Albert Uderzo: fi d’una era

La mort d’Albert Uderzo marcarà el final d’una etapa dins del còmic europeu. La tradició franc-belga, la més influent de les escoles europees del còmic i una de les més reconegudes a escala internacional, ha perdut l’últim dels seus grans mestres. Curiosament, aquesta pèrdua de referents comença i acaba amb els pares d’Astèrix i Obèlix, la historieta europea més venuda de tots els temps.

Els irreductibles gals van veure la llum el 1959, René Gosciny s’encarregava del guió i Albert Uderzo de les il·lustracions. Gosciny, guionista d’altres reeixides creacions franc-belgues com Lucky Luke o El Gran Visir Iznogud, moriria el 1977, deixant a Uderzo com a únic creador de la saga d’Astèrix. El 2011, després d’haver publicat vuit àlbums en solitari i dos més amb material pòstum de Gosciny, un octogenari Albert Uderzo va confiar les regnes dels seus personatges al dibuixant Didier Conrad i al guionista Jean-Yves Ferri, però amb la premissa que la sèrie s’aturaria després de la seva mort. Així doncs, si es respecta la voluntat del seu creador, Ferri i Conrad hauran publicat els últims quatre àlbums de les aventures d’Astèrix, essent La filla de Vergincetòrix, publicat a finals del 2019, l’últim número de la saga.

El 1983, sis anys després de la mort de René Gosciny, va desaparèixer l’altre gran referent de la tradició franc-belga i del còmic europeu, Georges Remi, més conegut com a Hergé, creador del periodista més popular i androgin del món de les historietes: Tintín. Hergé havia començat a publicar les aventures de Tintín el 1929, trenta anys abans del naixement d’Astèrix, assolint un notable èxit que, a mitjans dels anys 60, es va veure eclipsat per la puixança dels àlbums d’Uderzo i Gosciny. Se sap que Hergé va enutjar-se força per aquesta sobtada competència, però a desgrat seu, tant Astèrix com Tintín han esdevingut dues creacions cabdals en la història del còmic europeu. Avui en dia, els àlbums d’Astèrix acumulen més vendes que els de Tintín, uns 380 milions d’exemplars des de la seva creació, però Hergé ha obtingut més reconeixement que Uderzo i Gosciny en la història del còmic.  

Amb el tombant de segle, el degoteig de comiats dels referents franc-belgues va ser imparable. No podem obviar que molts d’aquests autors van néixer al primer terç del segle XX, la majoria a la dècada dels anys 20. Peyo, pseudònim de Pierre Culliford, el belga creador dels Barrufets, nascuts al caliu de la sèrie Jan i Trencapins, una altra de les seves historietes, moriria el 1992, i André Franquin, un altre belga il·lustre, creador entre d’altres de Marsupilami, Sergi Grapes i, segurament, el dibuixant més talentós que va encapçalar mai la sèrie d’Espirú i Fantàstic, ens deixaria el 1997. 

Ja entrats al segle XXI, el 2001 seria el torn de Morris, pseudònim de Maurice de Bevere, el pare de Lucky Luke que, com hem vist, va comptar durant anys amb els guions de Gosciny; i el 2012 li tocaria a l’autor més misteriós i disruptiu de la tradició franc-belga, el que va revolucionar el panorama de la historieta a França marcant un abans i un després amb la seva obra, molt allunyada dels autors esmentats fins ara, però amb els quals va compartir mestratges i editorials: parlem de Jean Giraud més conegut com a Moebius. La recent pèrdua d’Uderzo, l’últim gran mestre de la tradició franc-belga, tanca aquest trist cicle de comiats.

Moebius va ser un deixeble tardà de Joseph “Jijé” Gillain, el dibuixant estrella i ànima de la revista Spirou fundada el 1938 per Jean Dupuis. Jijé va ser mestre i valedor de gairebé tots els creadors esmentats. Després de la II Guerra Mundial, André Franquin i Morris, que havien començat a treballar com animadors al petit estudi belga CBA, van saltar a l’editorial Dupuis convertint-se, en poc temps, en assistents de Jijé a la revista Spirou, on van acabar desenvolupant les seves carreres i personatges més coneguts. Als anys 50, Peyo, company d’ambdós a l’estudi CBA, seguiria la mateixa trajectòria.

Les coses van ser un xic diferents per a Albert Uderzo, els seus treballs no van acabar mai de fer el pes als editors de Dupuis, tanmateix, va travar una gran amistat amb els seus autors gràcies, en part, a la intervenció del seu amic Renné Gosciny que va entrar a treballar-hi com a guionista a finals dels anys 40 després de tornar dels Estats Units, on havia somiat conèixer Walt Disney en persona. La passió per Disney va ser un fort punt en comú dels pares d’Astèrix.

Gosciny i Uderzo, juntament amb altres dibuixants i guionistes, van crear el 1959 la revista parisenca Pilote, on veurien la llum els gals més famosos de la història. Després de superar certes dificultats econòmiques gràcies a l’adquisició de la publicació per part de l’editorial Dargaud, Gosciny i Uderzo van reclutar per a Pilote alguns dels seus amics i companys de la revista Spirou com ara Morris o Jijé. Va ser a Pilote on Moebius va conèixer Jijé als anys 60. 

