Quan les tropes russes van abandonar Butxa, ara fa unes setmanes, en un dels moments més intensos i salvatges del conflicte ucraïnès, Santi Palacios (Madrid, 1985) va commocionar el món sencer amb un brutal i esfereïdor reportatge que mostrava sense filtres, ni exageracions, ni retocs, ni potenciadors de cap mena, els horrors més quotidians i connaturals d’una guerra. Palacios col·labora regularment amb Associated Press, El País, 5W, la CNN, el New York Times, la revista TIME o el Sunday Times, i ha estat reconegut amb el World Press Photo, entre altres guardons. La seva aparent tranquil·litat sembla idònia per contrarestar l’infern amb el qual conviu i treballa. Les seves fotografies no passen desapercebudes en un món on les imatges i els inputs visuals són el menú de cada dia. Des que el vam conèixer, a partir sobretot de la seva estreta vinculació amb l’Open Arms (documentant les tragèdies al Mediterrani), ens ha explicat el món des de Melilla, Iraq, el Líban o Filipines. Sempre, des d’una mirada crítica i honesta, que posa el focus en la naturalitat però també en les preocupacions socials i els drames ecologistes.

Palacios està en plena gestació del seu nou projecte, Sonda Internacional: un mitjà sense ànim de lucre especialitzat en el periodisme visual centrat en el canvi climàtic. Ens trobem amb ell en una de les seves poques pauses que es permet, al Cafè de les Delícies, a la Rambla del Raval. Allà ens concedeix un petit, però valuós espai en la seva agenda i el temps sembla aturar-se durant poc més d’una hora. La conversa és com un oasi en un moment en què la vomitada hiperinformativa inunda les nostres pantalles i on les notícies caduquen als minuts. Parlem del pes del freelance, de la funcionalitat moral i històrica del periodisme, la vida nòmada i el poder d’una fotografia.

Fa sis anys que vius a Barcelona. Què és exactament el que et connecta amb aquesta ciutat?

Aquesta és la segona etapa de la meva vida que passo a Barcelona. La primera va ser amb vint-i-dos anys. Vaig tornar-hi perquè treballava sense domicili, fent cobertures internacionals, i passava molt de temps fora. Vaig acabar esgotat en tots els nivells, física i mentalment parlant, i necessitava una base a partir de la qual continuar currant, amb una vida una mica més organitzada i més tranquil·la. No sabia exactament què triar, i quan vaig escollir tornar a Barcelona, probablement vaig encertar alguna cosa, mentre que d’altres em vaig equivocar. Però vaig prendre la decisió perquè no estava enamorat de cap ciutat base: ni Beirut, ni Bangkok, ni Nairobi, ni Bogotà, ni Mèxic. Barcelona era el meu comodí, ja que ja havia viscut aquí: ja la coneixia, sempre m’havia agradat molt, i hi havia tingut molta relació. A més, professionalment m’ha ajudat molt a l’hora de desenvolupar-me.

Vius al Raval, però sigues sincer: passes molts dies aquí?

No [riu]. Un dia, sis mesos després d’entrar al pis on soc ara, vaig comptar les nits que havia passat a casa, i me’n van sortir poquíssimes. Ni de conya superaven la quinzena. En sis mesos! Ara ja em moc una mica menys, i intento passar més temps a casa, però fa anys era exagerat.

Però la teva vida continua sent nòmada: un moviment constant, amb anades i tornades a l’estranger, sense un lloc físic estable i sempre desplaçant-te. Com ho portes això?

Depèn de moltes coses, i de cada cas i de cada etapa. Jo, com tothom, he passat per moltes fases, i hi ha una d’aquestes fases en la qual em vaig esgotar perquè ho vaig fer d’una forma molt bèstia. Vaig deixar la casa i vaig tancar el projecte que aleshores tenia entre mans. Vaig marxar a treballar fora per encadenar cobertures molt llargues, i quan n’acabava una, en començava una altra, perquè no tenia una feina estable en una ciutat en concret. Amb aquesta vida, dures poc, perquè és un ritme que esgota a qualsevol. En canvi, en el moment en què decideixes fer una cosa més lògica, que és tenir un domicili més fix, inevitablement passes gradualment a viatjar menys, o com a mínim a fer viatges més curts. Aquests dies, a la guerra d’Ucraïna, m’ha cridat l’atenció com alguns periodistes remarcaven que marxaven del conflicte després de trenta o seixanta dies. Abans jo marxava per vuit o deu mesos, tranquil·lament. Ara un mes se’m fa molt llarg. Ha canviat molt, l’ofici, en aquests últims anys.

