Un poeta barroc, un poeta total

Als primers decennis del segle XVII s’introdueixen un seguit d’innovacions literàries i s’abandonen els models tradicionals alhora que assistim a un recanvi en la sociologia literària; tot plegat comporta una ruptura radical amb la tradició anterior. Aquest desplegament va propiciar tant la sortida de la crisi que havia caracteritzat el període immediat anterior com l’accés a la modernitat literària europea plena. La renovació va venir de la mà de la lírica, gràcies a l’emergència d’un grup poètic que va modernitzar la poesia catalana a partir dels models castellans de moda. I poc després, en tots els gèneres, es detecten també influències italianes i franceses.

La introducció estricta dels nous estàndards estètics en la nostra llengua sembla que va ser obra del valencià Andreu Rey d’Artieda el 1604, amb una única composició solemne que va romandre més o menys isolada. No obstant això, qui va desplegar una obra coherent i completa en la nova estètica, qui va formular una llengua literària del tot innovadora i va fer triomfar la poètica aleshores avantguardista va ser Francesc Vicent Garcia a partir de 1608. L’èxit de la proposta va ser fulgurant i el nou estil literari va tenir un impacte públic evident: encara conservem un nombre molt notable de cançoners manuscrits que apleguen poesia d’autors barrocs, incomparablement superior al de testimonis de poesia del XVI. Amb altres paraules, es va dreçar un mercat literari: d’una banda, un nodrit nombre d’autors que escrivien per ser llegits; d’altra banda, un públic nou, i en l’endemig, els tallers de copistes i amanuenses individuals que comunicaven la producció dels uns amb l’avidesa dels altres. La represa va ser afavorida pel fet que aleshores el canal de difusió de la lírica —aquí i arreu— era el manuscrit, que permetia la circulació dels textos sense interferències com les que afectaven altres gèneres, més dependents de la impremta.

Amb Garcia, doncs, les obres cultes en llengua catalana d’estètica barroca participen d’uns codis expressius i d’uns motius que coincideixen amb els de la resta de l’Europa del seu temps. Arreu, les expectatives nascudes durant el Renaixement s’havien col·lapsat i es transitava d’un temps d’expansió a una època de retraïment i desconfiança que, en l’art, va comportar el pas de l’harmonia del classicisme renaixentista cap a la desproporció, el desequilibri i la tensió. Així mateix, enfront de l’idealisme, prevaldrà la desidealització de temes, motius i escenaris de la literatura anterior, la tria de la quotidianitat i fins i tot de la vulgaritat, la lletgesa o la deformitat com a objecte artístic, de la mateixa manera que s’imposarà la paròdia dels gèneres i motius més idealitzants de la tradició. Alhora, conceptes com la fugacitat de la vida i el desengany, la incertesa de tot coneixement i peripècia humans, ho amaren tot. Dins d’aquest univers conceptual i temàtic, l’artista barroc tendeix a proclamar l’enginy com a valor suprem per meravellar i sorprendre el lector i el públic, tot desafiant regles i tradició.

La poesia del Rector reflecteix tot aquest complex. Tant és així que a les meves classes a la universitat sobre la literatura barroca utilitzo els textos de Garcia com a exemplificació de tots i cadascun dels paràmetres de caràcter universal esmentats, la qual cosa mostra la diversitat de registres, l’amplitud temàtica i la varietat formal de l’obra del poeta de Vallfogona. Hi ha un vector, però, que és majoritari en la seva obra: al·lèrgic a tota transcendència, Garcia es troba especialment còmode amb les iniciatives desidealitzants, arrelades en la visió del desengany. És aleshores que posa en marxa la maquinària de desmitificació, que va des de la paròdia fins a la burla o a la sàtira. Una mostra: en un llarg romanç en què repassa jocosament la pròpia activitat lírica i el ressò que té entre els contemporanis, hi penetra metaliteràriament un narrador en els darrers quatre versos per interrompre la composició i recordar que l’autor té deures parroquials que prevalen enfront de les vel·leïtats literàries: «Això Garceni [= Garcia] bufava, / i abaté en un punt lo vol / quan a cercar-lo vingueren / per a soterrar un cos.» En la mateixa línia, fa implosionar les metàfores tòpiques amoroses en acarar-les amb la literalitat i amb la realitat (per exemple a ««Refereix son amor satirisant als poetes»: «Què se’m dona a mi»). Per acabar, és expert a subvertir les expectatives del lector que generen els inicis dels seus textos mitjançant el característic estirabot o metàfora de decepció de molts dels seus poemes. Un exemple paradigmàtic: el seu sonet-pròleg «Al lector», de factura majestuosa i d’un dinamisme portentós, és aparatosament desbaratat al darrer vers: «sempre, pio lector, seràs un ase».

No és menys cert, però, que aquest tarannà poètic comporta que Garcia difícilment expressi conceptualitzacions metafísiques: les assumeix, però tendeix a desenvolupar-les literàriament a través de les seves manifestacions més materials i satíriques. És el cas del seu llarg i importantíssim «Desengany del món», que comença de manera suggeridora: la realitat se li representa en figura natural, alliberada la ment de l’embruix permanent en què viu un cop dissipada l’aparent arquitectura que revestia allò real. El poema es plega després cap al vessant satíric i fins i tot costumista.

Penso que el vessant més difós de la figura del Rector, el de la història externa a la seva producció poètica mateixa (la recepció, la transcendència en la història de la literatura catalana, la llegenda, el mite, l’anecdotari, etc.), motiu de molts i excel·lents estudis, ja ha estat a bastament tractat. Crec, també, que ja comença a ser hora de fer un pas més enllà de la reivindicació tòpica de poeta irreverent i estripat com encara ara tendeixen a fer alguns mitjans de comunicació amb motiu de l’Any Rector.

El nostre autor és moltes més coses que això. En aquest sentit, manca molta feina a fer en l’anàlisi literària dels seus textos, en l’aproximació als seus recursos poètics i, en definitiva, a la seva qualitat poètica. És a dir, cal insistir a revelar-ne l’excel·lència. El Rector és un poeta que factura textos d’una gran elegància i composicions d’una qualitat artística superlativa. En recullo un parell o tres d’exemples com a cloenda d’urgència. Se n’ha destacat la sintonia amb la literatura contemporània, sense anar més lluny, amb el seu sonet a una dama que es pentina («Ab una pinta de marfil polia»), un prodigi d’elegància un xic sorneguera, un artefacte literari ple de contradiccions, de composició impecable, compost en paral·lel a moltes altres provatures coetànies de sonets amb el mateix motiu, tant castellanes com italianes o franceses, sovint més retòriques, però no tan originals. De qualitat excel·lent és també la dècima «De la caritat vinguí», en què un galant dona beguda a la seva estimada plasmant una paradoxa de gran enginy, escena descrita com un joc d’agudesa irreverent. O el sonet que comença «Amo a una pedra…» o «Sou, oh Nise, la suma de bellesa» o «Tota apressada la senyora Aurora» o «De veure-us tan celebrada» o…

Article publicat dins el dossier «Tornar al Barroc, tornar al Rector de Vallfogona», publicat al número 762 de juny de la revista Serra d’Or.