Manel Gasch, l’abat del mil·lenari de Montserrat

Manel Gasch, el nou abat de Montserrat des del passat mes de setembre, té l’honor de ser l’abat del mil·lenari de la fundació del monestir que se celebrarà el 2025. En aquesta conversa amb Òscar Bardají ens explica quins són els reptes de l’abadiat que dirigeix. Tot i sentir-se encara al peu d’una muntanya que comença a pujar, pensa que una de les primeres obligacions és ser molt present sempre i fomentar el Montserrat que faran entre tots els monjos. Pensa que «el mil·lenari és també una reafirmació de Montserrat en els seus valors de sempre: la cultura, la pastoral del santuari, l’acolliment de tothom». També conversen sobre problemes que ens afecten a tots, com la pandèmia, que ha estat un moment difícil per la soledat que ha dut a una societat ja castigada per una situació econòmica i social complicada i perquè ens ha mostrat la nostra fragilitat. O el repte climàtic, que significa transformacions importants que dubta que tothom estigui preparat per assumir. Parla també sobre com el monestir s’ha de relacionar amb el país: aportar seny i valors compartits i evidents sense quedar identificat més enllà d’uns valors bàsics de defensa de la llengua, del país, dels drets humans i civils… El seu lema abacial: «Tant de bo que avui escoltéssiu la seva veu».

100 anys del PEN Català

Amb motiu de la celebració del centenari del naixement del PEN Català, una organització «que connecta, a través de l’activisme literari, la gent de lletres a escala global», Simona Škrabec i Jaume Subirana ens n’expliquen la història des de 1922 fins a l’actualitat, amb noms clau de les lletres catalanes d’aleshores, com Josep M. López-Picó, Josep M. Batista i Roca, Clementina Arderiu, Carles Riba, Marià Manent o Mercè Rodoreda. Malgrat la Guerra Civil i l’exili que van patir molts dels membres de l’organització, «armats amb una ploma, no solament han demostrat l’existència d’una cultura vivaç davant del món: han ajudat a definir i a consolidar una societat capaç de construir ponts de col·laboració cultural».

Neus Real ens planteja una altra història del PEN Català des de la perspectiva de gènere. Mentre que del 1922 al 1939 només dues dones s’hi vinculen, «durant les primeres dècades de la postguerra, en la clandestinitat i a l’exili, cap autora no hi adquireix un paper significatiu». Destaca, però, la creació del Comitè d’Escriptores els anys 90 amb noms com Montserrat Abelló, Maria-Mercè Marçal, Mercè Ibarz o Lluïsa Julià. En paral·lel a l’activitat del Comitè d’Escriptores, les dones prenen un rol creixent en els comitès de treball, les publicacions i la direcció de l’entitat. Per exemple, Raffaella Salierno al Comitè d’Escriptors Perseguits o Simona Škrabec a la revista «Visat».

Jordi Bulbena, el traç que ho dibuixa tot

Xènia Bussé entrevista Jordi Bulbena un dibuixant que en els darrers cinquanta anys ha fet, si no tots, molts dels papers de l’auca, però sempre amb un llapis a la mà com a eina prioritària, excel·lint en el món del còmic. Començà el 1970 amb Quico i les boles roses i, després, la primera versió en còmic de Tirant lo Blanc. En seguiren molts d’altres. Tot i això, és el teatre el que ha ocupat la major part de la seva vida artística, des que va anar a parar a l’Institut del Teatre en un moment en què tot canviava. El 1972 va entrar a Comediants com a membre fundador on romangué divuit anys ocupant-se del disseny i fabricació de tot el que calia per als espectacles. També ha treballat per diverses companyies teatrals i per sèries de televisió com «Temps de silenci». Quan entra en contacte amb el teatre musical se sent «com el peix a l’aigua». Ha fet l’escenografia i vestuari d’espectacles com El despertar de la primavera i, el darrer, La filla del mar.

