Guillem Clua: “L’ombra d’un gran èxit és molt allargada”

Aquest divendres s’estrena Smiley. Després de l’amor, de Guillem Clua, al Teatre Aquitània. Un fet inusual dins del teatre català i, pel que sembla, que no havia passat mai abans: l’estrena de la segona part d’un text teatral. El primer Smiley va ser allò que s’anomena un sleeper de la dramatúrgia catalana contemporània: de la diminuta Sala Flyhard de Sants va saltar al Teatre Lliure i després al (ja desaparegut) Club Capitol. El muntatge es va representar durant tres anys, i se’n van fer versions per mig món. Ara, vuit anys després, Guillem Clua estrena la continuació d’aquella història, acompanyat dels dos actors originals, Ramon Pujol i Albert Triola.

Smiley. Una història d’amor va ser un d’aquells fenòmens estranys dins del teatre català, potser només comparable a hits com ara El mètode Grönholm de Jordi Galceran o El principi d’Arquímedes, pel que fa a les traduccions i posades en escena. Ens pots explicar quina va ser la gènesi d’aquell text?

La llavor de Smiley és al primer Torneig de Dramatúrgia Catalana, que es va fer fa deu anys al Temporada Alta. El text el vaig escriure perquè durés uns quaranta minuts. Em va tocar “enfrontar-me” contra el Jordi Galceran, precisament, per tant vaig decidir fer una comèdia. No n’havia escrit mai cap abans: havia fet drames i coses molt intenses. Va ser un torneig molt xulo: eren autors veterans (Josep Maria Benet i Jornet, Jordi Galceran, Sergi Belbel i Pau Miró) contra autors joves (Cristina Clemente, Llàtzer Garcia, Pere Riera i jo mateix). D’aquell primer torneig en va sortir El crèdit (que va guanyar el Torneig), Red pontiac o La nostra Champions particular, per exemple. Després el Jordi Casanovas em va proposar allargar el text i programar-lo a la Sala Flyhard. El que va ser molt bonic és que, al cap d’uns anys, vam coincidir al Teatro Maravillas de Madrid les dues obres que havíem competit en aquell torneig: El crèdit i Smiley.

Per tant aquell Smiley ja els vas escriure pensant en una sala tan íntima com la Flyhard, amb el públic a dues bandes i amb un aforament de 44 espectadors.

Exacte, i perquè l’obra es representés allà durant dos mesos. Això també va ser molt tranquil·litzador, perquè va ser la primera vegada que dirigia un text meu, a part de ser la meva primera comèdia. La Flyhard era un espai amic, on no hi havia cap mena de pressió. Després la bola es va anar fent gran, va tenir molt èxit i va passar al Teatre Lliure i després al Capitol, on es va representar fins al 2015, primer a la sala petita i després a la gran. El Ramon Pujol va marxar a fer-la a Madrid, i el Rubén de Eguía el va substituir a Barcelona.

Smiley. Una història d’amor, va rebre diversos premis, entre ells el Premi Butaca a millor text, millor muntatge de petit format i millor actor (Albert Triola). Fins a quin punt els dos intèrprets són clau en l’èxit d’aquell muntatge i el que ara estrenareu?

Jo no vaig començar a escriure l’obra sencera fins que no sabia que la farien l’Albert Triola i el Ramon Pujol. I ara ha passat el mateix, amb la segona part. Perquè, de fet, he acabat d’escriure el text a la sala d’assaig. Sempre canvien moltes coses durant aquest procés.

He llegit una entrevista on deixes que Smiley et va costar més d’escriure que obre més complexes o ambicioses com La pell en flames o Marburg. Amb la segona part t’ha passat el mateix?

Sobretot amb la segona part, i tant. L’ombra d’un gran èxit és molt allargada. La primera temptació va ser recuperar el primer muntatge, fer-ne una reposició i no una segona part, però tenia moltes ganes d’explorar el món de les relacions gais als quaranta-i-pico anys. A la comèdia romàntica sempre es posa el focus en gent més o menys jove, com ara els focs artificials que apareixen quan t’enamores… Són totes les convencions que hem mamat de les comèdies romàntiques de Hollywood. No es parla quasi mai de la mitjana edat, i potser d’aquí uns anys haurem de fer una tercera part de Smiley i que els protagonistes rondin la seixantena. Als trenta tot és llum, encara es creu en l’amor, i funciona el mecanisme de la comèdia romàntica: l’amor pot amb tot. A la segona part això ja no succeeix. Per això el títol Després de l’amor. Utilitzo mecanismes de la comèdia romàntica, evidentment, però no està estructurada així, és una cosa diferent. La por o la dificultat d’encarar una seqüela d’una obra així és ser fidel a allò que vas escriure, als personatges i a la realitat que vas crear però amb unes altres realitats i unes altres aspiracions vitals. Crear una cosa nova és que el que m’ha resultat més difícil. He trigat uns anys, de fet. En primer lloc per la por, després perquè no me’n sortia i fins que no vam decidir que ho produíem nosaltres tres no vam poder fer-ho realitat.