“Sempre he treballat com a freelance, i em sento molt orgullós de ser-ho”

Treballes de freelance?

Jo sempre he estat freelance. I a més, paradoxalment, em sento molt orgullós de ser-ho: mai he volgut no ser freelance. Ara estic vinculat a molts projectes, i acabem de fundar Sonda Internacional, que és un mitjà de comunicació especialitzat en periodisme centrat en crisi climàtica, del qual en soc director. Estic molt embolicat amb això, i també tinc un vincle molt fort amb 5W, així com amb l’Open Arms. Però sí, continuo fent de freelance, treballant per diferents mitjans i tirant endavant amb altres feines.

Existeix una devaluació del freelance, i sovint té a veure amb un prejudici entorn del treballador autònom: aquella persona que es mou amb llibertat i sense lligams estrictes.

És cert. Pot arribar a ser desesperant perquè la paraula està tan injuriada, que a mi m’ha arribat a incomodar la forma en la qual es fa servir. De fet, hi ha una fórmula que feia temps que no sentia i ara ho he tornat a fer a Ucraïna, que és quan algú et pregunta “treballes per algú o ets freelance?” [riu]. Això és com si algú et pregunta si ets professional o no. Al·lucino sobretot perquè els millors fotoperiodistes que conec són freelance, i la immensa majoria ho són. Jo crec que aquest recel amb el freelance ve de dinàmiques del periodisme clàssic, en què tenir una feina estable era reconegut: com una categoria superior i un senyal de qualitat. Ho hem de superar. Això no treu que després, en el món freelancer, hi hagi molts matisos.

Jo crec que la gent no acaba d’entendre ni de fer-se a la idea de què és un freelance.

La setmana passada estava donant classe de fotoperiodisme a EFTI (Centro Internacional de Fotografía y Cine) i explicava als alumnes que, en la meva opinió, el gran error que cometen els qui comencen en aquest món (un error lògic, per altra banda), és el de pensar que un freelance és un treballador per compte propi. Un freelance és un petit empresari, no un treballador solitari, perquè quan algú es planteja obrir un restaurant, primer ha d’estalviar i treballar del que pugui i del que li surti. O bé demana un crèdit, recorre als familiars, i fa un estudi de mercat. Tot això es fa pensant que algun dia, passats els anys, començarà el retorn de la inversió. Sembla que un dia un freelance va agafar una càmera i un boli i va marxar a treballar i no és així. Aquesta és una carrera de fons. Hi ha molt de treball al darrere, molta inversió, molt d’esforç i en molts casos, molta especialització. Un freelance pot arribar a ser un expert, i a la vegada, ha de continuar lidiant amb una indústria que és desesperant i de la qual he acabat fart. No puc permetre que el meu treball, la meva evolució i la meva experiència vital i professional depenguin de terceres persones, el criteri de les quals, en molts casos, no comparteixo.

S’ha romantitzat molt la vida del fotoperiodista, però aquest nomadisme ha d’implicar un cost personal, no? És així en el teu cas?

No sé molt bé què contestar-te a això. He sentit moltes vegades, en conferències i debats, que sembla que hem de deixar de mitificar i romantitzar la idea del fotoperiodista, i jo em mantinc una mica al marge d’aquesta discussió perquè no l’acabo d’entendre. Per mi hi ha coses d’aquesta vida que són meravelloses, i d’altres que són un desastre. Coses que jo sempre he vist i que he tingut molt clares, tant les bones com les dolentes, i que la majoria que comprem aquesta professió i ens hi dediquem, assumim. I la part bona ens agrada molt, i la dolenta no ens agrada gens, però jo penso que això passa en totes les feines. Sembla que els fotoperiodistes siguem molt narcisistes i egocèntrics, i que sempre ens estiguem lamentant per condicions que són pitjors que la resta. Però sabem que totes les professions tenen les seves misèries.

“La nostra feina té situacions que surten de la normalitat. Vius experiències extremes. Però crec que això s’ha d’entomar com un privilegi”

Però no em negaràs que l’ofici del fotoperiodista no és com la del xarcuter, el cambrer, l’oficinista o el professor.

Sí, és clar, principalment perquè la nostra feina té situacions que surten de la normalitat. Vius experiències extremes. Però crec que això s’ha d’entomar com un privilegi. És al·lucinant com l’excusa de ser periodista et permet estar en llocs inexpugnables i inaccessibles que ho serien encara que tinguessis molts recursos. Som testimonis de coses que molt pocs poden veure i potser ve d’aquí, el romanticisme. Aquesta idea romàntica, en qualsevol cas, és externa, l’aporten de fora, no els mateixos fotògrafs.