Minories culturals d’Europa en perill d’extinció

Josep Torroella Prats ens alerta del perill real d’extinció de bona part de les llengües minoritàries que es parlen, encara, al continent europeu, a causa de la forta pressió que totes elles pateixen per part de les cultures més poderoses. Comenta els casos del bretó, l’occità, el gal·lès i l’escocès. També dels cici ―un miler, la minoria més petita de tot Europa―, originaris de Romania que habiten a Croàcia, i els sòrabs, alemanys d’origen eslau ―uns vint mil―. I els sefardites, els jueus expulsats de la monarquia hispànica pels Reis Catòlics el 1492 i que viuen a Sarajevo i a altres ciutats dels Balcans.

Literatura i meditació: el rellotge mecànic i l’experiència del cos

Albert Soler planteja com la literatura ―la lectura i l’escriptura― és «una pràctica meditativa que deriva en una comprensió eficient». I ho fa des de l’explicació del funcionament del rellotge mecànic com una eina de control del temps ―i de la vida― fins a la recuperació de l’experiència del temps per fugir del control imposat.

«Vincular consciència del cos i literatura és també una bona estratègia per recuperar el gust per la lectura. Retornar a la percepció del cos és […] tornar a viure dins del flux temporal, del flux que és la vida, del flux que és la literatura.»

Les columnes d’opinió de Lluís Permanyer, Maiol Roger i Mònica Terribas

Lluís Permanyer ens posa una sèrie d’exemples de comportaments d’Antoni Gaudí no gens exemplars, tot al contrari, reaccions violentes, menyspreus i desconsideracions; Maiol Roger constata la caiguda en picat del partit de Ciutadans. Ressegueix breument la trajectòria d’un partit «que ha acabat malament perquè els qui hi van pujar pensaven que havien inventat la política. La política, però, ha acabat amb l’invent»; Mònica Terribas s’exclama que l’Estat espanyol no faci res davant la consideració de democràcia defectuosa que li atorga el Democracy Index 2021 davant la manca d’independència judicial. La reacció, quatre articles i quatre esgarips al Congrés i a les tertúlies. Davant d’altres avisos d’organismes internacionals l’Estat substitueix la qualitat i la vigilància de les seves institucions per la retenció de poder i la preservació dels intocables constitucionals: la monarquia i la unitat d’Espanya.

20 anys de «Temps de Franja»: una finestra dels pobles catalanoparlants d’Aragó

Vicent Pallarés celebra el vintè aniversari d’una revista que dona a conèixer la cultura i la vida de la Franja en llengua catalana: «Temps de Franja». En coneixem els orígens, els continguts i els pals a les rodes que es van trobant, sense defallir en la seva tasca de difusió de la cultura i la societat franjolines en català.

La seducció ultra

Francesc-Marc Álvaro posa damunt la taula la incorporació de partits d’ultra dreta al Parlament de Catalunya i també a les Corts espanyoles, és a dir, en la nostra vida quotidiana. Reflexiona sobre com penetren aquests nous feixismes, igual com ho van fer els vells, en les nostres vides i posa en relleu la veu d’alguns experts en la matèria que ja havien advertit fa anys de la psicologia del feixisme basada en la manipulació, tant a través de la política com a través dels mitjans de comunicació, sense adonar-nos-en.

Arqueologia del comú

David H. Falagán ressegueix l’exposició dedicada al disseny de producte «Objectes comuns. Històries locals, debats globals», 270 peces exhibides que representen la primera gran reorganització de part de la col·lecció permanent del centre que, a partir d’ara, ocuparà un espai preferent a la planta baixa del Museu del Disseny de Barcelona. La mostra presenta tres àmbits diferenciats: el primer, proposa una organització cronològica de gairebé un segle de peces de disseny; el segon, planteja una mirada reflexiva sobre el paper mediador del disseny al món contemporani, i el tercer, és una extensió transitòria de l’exposició que allotja un espai per a petites exposicions temporals per a suggerir connexions, lectures complementàries o contrastos crítics amb allò exhibit a la part permanent.