Smiley. Després de l’amor, com tantes altres coses, és una de les víctimes de la pandèmia. S’havia d’estrenar el passat mes de maig, i a més al Club Capitol.

Quan vaig decidir escriure una seqüela i els dos actors em van dir que sí, fa tres o quatre anys, em vaig posar a buscar una productora per fer realitat el projecte. Primer ens vam entendre de meravella i després ja no, i això va dilatar molt tot el procés. Per diferents motius aquells projecte va caure, i al cap d’un temps vam decidir produir-ho nosaltres tres, amb el suport de La Brutal. I després va arribar la pandèmia. Ara, finalment ha arribat el moment en què podem estrenar l’espectacle a l’Aquitània Teatre.

Com has viscut la desaparició del Club Capitol? Era una sala on podien fer el salt muntatges petits com Smiley i altres que venien de la Sala Flyhard.

Crec que a Barcelona està desapareixent la classe mitjana dels teatres. Sempre ha sigut una ciutat molt desequilibrada, entre els grans teatres públics i els privats, les sales petites i les grans… I al final no hi ha prou espais per acollir les companyies. La crisi, la pandèmia i que es tanquin precisament aquest tipus de teatres és un drama. Aquí ens podem considerar afortunats de l’ecosistema que tenim d’espais alternatius i petits, més experimentals. És meravellós que sigui així, però no podem perdre aquesta franja mitjana, que normalment és la més comercial, aquella que atrau a un públic més divers. I que alhora es nodreix de les sales petites i els teatres públics. Em va fer una mica de mal veure que hi havia gent a qui no li afectava que es tanqués el Capitol. D’acord, jo segurament tampoc aniré a veure els monòlegs del Toni Moog, però han de formar part del nostre ecosistema teatral, d’una dinàmica d’oferta i demanda, per atraure a públics molt diferents. En el moment que treus un element de l’equació, l’equilibri es perd per a tothom.

Has viscut diversos anys a Madrid, on hi ha moltíssims teatres de tota classe: públics, privats, petits, grans, súper comercials… Què creus que podríem aprendre, de l’ecosistema teatral madrileny?

En primer lloc hi ha el tema de la dimensions de la ciutat: Madrid és el doble de gran que Barcelona, i amb això no hi podem competir, és clar. Aquí amb l’àrea metropolitana estem molt ben servits, però ja sabem que no hi ha totes les interaccions que serien desitjables. Per mi el que defineix més la proliferació de sales a Madrid és que allà mai s’ha menystingut el teatre popular, i tinc la sensació que aquí sí. Els madrilenys tenen molt integrat anar al teatre, com una activitat quotidiana més, cosa que aquí no succeeix. No vull dir que aquí siguem elitistes, però en general anar al teatre a casa nostra és un esdeveniment especial: es planteja amb antelació, es va a la perruqueria, es compra l’abonament… A Madrid hi ha aquella cosa de les estrenes, que té un punt molt antic però que és molt madrileny, però allà els grups d’amics queden per sopar i diuen “Esta noche vamos al Teatro Lara, a ver qué hay”. Aquí això no existeix. Potser la tradició que tenen provés de moltes dècades de vodevil i teatre caspós que arrosseguen, que no ha perdurat en el temps però que ha creat el costum d’anar al teatre que tenen els madrilenys.

Tornant al text que ara estrenes, ens podies explicar quins temes has volgut tocar, més enllà de l’argument.

