Francesc Fàbregas. El meu amor Sputnik

Aquest dimarts s’emet “Sputnik: company de viatge”, un recorregut per la trajectòria del programa. Però es tracta d’un viatge que fuig de la nostàlgia i posa l’accent en el present de la música local. Per celebrar els 25 anys de “Sputnik”, Núvol publicarà una sèrie de tres entrevistes a figures que han marcat el programa. Avui Anna M. Iglesia conversa amb Francesc Fàbregas.

Gairebé 30 anys després del naixement de Televisió de Catalunya (TVC), hi ha records televisius que encara perduren en la nostra memòria. Han sigut molts els programes que han configurat la graella de TVC durant tots aquest anys, com també han estat molts els rostres que han acompanyat dia rere dia al televidents, però no hi ha gaires programes que hàgin aconseguit sobreviure al temps, adaptar-se els canvis, i, a sobre, convertir-se en un referent televisiu de qualitat, de modernitat i de risc. Sputnik ho va aconseguir. No només va introduir la música dins de les cases, sinó que també va crear una nova manera de fer televisió, amb una estètica que trencava amb tots els models conegut i amb un equilibri poc freqüent entre contingut i forma. D’una banda, la música va esdevenir cultura televisiva i, de l’altra, la informació musical i els concerts en directe van apropar-se a una nova generació que demanava alguna cosa més al mitjà televisiu.

Darrere Sputnik hi havia un grup professionals que volien donar un pas endavant en la televisió i joves rostres que començaven una carrera que encara avui perdura en diferents àmbits. Francesc Fàbregas va ser-ne el creador, una mena de pare de Sputnik. Va ser ell qui va donar la oportunitat a molts joves: Jordi Mollà, Txe Arana, Santi Faro, Candela Peña…

A la conversa que vam mantenir amb Fàbregas, duta a terme en francès, s’hi van afegir en Bruno Sokolowicz i la Tània Sarrias, presentadors de Sputnik a partir de 1998, amb els quals vam repassar els seus respectius camins professionals: de la televisió a la radio el primer i del reporterisme a la interpretació la segona. Amb tots tres vam parlar del que va significar Sputnik i també de televisió i de mitjans de comunicació, de què vol dir portar la música i la cultura a la pantalla de casa i de com fer-ho. En els darrers temps s’han produït molts canvis i els nostres entrevistats ens han volgut explicar el seu propi punt de vista.

Anna M. Iglesia: Va ser al 1989, un any decisiu per Europa, que va néixer la criatura Sputnik. Com va anar el part? O, millor dit, quin era el desig dels seus creadors? Que significava poder realitzar un programa com aquest?

Francesc Fàbregas: D’entrada, jo et diria que Sputnik neix abans, encara que si que és veritat que el coneixem quan comença a prendre la forma de programa, però, en realitat, l’Sputnik neix abans, com a marca musical i, posteriorment, es conforma com a programa. A més a més no només a Europa, sinó també aquí, a casa nostra estaven passant moltes coses a nivell musical, principalment pel que fa la proliferació del denominat pop rock català i per tant, en aquest context, es començar a pensar crear un determinat tipus de programa musical

En primer lloc, què queda d’aquell llunyà 1989 quant a la presència de la música en els mitjans de comunicació? Per a molta gent d’aquí, la música va significar l’obertura, la llibertat, i, també, la irreverència, la modernitat i l’estranger… què en queda de tot allò??

Sí, tens raó; jo penso que amb el programa es va transmetre el missatge de poder crear, de tenir la llibertat de crear i de conformar noves idees, i això va ser possible gràcies a l’equip que hi havia aleshores a la televisió que va col·laborar a donar forma a Sputnik. Si, com tu dius, hi ha aquests mèrits, crec que aquests s’han de repetir perquè nosaltres, d’una banda estàvem provocant, cosa que crec que era necessari, que la televisió trenqués amb una sèrie de motlles, però, per altra banda, hi havia una direcció molt receptiva davant d’aquestes propostes. De fet, Sputnik no hauria estat possible sense aquesta disponibilitat per part de la direcció, que ens va donar la confiança per crear un equip amb molta il·lusió, un equip molt jove però amb molta experiència, ja que la majoria dels qui el conformaven venien del món musical, com era el meu cas, i la resta venien, per exemple, de les redaccions de Rockdelux o de les d’altres diaris. Ens vam trobar un grup de gent que volíem canviar, revolucionar, el panorama de la televisió i portar endavant un programa de música com Sputnik.

