My life is my message

Si els astres s’alineessin i Lena Dunham i Bad Gyal rodessin una sitcom juntes, segurament sortiria alguna cosa semblant a Autodefensa. Amb la poca vergonya de la protagonista de Girls i l’actitud agosarada de la cantant de trap catalana més internacional, així són la Berta i la Belén. Descarades, sense cap gota de pudor i amb moltes ganes de mostrar-se tal com són: dues joves de vint-i-pocs anys que viuen a Barcelona i que han aterrat a Filmin disposades a incendiar-ho tot.

La sèrie s’estrenava dins la programació especial de l’última edició de l’Alternativa, amb els capítols “Sentirse deseada” i “Fantasía”, i ara ja teniu la resta d’episodis disponibles. El màrqueting de la plataforma ha estat sensacional: fa dies que no fem altra cosa que veure les fotos que Kiku Piñol va fer per la promoció, on veiem una Berta i una Belén que enlluernen. Imatges directes i plenes d’intenció, recreant un imaginari que a moltes ens atrau i que a d’altres els hi ha creat rebuig, però que ha deixat tothom a l’aguait.

És difícil trobar un tema que no hi estigui representat. Autodefensa parla de què vol dir ser jove avui en dia, o com a mínim d’un tipus de joventut, de l’amistat profunda, de les relacions, les pors, les inseguretats, la salut mental, el sexe, les fantasies, els somnis. Realment Autodefensa parla de tot, des d’una perspectiva, això sí, força única, que és la de dues noies de ciutat que es neguen a deixar passar cap tren: ho volen viure tot amb la màxima intensitat possible, malgrat que això signifiqui patir les pitjors ressaques, les baixades més heavies i les crisis existencials més dures. La visceralitat amb què viuen cada emoció i la subjectivitat amb la qual són mostrades les seves experiències fan d’Autodefensa una peça, si no única, de les que feia temps que no gaudíem. 

Si bé trobem un eix que vertebra fluidament tots els capítols, cada peça és diferent quant a recursos tècnics i visuals. Per començar, l’heterogeneïtat dels crèdits inicials, que apunta a una diversitat referencial evident. Després, les decisions conscients que s’han pres per donar forma a un tipus de discurs o a un altre: la diversitat d’enquadraments, l’ús de la il·luminació, els diferents punts de vista, etc. El muntatge accelerat, amb continus talls que sobreposen imatges en un mateix pla, produeix aquesta sensació tan familiar de falta d’aire, gairebé de taquicàrdia. L’efecte d’estar durant la mateixa seqüència en dos llocs i moments diferents (a la festa i a la ressaca de l’endemà, a la teràpia grupal i cridant a plaça Catalunya), genera una mena d’història paral·lela que reforça aquesta voluntat d’omnipresència ansiosa, de voler dir molt en poc temps (quinze minuts és la duració aproximada de cada capítol).

No sabem si tindrem una segona temporada, el que sí que han deixat clar aquestes joves de Gràcia és que quan les dones parlen sense embuts molesten, i això pot convertir-se, moltes vegades, en motiu d’autocensura, aquí s’ha convertit en espurna. Autodefensa és un crit a la llibertat d’expressió en tots els seus àmbits: verbal, però també corporal, emocional i ideològica. Llarga vida a les dones fent coses, i sobretot a les dones joves que generen discursos incòmodes. Discursos que susciten debats necessaris i que serveixen de referents a altres artistes emergents.