Bàsicament és allò de “Que la vida iba en serio”, que va escriure Jaime Gil de Biedma al poema “No volveré a ser joven”. Al món gai hi ha una mena de síndrome de Peter Pan, de no voler créixer. Cada cop ho veig més sovint: homes que arriben als quaranta o als cinquanta anys i segueixen fent exactament les mateixes coses que quan en tenien vint. És una opció de vida molt respectable, això està clar, i aquí li passa a un dels dos personatges. Diguéssim que un d’ells ha “evolucionat” i l’altre no, i aquí és on apareix el conflicte. El tema principal de l’obra és com aprenem a deixar enrere una manera de viure i uns somnis, i com aprenem a trobar-ne de nous. Es tracta de desmuntar les fórmules senzilles de la comèdia romàntica (“L’amor et farà feliç”), que ens han venut des de sempre, en la cultura mainstream i neoliberal. La vida és molt més complexa. Per algú la felicitat resideix en casar-se, per algú altre en tenir moltes parelles, i per un tercer en aprendre a estar sol. Crec que l’arc dramàtic d’aquests personatges no és trobar l’amor, sinó trobar allò que et fa feliç, que pot ser l’amor o tantes altres coses.

Els protagonistes d’aquell primer Smiley, l’Àlex i el Bruno, eren dos personatges escrits amb molt d’amor, i no els jutjaves en cap moment. Llavors explicaves que hi havia coses de tu en cadascun d’ells. Això segueix sent així, a la segona part?

Precisament aquest ha sigut l’element més complex de tots. L’Àlex i el Bruno són dos personatges que comparteixen una història, que han crescut, han sigut feliços i s’han fet mal junts. Tots dos porten una maleta de sentiments i experiències mútues, i és molt difícil tornar a trobar aquest equilibri. Em vaig adonar que de vegades tendia més cap a defensar més l’un que l’altre, i en les successives reescriprtures del text vaig intentar anivellar-ho. No volia jutjar ni menystenir un personatge més que l’altre.

A la primera part de Smiley les referències a la comèdia romàntica eren molt clares: des de Howard Hawks, amb cites a La fiera de mi niña, o a les pel·lícules de Nora Ephron. T’has mantingut en aquesta esfera, o has tingut inspiracions noves?

El principal referent que he tingut és el primer Smiley. I hi ha un efecte mirall, fet expressament, sobretot a nivell d’estructura, que vaig voler buscar des de l’inici. Això no vol dir que imitem la primer part, però la gent que la va veure n’identificarà alguns ecos. Smiley. Després de l’amor és una obra encara més metateatral, on els personatges surten constantment de l’acció per comentar-la o per parlar de referents comuns. Això segueix essent-hi, i són cites a les comèdies romàntiques i el cinema. Tot el segon acte està relacionat amb una obra literària en concret, que determina tot allò que passarà al tercer, però no t’ho puc dir, és clar.

Heu volgut deixar molt clar, des de tu mateix i l’equip de l’Aquitània, que tots aquells que no hagin vist la primera part poden veure la segona sense cap problema.

És un exercici inèdit, això que hem fet, perquè a casa nostra desconec que algú hagi escrit la segona part d’un text teatral. No en tinc constància. No sabem com sortirà, la veritat, per això ens hem preocupat molt que aquesta obra es pugui veure perfectament sense haver vist la primera. També hi ha alguns flashbacks, això sí, que uns reconeixeran i d’altres no.

Fa un parell de setmanes es va fer una lectura dramatitzada de la primera part, dins del festival Terrats en cultura. Com va ser per tu i els actors l’experiència de repescar aquell text, i heu pensat en oferir les dues obres en programa doble?

Un doblet segur que no el farem, perquè després hauríem de portar els actors a la UCI [riu]. L’acollida de la lectura va ser molt bona. Crec que alguns espectadors, quan hagin vist la segona part, tindran ganes de veure la primera. El primer text el va editar la mateixa Sala Flyhard i també forma part del volum de Teatre Reunit que m’ha publicat Arola Editors. Intentaré, si és possible, publicar el primer text i el segon junts, en un sol volum, però encara m’hi he de posar.

Moltes gràcies pel teu temps, Guillem. T’has quedat amb ganes d’afegir alguna cosa? Doncs sí. Voldria subratllar que el Ramon Pujol i l’Albert Triola són indispensables per aquest projecte, i que jo no m’hauria atrevit produir-lo sense la complicitat d’ells dos. Durant tot el procés hem dit que, si això va bé, d’aquí a vuit o nou anys hem de fer la tercera part de Smiley. Seria molt bonic. I seguir aquests personatges, com a Antes del amanecer, del Richard Linklater, que va seguir els mateixos personatges durant vint anys, en tres pel·lícules. Veure la realitat d’una parella gai al llarg dels anys.