Parlaves de privilegis. Et sents privilegiat?

El perill està que tant si et responc que sí com que no, quedarien fora molts matisos. En moltes ocasions sí, em sento molt privilegiat. Òbviament no sempre. Un exemple recent és el d’Ucraïna, on no hi ha suficients fixers professionals per l’allau de periodistes que hi han anat. La majoria de fixers a Ucraïna no té experiència. Jo mateix he treballat amb persones que abans tenien altres feines i han hagut d’improvisar en aquest món. I nosaltres, a banda de fer la nostra feina, els hi estàvem explicant com ho havien de fer. Al cap de tres dies flipaven amb l’accés que tenien per la mera qüestió d’ajudar uns periodistes estrangers. Hi ha moments, quan les cobertures van bé o vius determinades històries, que et pares a pensar: “vale, no canviaria això per res del món”. Després t’has de barallar amb la indústria i ho canviaries per qualsevol cosa [riu]. Però hi ha moments que no ho canviaries per res.

Tu, com a freelance, pagues el fixer?

Això depèn de moltes coses. Si és un encàrrec, el paga el mitjà de comunicació. En canvi, si estic per lliure i me’l puc permetre i m’interessa perquè és important, el pago jo. Ser freelance no vol dir que ho pagues tot tu, ni que estiguis anant només amb els teus mitjans. Hem de normalitzar la situació del freelance. Tots menys un dels fotògrafs del New York Times a Ucraïna, són freelance.

Després de tants anys en l’ofici, consideres que la vostra condició laboral ha empitjorat amb el temps? 

Tampoc soc tan gran. Per mi el sector sempre ha estat molt malament [riu]. Probablement hagi anat a pitjor, però jo no ho he notat perquè quan jo vaig arribar al periodisme, ja hi havia males condicions de feina, en el començament a més de la crisi econòmica, sense contractes, amb acomiadaments… Ja era un desastre. Que encara sigui més desastre, pot ser. Però ja ho era i estem acostumats. Els que potser han notat el canvi eren aquelles generacions que estaven actives als anys noranta, gent vint anys més grans que jo, que et diran que això és una merda en comparació amb el que hi havia abans.

Has estudiat sociologia. Com passes d’aquí a explicar històries arreu del món?

És una espècie de bola de neu. Jo amb divuit anys vaig començar a estudiar sociologia. Aleshores m’interessava el periodisme, però els estudis em semblaven una banalitat i em vaig ensumar que no m’aportaria gran cosa. La sociologia, en canvi, i malgrat les carències del sistema universitari espanyol, em proporcionava un background interessant. Paral·lelament, la fotografia anava de la mà perquè sempre m’havia agradat. I quan jo era petit, qui feia fotos és perquè realment li agradava la fotografia. No és com ara: abans havies de revelar els carrets. La cosa és que em vaig oblidar del periodisme, fins que en un determinat moment, en la sociologia em va mancar l’aplicació pràctica. Crec que és el hàndicap d’aquesta carrera: que teoritzes molt, llegeixes molt i, sobretot en els països del sud d’Europa, la formació teòrica és molt bona, però la pràctica és nul·la, almenys quan jo la feia. M’apassionava el que estava aprenent però no sabia què fer amb tot allò.

I és aquí on entra la fotografia.

M’interessava la fotografia, sobretot pel que es consideraria avui en dia, sociologia audiovisual, o antropologia audiovisual: la fotografia com una eina d’obtenció de dades, d’investigació. Tot això, ho anava fent mentre el periodisme estava en la recambra. Així, vaig anar lligant caps i vaig arribar al fotoperiodisme, que era ideal per ajuntar-ho tot.

Tot forma part del teu interès per conèixer millor el món.

Hi ha moltes coses que m’agraden i d’altres que detesto del fet d’haver estudiat sociologia, partint que la universitat a Espanya em sembla un autèntic desastre. El sistema educatiu està molt mal plantejat i precaritzat. Hi ha molt poca aplicació real i poca adequació al mercat laboral. Jo em vaig frustrar molt, en l’època universitària, i hi havia una part que se’n penedia, de no haver fet periodisme. Em vaig arribar a sentir perdut. Després, gent que conec m’ha confirmat que la carrera no t’ensenya gaire. El cas és que volia exercir de periodista però no coneixia directament ningú. La gent a la meva carrera volia anar a escoltar Richard Sennett, quan venia a fer una xerrada, però ningú em deia d’anar a escoltar Kapuściński, ni coneixia el món de les agències. Sovint sentia que havia perdut el temps perquè no sabia com funcionava la indústria periodística. No obstant això, va passar el temps i em vaig acabar alegrant d’haver fet sociologia, ja que m’ha donat una base i uns recursos que m’ajuden a identificar problemàtiques molt ràpidament. És una formació que m’ajuda a l’hora de treballar en contextos diferents i en llocs dels quals no tens ni idea, i on t’has d’informar en poc temps. O quan has de començar una investigació, i desxifrar informació que t’interessa, i buscar profunditat en tot això. Aquí és quan m’alegro molt d’haver estudiat sociologia.

