Silenci impossible

Aquest mes dediquem un dossier al silenci impossible dels nostres temps, a partir de l’anàlisi erudita i brillant de les categories de silenci que ens ofereix el poeta, músic i assagista Ramón Andrés; amb la confessió lúcida i a peu d’obra del compositor Joan Magrané; amb la mirada subtil que, a cavall del cinema i del pensament, basteix la filòsofa Anna Pagès, i amb les connexions polièdriques i sorprenents que relliguen l’evocació apassionada del periodista i musicòleg Antoni Batista.

Encarats: l’espera

Maite Salord i Rafa Gomar reflexionen al voltant de l’Espera. D’una banda, la que s’observa a les sales d’espera dels centres de salut i de com les persones que hi són passen aquesta estona. Salord també reivindica que hauria de ser un requisit i, encara més, una obligació moral, saber la llengua dels pacients perquè aquests no l’hagin de canviar; Gomar ens  descriu el neguit de dos anys d’espera amb l’esperança d’aconseguir un òrgan que pugui ser trasplantat a la filla. Avui en dia, en què la impaciència sol ser una actitud permanent, «algunes esperes acullen la bona esperança i acaben satisfactòriament; d’altres són considerades una pèrdua de temps».

Entrevista a Jordi Galceran

Joaquim Noguero conversa amb el dramaturg Jordi Galceran sobre el tipus de teatre que fa, amb frases simples i posant l’accent en la història i els personatges. Per això necessita que els actors completin el que escriu: «La meva feina és, sobretot, reescriure eliminant el que hi sobra. Deixar-ho net i polit en mans dels intèrprets, sense explicar de més.» Per a ell el joc és imprescindible en el seu teatre, «com els jocs, les obres han d’estar plenes de sorpreses». Jordi Galceran és autor d’obres com El mètode Grönholm (2003), El Crèdit (2013) o Fitzroy (2022); poques obres, però que duren temps en escena.

De la mosca de la fruita a la cura del càncer

La biòloga Cristina Junyent explica com el Projecte Genoma Humà ha contribuït a la troballa de tractaments contra el càncer, des de 1998 fins al 2022. L’estudi dels gens de «mosques mai no podrà explicar completament el genoma humà, però proporciona pistes valuoses per a comprendre’n el funcionament».

La façana de la Glòria de la Sagrada Família segons Antoni Gaudí

Francesc Torralba elabora una breu síntesi de la descripció simbòlica de la façana de la Glòria del temple expiatori de la Sagrada Família segons la idea originària d’Antoni Gaudí, així com les fonts espirituals i teològiques de la seva escatologia.

Judici a l’obra de Plensa

Presentem una doble mirada a l’obra de l’escultor d’abast internacional Jaume Plensa: d’una banda, Àlex Susanna comenta les principals aportacions de Plensa en l’àmbit de l’escultura i de la instal·lació escultòrica, com és ara una renovació de l’art figuratiu i un concepte d’obra pública. També lamenta les crítiques que es fan contra Plensa, «cosa del tot lícita si no fos la lleugeresa amb què sovint es fa. Que des de fa uns mesos estem patint una certa saturació d’obra seva és innegable, però que això ens porti a desqualificar el conjunt de la seva obra em sembla injust i miop», i defensa que «Barcelona pogués comptar amb un Plensa monumental en l’entorn més adequat»; d’altra banda, Joan Burdeus explica per què troba inadequada la presència de l’obra pública de Plensa per a Barcelona: «Plensa ha expressat un interès nul per les inquietuds nacionals, ha declarat que ha nascut a Barcelona com podria haver-ho fet a qualsevol altre lloc, i ha esborrat qualsevol traça de localitat de les seves obres per abraçar la versió més insípidament desarrelada del cosmopolitisme.»

Raquel García-Tomás: la maduresa creativa i el refinament de l’òpera Alexina B.

L’estrena d’Alexina B. el passat mes de març ha suposat la primera obra operística d’una compositora catalana a representar-se a la sala principal del Liceu, Raquel García-Tomás. Jaume Radigales fa un breu repàs de les diverses òperes d’aquesta jove compositora i explica el significat d’Alexina B., que aborda la intersexualitat a través d’Alexina B., una persona intersexe que va viure a França entre 1838 i 1868, autora d’una dramàtica autobiografia. Alexina B. afronta la qüestió de manera oberta i desacomplexada, però sense deixar de banda una estimulant càrrega poètica.

Imma Colomer, la tossuderia i la passió d’una antidiva

«La professió teatral és una escola d’inteŀligència emocional.» Araceli Bruch ressegueix la trajectòria teatral d’Imma Colomer, que va començar des de l’estudi d’Albert Boadella, passant per l’Institut del Teatre dirigida per Hermann Bonnín, La Cova del Drac, Comediants, el Teatre Lliure fins a l’HB Studio’s de Nova York. També l’hem vist a la televisió en telesèries com «Laberint d’ombres» o «Ventdelplà». «L’Imma és una dona de teatre en actiu amb una trajectòria llarga i sòlida, que ha après l’ofici dedicant-s’hi amb tossuderia i passió.»

Vida en sombras de Llorenç Llobet-Gràcia

Coneixem Llorenç Llobet-Gràcia, que des de molt jove va mostrar una gran fascinació pel cinema. Fèlix Edo Tena destaca la pel·lícula Vida en sombras, una commovedora declaració d’amor al cinema, i explica com es va rodar i amb quins entrebancs es va trobar perquè fos visualitzada amb censura, finalment.

El Cineclub de Sabadell va rescatar Vida en sombras el 1973, i ara s’ha pogut veure a la Filmoteca de Catalunya gràcies a la restauració que se’n va fer el 2012, a partir dels negatius originals que Llobet-Gràcia va entregar a Miquel Porter i Moix.

Biel Duran. Curiós i curós

Ens endinsem en la vida de l’actor Biel Duran, que està a punt d’estrenar El temps i els Conway al TNC, dirigit per Àngel Llàcer. Amb ell recordem la seva entrada triomfal a l’audiovisual, a través de La teta i la lluna de Bigas Luna, i altres aspectes de la seva feina i la seva vida, com el seu pas per la telesèrie de TV3 «Com si fos ahir», on encara el podem veure, i les passades «Nissaga de poder» i «La memòria dels Cargols», un intens drama familiar i una comèdia divertidíssima, totes dues referents per a ell.

Pou de pàgines

Felicitem Lluís Llach pels seus 75 anys, i ho fem tot recordant una entrevista que li va fer Zeneida Sardà el 1985 al número de juny de «Serra d’Or», una conversa que ens endinsa en la seva personalitat i el context familiar, social i polític que va propiciar l’inici de la seva carrera musical. «Vaig aprendre el solfeig al mateix temps que l’alfabet.»

Com aquell qui diu

Enric Gomà repassa algunes de les obres adreçades als catalans que pretenien inculcar un castellà impol·lut el segle XIX, amb vocabulari específic de coses que no havíem de dir en castellà; en canvi, al segle XX van aparèixer tot d’obres en direcció contrària, que denunciaven els castellanismes del català; finalment, comenta l’obra de Pol Capdet, en la qual proposa solucions per a tot allò que diem en castellà quan parlem en català sense ser-ne conscients.

Llegeix el número complet de maig de «Serra d’Or» en paper o en digital! Hi trobaràs més articles i noves seccions.