Ara mateix, un programa com va ser Sputnik en els primers anys sembla impensable, sobretot tenint en compte que les televisions públiques ja no arrisquen com ho feien abans. Imagino que va ser decisiu el fet de rebre el recolzament d’una cadena pública.

Sí, és veritat, però també és cert que jo, en el passat, també he hagut de “lluitar” d’alguna manera per determinats projectes; és una cosa que no em sorprèn. En el fons, a la televisió passa com en totes les feines, quan ets a dins i vols proposar un projecte, una idea nova, en primer lloc, has de creure profundament en la idea, en la seva possibilitat, per desprès poder lluitar amb més força i defensar-la. Pel que fa la música, sempre ha tingut mala fama a televisió, sempre s’ha cregut que era difícil portar-la a televisió i que per aconseguir-ho calia fer-la arribar a audiències molt diverses, és a dir, fer-la accessible a tots els gustos. Nosaltres, per ideologia, no ens vam voler subordinar com altres programes o altres mitjans que eren mainstream i que estaven molt més relacionats amb discogràfiques que solien aconsellar o recomanar artistes i discos; nosaltres volíem ser independents, volíem oferir la nostra pròpia selecció i, sobretot, volíem tenir i conservar una mirada global, a partir del nou panorama musical que estava naixent a Catalunya. Un de les nostres apostes era la d’oferir aquest contingut amb una forma completament nova.

De fet, l’aspecte formal va ser un dels factors més determinants i, encara avui, recordats, de Sputnik. La seva estètica va ser completament trencadora respecte la imatge televisiva a la que estàvem acostumats i a la que, en el fons, seguim estant acostumats.

Jo crec que ens vam arriscar molt, fins i tot si pensem en els programes actuals. Encara que potser anava en detriment d’alguns departaments televisius, nosaltres volíem anar un pas endavant. Ara per ara no sorprèn que es pugui gravar un programa o part d’una pel·lícula amb un telèfon mòbil, però en aquella època proposar de gravar un programa en directe amb una càmera digital domèstica volia dir proposar fer alguna cosa completament nova; d’això es tractava, innovar a nivell tècnic, amb independència i amb una mira diferent i, sincerament, crec que va aconseguir grans coses. Recordant-ho ara, van aconseguir tenir un programa diari de música, un programa temàtic diferent cada dia, cosa que avui cap canal, ni privada ni pública, i tampoc musical, ofereix. Això és la prova que es va fer una molta bona feina, no només pel contingut, sinó també per la posada en escena, pel que fa la tècnica i el grafisme, i fins i tot, pel to gamberro que vam donar al programa; de fet, amb Sputnik, vam rebre el reconeixement aquí a casa, per exemple amb el Premi Ciutat de Barcelona, però també a l’estranger, als Estats Units.

Un dels mèrits que vau tenir és trobar un equilibri perfecte entre forma i contingut; el programa mai va ser criticat per amagar el contingut darrera d’una forma i una estètica massa impactant.

No vull entrar en cap debat, és veritat que cal anar en compte, perquè a vegades la forma pot treure importància al contingut, però també és cert que en el cas d’Sputnik i, més en general, en el cas de la música, aquest no és un problema principal, això és un tema que afecta sobretot els programes definits com a “culturals” i tant ara com abans els programes culturals han estat colpits per aquest debat. Crec que les coses s’han d’intentar fe bé, i trobar un punt entremig i, sobretot, crec que la clau està en la recerca, en intentar de observar altres models i provar noves opcions. Això és el que vam fer, aquesta es la gran feina que es va portar endavant a Sputnik, la de recerca i provar coses noves, encara que a vegades hom s’equivoqui, la qüestió és anar provant. I nosaltres ho vam fer, i Sputnik es va convertir en un lloc de trobada de joves professionals com en Bruno Sokolowicz, la Che Arana, la Tània Sarrias, en Jordi Mollà o la Candela Peña. Tots ells han seguit després el seu camí. Jo sempre dic que, en el fons, Sputnik va ser una gran escola, tant per a aquells que estaven davant de la càmera com per als que estàvem al darrere, a la part tècnica o a la producció; tots ells han fet després coses molt interessants.