En canvi, en el periodisme trobo molt a faltar la profunditat que sí que tenen la resta de ciències socials. De fet, crec que la profunditat del periodisme és ridícula, fins i tot en el que pretén ser profund i complex. Donem les coses per vàlides de seguida. En el periodisme es parla amb assertivitat molt fàcilment, i les cobertures són una exageració. Jo he anat a cobrir llocs dels quals no en sé res i estic perdut, i quan torno aquí, passo a ser l’expert i m’entrevisten perquè he estat allà, i automàticament em toca explicar el que està passant. És un desastre.

On guanya el periodisme respecte de les ciències sociològiques més acadèmiques?

Per mi? En l’agilitat. En les ciències socials, quan alguns encara comencen a treballar per crear conceptes sobre els quals estudiar, el periodista ja ha anat al terreny, ha tornat i ha publicat. Aquesta agilitat i la capacitat de difusió i d’impacte del periodisme és bestial. Hi ha moltes investigacions sociològiques que són molt importants pel que fa al coneixement, però la realitat és que acaben en un llibre, agafant pols, en una biblioteca d’una facultat perquè se l’acabin llegint tres estudiants.

“La profunditat del periodisme és ridícula”

Et faig la mateixa pregunta que li vaig fer al Pepe Baeza fa uns anys. Creus que tenim el periodisme que mereixem? És a dir, que aquesta poca profunditat i aquest poc detall es deu al fet que el públic consumidor exigeix poc?

Crec que és una pregunta complexa. Sí i no. Penso que hi ha periodisme de qualitat de sobres, per tirar coets. Quan a mi m’ha tocat fer conferències, m’he trobat moltes vegades gent que em diu que allò que explico no ho ensenyen, i que els mitjans de comunicació no ho mostren. Al públic li encanta fer això de queixar-se per tot. I no és que vulgui defensar els mitjans, perquè penso que fan moltes coses malament, però no tota crítica està justificada. A mi quan m’han dit això responc que el que estic ensenyant, les meves fotos, són fotografies publicades en portades de grans mitjans de comunicació generalistes. És a dir, jo estava ensenyant fotos meves en portades del New York Times, The Guardian, de Le Monde i El País, i em deien que això aquells mateixos mitjans no ho mostraven! Però com que no, si literalment ve d’aquí! [riu]. Tornant a la teva pregunta, penso que qui busca, troba. Hi ha periodisme de qualitat, però s’ha de saber detectar i hi ha molta morralla pel mig. En aquest sentit, sí que hi ha poca exigència per gran part de l’audiència. Això toca un tema que a mi m’interessa moltíssim arran de la guerra a Ucraïna.

• 

  Parlem amb…

  Pepe Baeza: “Hi ha una gran mancança de cultura visual”

  Agus Izquierdo

Que és…

Crec que a la població li falta educació sobre com informar-se. En una època com la d’ara, en la qual hi ha més estímuls informatius que mai, i més accés a informació (sigui per mitjans de comunicació tradicionals o xarxes socials), em resulta al·lucinant que no hi hagi ningú ensenyant això a les escoles o els instituts. Et poso un exemple: quan a Ucraïna vaig cobrir la matança de Butxa vaig rebre desenes de trucades de mitjans de comunicació per entrevistar-me, i la primera pregunta, sempre, tenia a veure amb si els russos negaven que haguessin estat ells, i que defensaven que tot era una teatralització ucraïnesa. La meva por no era que els russos fessin això, perquè és d’esperar que el Kremlin menteixi davant l’atrocitat que genera. La meva por era que mediàticament es donés tanta importància al que diu un govern, que és una part interessada i que la credibilitat del qual està pels terres, com perquè fos la primera que se’m formuli en una entrevista. Això és el que em preocupa i m’espanta. 

