. Existeix la mitja taronja? El príncep blau? El destí? O haig de buscar l’amor i la felicitat a altres llocs, amb altra gent o amb ningú?”, es pregunta el dramaturg, que n’assumeix també la direcció. Al capdavall, els protagonistes (amb el mateix repartiment que l’anterior) són més grans, més adults, més madurs i, en conseqüència, els passen altres (i noves) coses.

Ai, els actors! Albert Triola està, senzillament, meravellós, i es reafirma com a un actor superlatiu de comèdia. El seu personatge histriònic, irritable, dubitatiu i deliciosament mariculta (però alhora adorable) enamora tothom. Ramon Pujol no es queda enrere. El seu personatge aparentment simple i superficial (però sensible fins al moll de l’os) desprèn una tendresa infinita, perquè darrere de la capa del totsemenfot i “no crec en l’amor” s’amaga una de les personalitats més vulnerables que s’hagin vist. A més, aquesta vegada Clua li dona l’oportunitat d’encarnar més d’un rol (fet que no va passar en el primer Smiley), amb la qual cosa el públic li descobreix nous registres, sorprenents. I en especial hi ha una escena, al final de l’obra, que per raons òbvies no podem desvetllar, que posa la pell de gallina i deixa la platea sense respirar. Mentre escric això, tinc tot el borrissol en alerta, només de recordar-ho.

Perquè Smiley. Després de l’amor (va, recuperarem el títol vertader), sense abandonar mai el to de comèdia romàntica, reuneix riures i drames. L’ofici de l’autor enllaça vaivens cap a un cantó i cap a l’altre, sense descans. Fins i tot es fa una picada d’ullet a si mateix, fotent-se’n de la seva pròpia bena comercial, i al públic, perquè ressuscita en Puchusky, el gos d’en Bruno (un Jack Russell Terrier de pèl curt. Ep, perquè cal recordar que n’hi ha de pèl llarg!), i les ja tradicionals acotacions –aturant la funció– per explicar a la concurrència heterosexual present a la sala determinats conceptes.

El cert que l’obra es pot veure independentment d’haver vist la primera, però sense dubte qui hagi vist Smiley I gaudirà molt més d’aquesta segona part, perquè ja coneix l’origen i l’evolució dels personatges i està totalment imbuït per la història. Clua, amb tot, fa esforços perquè qui sigui novell no es perdi, i amb uns savis (i gens molestos) flashbacks posa tothom en antecedents.

Fóra injust acabar aquesta ressenya sense subratllar la banda sonora de l’obra (ple de hits memorables) i el preciós cartell que, una vegada més, ha tornat a dissenyar l’il·lustrador Alfonso Casas. Ai, l’Àlex i en Bruno, en Bruno i l’Àlex. Dos caràcters oposats, que han crescut, i que aquí fan les paus amb si mateixos, que no és poca cosa. El fil vermell invisible que els unia agafa una altra volada. I es deixen anar del tot. Cap on aniran? No ho sabem, però sí que pronostiquem que Smiley II, merescudament, tindrà un llarg recorregut. Fins a l’extrem que ara, quan tot just s’acaba d’entrenar, ja hi ha veus que reclamen una tercera part, per descobrir aquest parell amb seixanta anys. No és mala idea. De moment, cal degustar aquesta proposta, i seria molt interessant recuperar d’alguna manera la primera de totes. Aquí queda.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.