Poesia en imatges: filmar Gabriel Ferrater

Hi havia, just davant de la primera fila de butaques, un petit escenari improvisat a partir d’unes tarimes de fusta i quatre focus. Encara quedaven uns minuts per dos quarts de vuit i, mentre la multitud amb la qual m’havia creuat al vestíbul començava a ocupar les seves localitats, el tècnic s’encarregava d’ajustar l’equip de so que havia muntat damunt una flight case.

“Gabriel Ferrater: poesia en imatges”, deia el programa. I l’acte ja ens oferia, gairebé sense saber-ho, dues imatges ben ferraterianes: un ambient de gala modesta i un escenari de teatre sota una pantalla de cinema —tot per tal de poder dir poesia.

Parlen Esther Madrona, regidora de Cultura de Sant Cugat, i JR Armadàs, artífex de l’esdeveniment. Se’ns parla de la voluntat d’estirar i d’estripar versos, de continuar el projecte cinematogràfic, de l’emoció que causa una sala plena..

Fosc. Seran tres curts. Abans, però, el postfaci a Da nuces pueris torna a fer acte de presència: vaig néixer a Reus, el 20 de maig del 22… És Ramon Grau qui, sota un filtre B&W, emula el poeta. El coll alt, les ulleres de sol, les dents lleugerament separades; compra un paquet de tabac a l’Estanc Sagalés de Plaça Barcelona. Emoció i basarda a parts iguals.

La distopia dels lletraferits

Roger Comella llegeix Temps enrera, de Les dones i els dies, i imagina una història d’amor i engany en temps de guerra. Dos amants es troben després de sis anys de no veure’s, reunint-se un altre cop / al lloc de sempre, sota un cel blanc al costat del xiscle d’un exprés -l’estació de ferrocarrils de Volpelleres. Tot creuant Sant Cugat, la parella recorda la seva història, sense pietats pels seus silencis passats. Es van conèixer quan en Gabi furgava entre els llibres de la biblioteca de la noia, que Comella situa al Siglo, reafirmant el lloc com a escenari indispensable del FNP. La relació, que brosta enmig d’un cop militar, s’explica fàcilment, tot mullant de manouche i d’ironia monzonesca els versos de Ferrater. Un gir de guió ens il·lustra la natura de la infidelitat que posa fi a un estiu de passió i lectures —natura ferida d’absurd i de lletra. El cop d’estat, que ara ja és règim, fa, però, que els amants deixin enrere les seves diferències i es retrobin —anant, com va dir el poeta, de fred en fred.

L’aquí i l’ara del distret

Segur que avui hi havia núvols / i no he mirat enlaire. Són els versos que obren El distret de Ferrater, i és alhora el motiu que vertebra la proposta d’Esther Nubiola. La directora s’inspira en el poema publicat a Menja’t una cama per a cantar una angoixa universal: la por que les nostres responsabilitats ens facin desconnectar de l’aquí, de l’ara i d’aquells qui més estimem. Situant l’acció a la vessant barcelonina de la Collserola, Nubiola ens dibuixa una família tensada per les responsabilitats laborals dels adults i la necessitat de caliu de la filla. Una història entranyable on cada fotograma respira els versos del cor del poema que inspira el metratge: Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols. / Que demà me’n recordi.

Gueule cassée: el grau zero del superheroi

Al dolor d’El Mutilat (Da nuces pueris) JR Armadàs hi afegeix un vel més de lectura a través de la geometria. Allà on el lector veu un triangle amorós, el director hi veu un punt de fuga: el de l’infant turmentat que, per més que intenti escapar per les línies, sempre sentirà el pes del focus. Tot comença quan dos germans s’assabenten, en un dinar amb les seves respectives parelles que un professor de la seva antiga escola confessa haver comès un delicte d’abús sexual. Se’ns dóna a entendre que un dels nois va ser assetjat a partir d’un punyent atac d’angoixa en ple primer pla, mentre veiem que al contraplà es gesta un dolor i una set insaciable de venjança. Aquest serà l’inici d’allò que el director anomena grau zero del superheroi, com si JR Armadàs volgués alimentar els versos no trasbalsem la gent / mostrant-los la ferida / sagnant i purulenta amb el dilema dostioevskià de la fragilitat de la moral.

Els llums s’encenen, però els ploms salten. A partir d’aquesta nova paradoxa ferrateriana, Maria Cusó obre el col·loqui, fent pujar a la petita tarima tant els directors com tot l’elenc. Parla Ramon Grau que, amb la seva imitació impecable del poeta i tot i ser la primera vegada que fa d’intèrpret, fa honor a un altre dels conceptes fundacionals del cinema: l’uncanny valley. Ens explica que Ferrater anava a la botiga dels seus pares a comprar la ginebra, i que ell s’amagava sota la taula perquè l’home li feia por.  Contrapunt al postfaci.

Les veus dels tres directors, reforçades pels testimonis dels actors, es trenen combregant en el potencial cinematogràfic de Ferrater, de Sant Cugat i de la poesia. Es reivindica la creació de Km0 i es lloa l’esperit de col·laboració que es genera quan és la inquietud cultural i no l’afany de lucre el que esperona la creació artística. I tot vibra: vibra per les veritats dites i vibra perquè a la sala del costat Dwayne “The Rock” Johnson està lliurant una de les múltiples batalles de Black Adam.

L’acte conclou, i la gent menja i beu en un petit piscolabis a la segona planta dels Cinemes de Sant Cugat. Pensava en això, quan llegia sobre el sibaritisme gatsbià de Ferrater. Unes patates de súper, unes cerveses, esquenes dretes en postura de gala i gent que, encara que potser hagi anat allà per veure com tal amic o tal germà fa d’actor, acaba parlant de poesia.