I transportant això que et dic al terreny de les xarxes socials, quan jo pujava una fotografia de Butxa apareixia de seguida un exèrcit de bots, de comptes falsos, que deien que allò era mentida i que tot estava teatralitzat. I aleshores el compte de la “Maria Carme”, que és una persona real, respon dient que dubta perquè jo dic que és certa i l’altre perfil, que és mentida, i que no sap què creure. Cony, Maria Carme: soc un periodista amb una trajectòria, que està in situ mostrant el que està passant i parlant amb supervivents. M’estàs dient que 3.000 persones estan ancorades en una mentida col·lectiva? L’altre usuari té un nom d’usuari amb números i la cara del Che i cap seguidor. I encara així dubtes? No fotem.

És aterridor pensar com, en aquests casos, es reparteix la credibilitat a parts iguals. Hi ha gent que s’empassa de la mateixa manera el testimoni d’algú que opina des del sofà, o el perfil automatitzat que repeteix missatges a Twitter, i després desconfia d’algú que està en el camp de batalla, jugant-se la vida per explicar en primera persona els fets.

Amb molts companys debatem sobre això, sobre les qüestions que pels periodistes estan assumides, pels lectors no ho són tant. Jo si una informació la dona Reuters o el New York Times, me la crec. Són organitzacions que des del segle XIX es dediquen al negoci de la credibilitat, aleshores són els principals interessats en defensar-la. I si s’equivoquen, que no acostumen a fer-ho, ho desmenteixen de seguida perquè volen fer-ho ells, i no que ho faci un altre. Un periodista sap perfectament de quines fonts s’ha de fiar, quines s’han de posar en qüestió i quines no s’ha de creure per a res del món. Però això la gent no ho sap: ni li han ensenyat ni l’interessa prou. Insisteixo: jo reivindico que  això s’hauria d’ensenyar a les escoles. Més enllà de la carrera de periodisme, s’hauria d’impartir a les aules el com informar-se. Ensenyar que els mitjans de comunicació tenen interesses i tenen amos.

Creus que, en aquest sentit, les xarxes socials han ajudat a deteriorar la qualitat informativa?

L’error és continuar distingint excessivament les xarxes socials amb els mitjans d’informació, i parlo en un sentit d’exigència. Si eduquem sobre com escollir la informació, aquí també entra el compromís d’ensenyar quin youtuber fa contingut de qualitat i quin no. Parlem de xarxes socials com si fossin un ens abstracte, però la font la dona igualment un mitjà, un periodista, un usuari o un polític. Insisteixo, hem de controlar a qui exigim la veracitat. Després, que aquesta informació l’estiguis consumint en un tuit, en un article d’un digital o en un programa de televisió, ja m’importa menys, mentre sàpigues detectar la qualitat d’aquesta, més enllà del canal.

La credibilitat també té a veure amb la confiança.

Els grans mitjans de comunicació necessiten treballar amb uns freelance en els quals confiïn, perquè estan posant el seu segell a través seu. I aquesta confiança te la guanyes. El teu segell de garantia és la teva credibilitat, que és l’únic que al final et donarà menjar. Si la perds, ho perds tot.

El teu treball és fonamentalment social i fins i tot polític. Et consideres algú professionalment polititzat? Sempre penso que com a fotògrafs, escolliu aquella parcel·la de realitat que us interessa més mostrar i, per tant, hi ha un discurs.

M’agrada molt més parlar de discurs que de politització. Perquè aquest últim té una connotació pejorativa, en el sentit que sembla que formi part d’una campanya política. Algú em va preguntar fa poc si en el nostre treball hi ha ideologia. Jo espero que en la meva feina no hi hagi politització, però sí un discurs i una ideologia, i que això hi sigui sempre i es noti. Un dels motius pels quals volia fer periodisme i em vaig acabar desil·lusionant amb la sociologia és el debat de les ciències naturals en les ciències socials: l’anhel infinit d’una objectivitat inexistent. És una obsessió. I mira, fins i tot no tinc gens clar tampoc que sigui bo que aquesta objectivitat existeixi. Crec que hi ha d’haver un discurs, una decisió conscient d’explicar les coses d’una manera determinada i, per tant, humana. Quan arribes a un lloc on hi ha una problemàtica que detectes has d’explicar què passa i t’has de mullar: has d’ensenyar que hi ha una gent que s’està morint perquè una altra l’està matant, o que els governs estan forçant a la gent a jugar-se la vida en el mar. Si dir que això és estar polititzat, que em diguin què no ho és. I fer bé les coses, en la nostra feina, és aconseguir que vosaltres penseu que el que us estem mostrant està ben fonamentat, independentment que hi estigueu d’acord o no. Jo arribo a un lloc, no soc una roca, tinc opinions. Com a persona i, per tant, com a fotoperiodista, intento que les meves opinions tinguin un criteri, que estiguin edificades sobre una base de coneixement.