Suposo han transcorregut molts anys i la societat, la televisió i la realitat, en general, ha canviat tant que es fa difícil pensar, ara per ara, en un Sputnik com el dels seus inicis.

Quan jo vaig començar en tot això, la situació era ben diferent; ara, per exemple, els videoclips han deixat de cridar l’atenció, ja no representen la novetat que, en canvi, representaven anys enrere. A més a més, ara hi ha molta més facilitat per escoltar i accedir a la música, sobretot gràcies a Internet, mitjançant programes com Spotify, que et permeten seleccionar, triar la música i escoltar allò que es vol i que agrada. Això obliga a repensar els programes i, actualment, Sputnik es manté a la graella televisiva, conservant un aspecte molt important a nivell de continguts, amb els seus documentals.

Pel que entenc, el problema radica en la necessitat de reformular el format, adaptar a les noves circumstàncies el projecte.

Un dels problemes que tenim abans era que no hi havia un interès o un compromís de tots els departaments de la televisió envers la música que es fa a casa nostra, envers la música que s’escolta o envers els esdeveniments musicals que se celebren.  A part de realitzar programes de música també és possible informar i parlar de música en altres tipus de formats televisius i, de fet,  actualment, hi ha més departaments que prenen consciència, com els informatius, els dramàtics, els d’entretenimient, de què tots ells, malgrat de les seves diferències, poden parlar i, sobretot,  donar a conèixer la música. De la manteixa manera que en els darrers dies s’ha parlat banstant entorn a la separació dels Antònia Font, en un programa com  El Convidat es pot fer escoltar música d’aquí i del món  Això és  la més clara evidència de la normalització, una normalització que he s’ha aconseguit al llarg dels anys a través de noves propostes i nous models

Per tant, veuries poc factible en l’actualitat proposar un programa similar al primer Sputnik

Ara mateix no ho veig gens fàcil, tot i així, el meu germà, amb 33 Revolucions, ha fet un esplèndid programa, on s’explica, de forma documentada, la trajectòria d’un cantant o d’un grup. El programa s’apropa a la seva música i al pensament que hi ha al darrera. Jo crec que són precisament programes com aquests els que cal pensar i realitzar.

Em pregunto si ha afectat molt a la música moderna el fet que en moltes ocasions se l’ha relacionat amb la diversió i l’entreteniment, i se l’ha volgut separar dràsticament de la música clàssica, com si es tractés de baixa cultura en oposició d’una alta cultura reconeguda acadèmicament i socialment.

Jo crec que la denominada música moderna i la música clàssica són dos realitats que han de conviure i que, de fet, conviuen. Per altra banda, hi ha una cosa que és certa, i és que si vas a un Festival de música, davant de l’escenari et trobaràs un públic de més de 30.000 persones, però és impensable un número tan elevat de persones escoltant alhora un concert de música clàssica. Per mi, no es tracta tant d’aquesta suposada divisió cultural, la qüestió és com portar la música i els artistes als mitjans, com donar-li un espai a la televisió i fer que la gent s’hi interessi. Per això, quan vaig veure el projecte d’en Ramon Gener d’Òpera en Texans de seguida vaig saber que es tractava d’un gran projecte i que estava davant d’una persona amb molt de talent.

Es tracta, al final, de com transmetre el missatge.

Exacte, es tracta precisament d’això; hi ha persones que en saben molt, però potser no son gran conductores, i en canvi hi ha persones que, no sé perquè, però aconsegueixen enamorar-te quan t’expliquen alguna cosa perquè ho saben transmetre. No és fàcil, és un aspecte molt enrevessat, però és evident que pel que fa la cultura i la televisió són necessaris grans conductors, persones que sàpiguen transmetre i, sobretot, que despertin l’atenció i l’interès dels espectadors.