Els seguidors del còmic franc-belga sabran que a les dècades dels anys 50 i 60 va existir una forta rivalitat entre la revista Spirou (Escola de Marcinelle) i la revista Tintín (Escola de Brusel·les) durant la qual ambdues publicacions van arribar a disputar-se alguns autors en nòmina. De fet, abans de fundar Pilote, Gosciny treballava com a guionista per ambdues revistes i, fins i tot, va aconseguir que Uderzo entrés a treballar a la revista Tintín malgrat que el seu estil era més pròxim a l’Escola de Marcinelle que al de l’Escola de Brusel·les.

Encara que sovint es mostrin com a rivals, ambdues escoles tenen més elements en comú del que es creu. Totes dues cultivaren i perfilaren la tradició franc-belga de la línia clara, un ús depurat i regular del traç negre per delimitar els personatges, especialment acusat en els seguidors d’Hergé, i una barreja de personatges caricaturescos (penseu en Haddock, Obèlix, Gargamel o els germans Dalton) amb un tractament més aviat realista dels escenaris. Els tintinaires més acèrrims coneixeran, sens dubte, l’afany detallista i l’excés documentalista d’Hergé.

Una de les grans diferències entre una escola i l’altra rau en la forma de les bafarades que contenen els diàlegs i els textos de les historietes; així, mentre que els seguidors d’Hergé, l’Escola de Brusel·les, apostaven per emprar bafarades quadrades o rectangulars, els seguidors de Spirou, l’Escola de Marcinelle, preferien les bafarades arrodonides. Igualment, els personatges de l’Escola de Brusel·les no projecten mai ombres a les seves historietes mentre que els de l’Escola de Marcinelle sí que ho fan. En general, se sol considerar les vinyetes de l’Escola de Brusel·les com a més estàtiques que les de l’Escola de Marcinelle, caracteritzades per emfatitzar la sensació de moviment a les seves il·lustracions. Finalment, malgrat que tota la tradició franc-belga es caracteritza per presentar arguments del gènere d’aventures barrejats amb trames i elements quotidians, l’Escola de Marcinelle es caracteritza per un ús més lliure i despreocupat dels recursos humorístics que l’Escola de Brusel·les. Tots estarem d’acord que Astèrix és més graciós que Tintín.

Malgrat que les escoles de còmic britànica, italiana i espanyola compten amb un enorme llegat i una immensa producció – pensem, per exemple, en els autors de l’Escola Bruguera, la majoria desapareguts a la dècada dels 90, amb excepció dels incombustibles Jan (pare de Superlópez) i  Francisco Ibáñez (creador de Mortadelo y Filemón) – cap d’elles ha assolit la repercussió internacional de la tradició franc-belga. De fet, l’estil de la mateixa Escola Bruguera va estar fortament influenciat pel de l’Escola de Marcinelle. No és cap secret que el personatge del Botones Sacarino d’Ibáñez és una barreja dels personatges d’Espirú i Sergi Grapes. 

Tanmateix, les historietes europees estan perdent la batalla enfront de les altres dues grans tradicions mundials del còmic: l’estatunidenca i la japonesa. Els còmics de superherois nord-americans i els mangues japonesos estan devorant el mercat interior del còmic europeu.

 Les diferències entre aquestes tres grans tradicions no es limiten només a l’estil o les temàtiques que tracten, sinó també al seu model productiu. Els Estats Units i el Japó tenen un model molt industrial, serialitzat, mentre que a Europa, malgrat la professionalització creixent de l’ofici des de mitjans del segle XX, encara hi resta certa aura artesanal amb àlbums autoconclusius. No vull dir amb això que a Amèrica o Àsia no existeixin autors artesanals, només cal observar la feina d’autors com Charles M. Schulz (creador de Peanuts, la sèrie de Charlie Brown i Snoopy) per fer-se’n una idea, però el sistema d’edicions europeu és molt diferent del dels seus competidors. 

Les xifres canten, segons l’últim estudi anual publicat per l’Associació de Crítics i Periodistes de Còmics francesa (ACBD), des del 2013, a les zones francòfones d’Europa es publiquen més títols de mangues que historietes franc-belgues i, malgrat que els tiratges d’historietes autòctones són encara superiors als tiratges dels mangues – el 2016 es van produir 500.000 exemplars de Lucky Luke enfront dels 265.000 exemplars de One-Punch Man– el mercat japonès està inundant de títols el mercat europeu.

Els darrers anys assistim a una curiosa paradoxa dins del sector del còmic, el nombre de títols editats a Europa ha augmentat exponencialment, però el nombre de vendes s’ha estancat. Això vol dir que, malgrat haver-hi una major varietat d’àlbums i títols al mercat, la seva rendibilitat és menor que a principis de segle. El mercat s’ha segmentat, com en molts altres àmbits culturals (pensem en la indústria discogràfica, per exemple, o en l’audiovisual), i això repercuteix directament en els ingressos de les editorials i dels autors. 

En països sectorialment menys potents com Espanya -recordem que el còmic representa entre un 7% i un 12% de la producció editorial total de França- la majoria dels seus autors es veuen abocats a la precarietat i/o a treballar fora del país. Són nombrosos els dibuixants i guionistes espanyols que treballen per editorials franceses o que, directament, treballen per a les grans editorials nord-americanes de superherois. Sens dubte, el món de les historietes europees que un dia van conèixer Uderzo i Gosciny està eclipsant-se. Esperem que la mort d’Uderzo no marqui un punt final, sinó que només sigui un punt i a part en la història del nostre còmic.