Guillem Frontera, el benjamí del realisme compromès

Vicent Simbor ens parla de Guillem Frontera que, a vint-i-tres anys ja havia publicat dos poemaris i havia estat guardonat per les novel·les Els carnissers i Cada dia que calles. Aquest era l’inici d’una trajectòria que el consagraria com un dels capdavanters de la contribució mallorquina a l’anomenada Generació dels 70. Tot i això, amb aquestes dues primeres novel·les, el jove Frontera connectava amb el moviment del «realisme compromès» de denúncia de les injustícies socials conreat per predecessors com Maria Beneyto, Estanislau Torres, Josep M. Espinàs, Porcel… En la primera posava el focus en la nova classe dirigent, la nova burgesia turística; en la segona, en les classes més humils, el protagonista de la qual només és capaç de recollir les engrunes del boom turístic venent el seu cos com a gigoló i, després, s’encaminarà cap al camí més «fàcil»: la prostitució homosexual. En definitiva, «Frontera és un young angry man que dissecciona iradament la realitat de la Mallorca coetània».

Miquel Pujadó canta les quaranta!

Miquel Pujadó celebra quaranta anys de feina amb un nou disc: De foc i de vellut. Lluís-Anton Baulenas també celebra la sortida d’aquest nou disc de música d’autor, ple «de poesia, d’ironia, de crítica, de nostàlgia, d’humor», de varietat… Setze cançons en què intervenen fins a vinc-i-cinc músics i veus. Baulenas ens en dona tots els detalls.

L’astoradora força del dolor: Julio Manrique

Jordi Coca ens recomana veure Animal negre tristesa d’Anja Hilling, una muntatge teatral de Julio Manrique a la Sala Beckett, en què un grup de persones volen passar el dia plegats a la natura, fins que un descuit, un accident, els capgira la vida: un incendi descontrolat i una explosió desencadenaran fets tràgics posteriors amb sentiments de dolor, por, dissort, culpabilitat, divisions entre ells, remordiments…

Un muntatge que ens ensenya que les nostres vides amables i plàcides poden capgirar-se en qualsevol moment, quan menys t’ho esperes. Una proposta magnífica tot i que, segons Coca, no s’hagi cuidat prou l’elocució.

Neus Ballús. Els dies no són corrents

Pere Vall Karsunke parla amb Neus Ballús, directora de La plaga, El viatge de la Marta i Sis dies corrents, que ha estat guardonat amb cinc estatuetes als Gaudí d’enguany. Examinem la seva carrera i busquem temes i personatges comuns entre les seves produccions. «L’amistat transgeneracional i intercultural existeix. […] Sempre ens movem amb gent força semblant a nosaltres, i això ens dona una experiència molt pobra de la vida.»

Quim Masferrer. Entre bona gent

Pere Vall també xerra amb Quim Masferrer, presentador del programa de TV3 «El foraster» i un còmic que «ha dedicat tota la seva carrera a fer riure els altres, sense descartar la tendresa, la crítica social i el comentari àcid sobre tot allò que veu i sent». Recorda el seu pas pel Teatre de Guerrilla, ressegueix la seva carrera fins a arribar a «El foraster» i ens explica com ha anat tot: «És una muntanya russa d’emocions. I amb ell he après a escoltar. Al començament, tenia una espècie de necessitat d’estar molt actiu sempre. M’he tranquil·litzat. Si escoltes, la gent et parla.»

Lectures

Per acabar, Xulio Ricardo Trigo ens ofereix la seva «Tria personal» amb quatre novetats editorials ben interessants, seguida de les ressenyes, les Notes de lectura i la pàgina de jocs amb els mots encreuats de Màrius Serra i el Sidoku de David Puertas.

Llegeix el número especial d’abril sencer en paper o en digital.