Després de tot el que has viscut, com gestiones el trauma i la barbàrie? No caus en un pessimisme profund. Quan veig les vostres fotos em poso en la vostra pell i a mi només em salvaria el fet d’entendre la fotografia com un motor de canvi? La funcionalitat moral del fotoperiodisme faria suportable el preu psicològic a pagar.

Mira, aquest tema que em treus és la columna vertebral dels debats que acostumem a tenir entre nosaltres mateixos, al llarg de la carrera, mentre batallem per trobar i explicar històries. Jo, fa temps, reflexionant amb tot això que ara em preguntes, vaig arribar a una sèrie de conclusions. Em sembla que acostumem a avaluar el que pot fer el periodisme en general, i ens equivoquem en la forma de valorar-ho. Fa uns anys vaig fer una xerrada TED a Grècia que es titulava: “El fotoperiodisme val la pena”. Durava quinze minuts i hi deia que una de les preguntes que més ens fan als fotoperiodistes és: què fa que una fotografia valgui la pena? Tu què en dius? [Mira la Laia Serch].

Laia Serch: [Pensa] Que sigui un reflex de tot allò que per a mi ha passat en aquell moment. Que la foto mostri una realitat que sigui honesta amb el moment. Que sigui una foto sincera.

Aquesta pregunta, que es fa tantes vegades, té totes les respostes del món i totes són vàlides. A mi la resposta que més m’agrada és la que va dir Josef Koudelka en una entrevista: “Una bona fotografia és la que no pots oblidar”. I em va encantar perquè crec que és real. La fotografia que vosaltres no pugueu oblidar és la que la vostra àvia tenia a la nevera tota la vida.

[…]

Tot això t’ho explico perquè penso que molt sovint exigim al periodisme i al fotoperiodisme coses impossibles, de forma molt naïf. Una foto canvia el món? Pot aturar una guerra? Has de ser molt incrèdul per pensar que sí. És evident que no. No soc gilipolles. Ens hem de centrar en el que sí és capaç de fer. El periodisme pot canviar les coses, però en molt petita mesura. El que ens hauríem de plantejar del periodisme i el fotoperiodisme és: què passaria si no existís? El fotoperiodisme, en un curt termini, crida l’atenció, i mobilitza actors amb capacitat de fer coses, com organitzacions humanitàries i l’opinió pública que pressiona les forces polítiques. A mitjà termini, és més complicat, perquè forcem aquestes decisions polítiques: decisions que són diferents de les solucions que nosaltres esperàvem. Perquè els polítics volen vots, no resoldre problemes.

“El que ens hauríem de plantejar del periodisme i el fotoperiodisme és: què passaria si no existís?”

I ens queda el llarg termini.

El llarg termini és el motiu pel qual em vaig enamorar de la fotografia. Si entenem que el que necessitem en el món són persones que actuïn bé, sense cohesió externa, per aconseguir aquestes bones persones cal un bon procés de socialització. Aquí és on entra l’educació, l’escola, la casa, els amics, els llibres, les pel·lícules, les imatges i el periodisme que has consumit. Aquí hi ha la clau de la qüestió: nosaltres, els fotoperiodistes, no podem analitzar si el que fem serveix per a alguna cosa o no en termes de focs artificials. Putin no s’aturarà perquè tu hagis fotografiat la guerra, no som tan il·lusos. Però és un exercici d’humilitat pensar que en processos històrics, llarguíssims, que duren anys i segles, i és important el granet de sorra que aporta cada periodista que ha cobert un conflicte. Que ha donat veu a testimonis, i ha contribuït en el relat col·lectiu i a la creació d’un relat històric. Gràcies a això podem mirar enrere i saber què vam fer malament, per no repetir-ho. En aquest sentit, penso que la meva feina és fonamental. No només canvia les coses: genera el document històric perquè no reincidim. 

Santi, et seré sincer: et considerava més nihilista del que realment ets.

És que penso fermament que, en termes històrics, estem millor que mai. En altres qüestions, com la crisi climàtica, estem pitjor que mai, això és cert, i per això m’interessa tractar aquest tema. Però si parlem de conflictes armats, fa dos-cents anys cada poble s’estava matant amb el del costat. Hi ha una evolució, una documentació de la història, i el periodisme ocupa un paper fonamental en aquest enregistrament. És important i es nota on hi ha hagut bon periodisme en un lloc. Per això et deia que era un exercici d’humilitat per part nostra, perquè el nostre treball és fonamental, però alhora és diminut, insignificant.

És una professió d’insistència. I té un punt d’idealisme, no?

Quan vaig tornar d’Ucraïna vaig parlar amb una companya que estava desmotivada, i que em preguntava això, que per què serveix tot el que fem. Li vaig respondre que el que fem és fonamental. El que fem ella i jo en concret és indiferent, perquè som totalment prescindibles, però jo em refereixo a la col·lectivitat del periodisme, que és molt important. Tu ara imagina’t Ucraïna sense periodisme. Imagina’t com seria sense que nosaltres mostréssim les atrocitats. Si ja diem que la situació està fatal, pensa en com estaria si el món no sabés el que hi passa. Potser en aquest cas concret, la reacció global no ha estat la que els ucraïnesos esperaven, però està arribant ajuda humanitària i militar. Si no se sabés la realitat ucraïnesa, no hi hauria ni resposta. I això passa d’aquesta manera a tot arreu: si coneixem les realitats de les diferents parts del món, és gràcies al periodisme.

“El nostre treball és fonamental, però alhora és diminut, insignificant.”

Tot aquest discurs el tens present quan dispares, en ple camp de batalla? Penses sovint en aquesta funcionalitat que fa que valgui la pena la teva feina?

Depèn. Aquestes són reflexions que he fet moltes vegades, que he discutit fins a la sacietat i que he treballat molt. Jo les utilitzo per recordar el sentit d’allò que estic fent quan passo per moments de frustració. Quan estic treballant al terreny les coses no sempre es donen com tu vols, i insisteixo, hi ha una indústria molt desagraïda amb la qual has de lidiar. També hi ha moments d’avorriment, i moments en els quals fas esforços extrems per coses que no acaben pagant la pena. Hi ha un desgast, en una mesura molt gran, i que cadascú gestiona a la seva manera. La meva manera de superar la frustració és reflexionant sobre el valor del fotoperiodisme.

Parla’m d’aquesta frustració.

Lluitem per una victòria en cada mil derrotes. A mi em serveix recordar aquesta victòria, de la satisfacció que t’inunda quan les coses sí que funcionen i quan el periodisme assoleix la seva funció per no desesperar-te durant les mil derrotes.

Les teves imatges es reconeixen de seguides a una gran potència visual: tens un estil particular, que et defineix i et caracteritza. Això ho aconsegueixes conscientment? 

Per una banda, penso que cada autor i autora va creant amb el temps la forma amb la qual se sent més còmode treballant. La fotografia té coses molt curioses: és fàcil en el sentit que no has de tenir un gran talent per acabar fent-ho bé. La prova és que tots comencem fent-ho molt malament [riu]. A més, treballem amb una màquina: no és el mateix que pintar, ni compondre música ni altres formes d’expressió, molt més difícils i on per molt que entrenis pot ser que mai ho acabis fent bé. Crec que qualsevol que s’hi esforci, pot acabar fent bones fotos. En el procés d’aprenentatge tries el discurs i vas veient el que et funciona i el que no. En el meu cas, a l’hora de fotografia vaig començar en el lloc més oposat del que estic ara. Al principi em feia ràbia perquè considerava que les meves fotos eren massa etnogràfiques, massa tècniques, i no tenien un component emocional. Em semblaven poc potents. I per a mi això és el més important d’una foto meva: ha de despertar emocions. La fotografia té aquesta capacitat, és una de les unitats més simples d’informació i, malgrat això, pot provocar coses molt bèsties. Tenim menys capacitat de discurs en comparació amb el vídeo i el text, però el que guanyem és la capacitat evocadora de la imatge. Evocar emocions: això és el que m’apassiona de la fotografia.

També he assumit que he perdut l’obsessió per explicar una història de forma massa literal. Per això ja hi ha el text i el vídeo. Un reportatge amb deu fotografies no t’explica una història literal. Són només deu fotos. Per això ja existeixen els llibres o els documentals. Jo el que busco és potenciar aquesta capacitat evocadora que s’aconsegueix amb  la llum, la composició i els elements.

“Una bona fotografia és aquella que no pots oblidar”.

[Riu] És que m’encanta la frase. Avui en dia estem banyats amb una diarrea audiovisual ingesta. Això em representa un repte que m’agrada i em posa, perquè em veig obligat a produir una imatge d’una història totalment aliena a la teva vida, i haig d’aconseguir que la recordis prou com perquè després la comentis quan vagis a sopar amb els amics. Que generi debat. Que creï pensament crític. Intento fer fotos que vagin per aquí.

El teu treball gaudeix d’un reconeixement bastant unànime. Com portes els aplaudiments?

És una cosa que he arribat a portar malament. Aprens a conviure amb el fet de fotografiar coses tan dures, amb la tornada casa, etcètera, però és curiós perquè el que m’ha superat és que em reconeguin. I sé que és en una dimensió molt diminuta en comparació amb famosos d’altres camps, però dins del meu sector, de cop apareixes als mitjans de comunicació i això és una cosa que jo no havia buscat. Aquest fenomen no va implícit en la fotografia. I a mi, sent un tio bastant discret, aquesta posició em va posar al principi en un lloc que no m’esperava, incòmode, que no m’agradava i que ningú m’havia ensenyat a gestionar. I parlo en passat perquè ara més o menys ho he après a acceptar. He hagut d’aprendre a pensar que les meves fotos tenen un recorregut, un públic.

“Se m’aplaudeix per exhibir la misèria dels altres”

Perquè tu vols explicar històries o oferir una realitat a través de les fotografies, no directament des de la teva persona.

Exacte. No em considero una persona tímida, però, tot i això, hi ha coses que no m’interessen i no em ve de gust fer. Em passa el mateix amb la gestió de les meves xarxes socials. L’any més feliç de la meva vida va ser el 2019, quan les vaig tancar totes [riu]. Després també tenim una contradicció que em costa de digerir: se m’està reconeixent per exhibir la misèria dels altres. No m’estan felicitant per tocar bé la guitarra. És fotut, perquè exposo gent que està molt malament. Amb el temps he après a calcular en quins contextos em sento còmode i en quins no. A més, torno a la figura del freelance: estem als antípodes del jugador de futbol, que té el massatgista, el dietista, el tio que et compra els bitllets d’avió perquè tu només pensis en la puta pilota de futbol. Nosaltres fem dues-centes mil coses i gastem tota l’energia i temps en gestionar la feina i després, el poc que et queda, en fer-la.

Fa poc vas anunciar el naixement de Sonda Internacional, un mitjà independent centrat en el periodisme climàtic.

Sonda Internacional és una resposta als meus anys d’estudis, viatges, experiències, treballs, cobertures, edicions, debats i aventures. Es podria definir formalment com un mitjà de comunicació sense ànim de lucre especialitzat en periodisme visual sobre la crisi climàtica, que és sense dubte el problema més gran dels nostres temps, i això continuarà sent així. Fem periodisme visual davant la manca d’imatges que ens arriben dels informes científics. Són informes, aquests, molt durs, que ens presenten una realitat devastadora, però no ho veiem perquè és extremadament difícil mostrar-ho. És un enemic silenciós, excepte en situacions visuals dantesques com els incendis. És relativament més fàcil provocar empatia amb un bombardeig a Alep, o amb una persona s’ofega en el Mediterrani central, que sensibilitzar, conscienciar i generar incidència en el debat públic entorn l’augment de càncers de pulmó que s’ha produït per culpa de la pol·lució en les grans ciutats. Hi ha un buit important en aquest sentit, un buit que cal omplir amb periodisme visual.

Què és el periodisme visual?

Quan les fotografies acompanyen el text, és el redactor qui explica les històries, per molt bones i potents que siguin les fotos. Però els fotoperiodistes també som capaços d’explicar una història visual en què el discurs i la narrativa les marquen les imatges. Estem en una època en què cal veure per creure.

Dius que Sonda Internacional serà un mitjà sense ànim de lucre.

El periodisme és un servei públic, però no sembla un negoci rendible. Estem cansats de rebre copets a l’esquena constantment, dient-nos que el que fem és molt important, sense que després ningú s’atreveixi a pagar el que premien. La meva aposta és, sense saber si ho aconseguirem, que si de veritat la gent considera important el nostre treball, faci donacions i ajudi a finançar-lo. El contingut de Sonda serà publicat en obert, perquè considero que la informació ha de ser pública. I mira que entenc la importància de les subscripcions i de les muralles de pagament, precisament per assegurar la viabilitat econòmica dels projectes periodístics. El que penso és que si de veritat interessa a la gent, hi haurà donacions. Ara treballem per fer possible la primera investigació, que se centrarà en condicions de contaminació extrema en megaurbs asiàtiques.

També és important afegir que serà en castellà perquè no existeix un mitjà de comunicació en castellà amb aquest tractament. I és fort perquè som cinc-cents milions d’hispanoparlants amb capacitat per finançar aquest treball, que volem fer sobre el terreny, explicant les migracions climàtiques o els incendis a l’Amazònia.

Podeu informar-vos més sobre el projecte i fer les vostres donacions a: www.sondainternacional.com