Manolo Kabezabolo: “Les drogues m’han salvat de la depressió”

Per parlar amb criteri i autoritat del punk a Espanya un s’ha d’aturar obligatòriament en Manolo Kabezabolo, l’alter ego artístic de Manuel Méndez Lozano (Carenas, 1966), un dels artistes més compromesos amb la llibertat i la sinceritat creativa i contestatària. La seva manera de protestar sempre ha estat el simple fet que existir, acció a través de la qual s’ha guanyat fans, amics i seguidors malgrat el peatge psicològic que ha hagut de pagar per aquesta genuïnitat. Després de més de tres dècades als escenaris, recaigudes que l’han portat a centres psiquiàtrics i una dotzena de discos, el cantant i guitarrista ha protagonitzat el documental Manolo Kabezabolo (Si todavía te kedan dientes es ke no estuviste ahí) estrenat a Catalunya a l’In-Edit. Parlem de droga, música i vida.

Et vaig descobrir un dia que el meu pare va posar “Militares subnormales” a tot volum i la meva mare li va dir que el baixés. Jo devia tenir nou o deu anys i des d’aleshores et vas convertir en una part important de la meva vida.

Em faràs plorar, fill de puta.

Perdó.

Estic tou.

Aquest documental ens ha servit per coneixe’t encara millor.

M’ha confrontat, enfrontat i desefrontat. El vam rodar en dos anys i durant la filmació vaig descobrir moltes coses sobre mi mateix que encara estic paint. Amb aquest documental, si alguna cosa he après ara que l’he vist en la gran pantalla, és treure alguns dels autoodis que tenia. La majoria, no tots, perquè l’autodestrucció mai t’abandona definitivament. No es pot arrencar d’arrel.

La pel·lícula arrenca amb una escena teva tremenda, confessant que la teva por més terribe ets tu mateix.

Aquesta entrevista, que ja té uns anys, me la van fer en un centre psiquiàtric. Pensava que ja estava curat d’espants i el que estava era espantat de cures [riu].

T’has sentit còmode rodant i treballant amb José Alberto Andrés Lacasta?

Soc jo en tota la meva essència, que això és molt. Les escenes on ploro han quedat fora. Estic molt content per haver explicat tot el que explico al documental, i em sento agraït per haver tingut aquest espai. El pitjor que m’ha comportat ser un malalt mental és no haver tret fora els problemes abans.

És viu, el punk, al 2023?

Hi ha molta gent donant guerra. I jo encara no estic mort, tio.

Hem perdut a molts pel camí.

Sí, i és molt trist. Si estiguéssim tots junts, ara, la cosa seria diferent. Però si han marxat és perquè suposo que havien de marxar.

Hi surten Kutxi, Cristina Morales, Fernando Medina, Albert Pla o Evaristo Páramos. Tot un seguit d’amics i companys de ruta. T’has sentit acompanyat, a la vida?

Molt. Hi ha molta gent que va col·laborar al documental però que no ha pogut sortir per qüstions de producció i de metratge. Hi ha amics i enemics.

Estaves nerviós per l’estrena?

Sempre estic nerviós, jo. Però sí, va ser un alleujament, em va treure molta pressió del cos. Final feliç.

Abans de començar l’entrevista m’has dit que la projecció a l’In-Edit va anar molt bé i que el públic va tenir una resposta genial. Vas sentir alguna cosa comparable a quan puges a un escenari tu sol amb la guitarra?

Estic pletòric. A l’estrena hi va haver una sala plena de gent que no va abandonar el cinema ni va marxar a mig passi.  Al documental explico que en una època només em sentia jo de forma completa quan tocava. Sobretot quan acabava de sortir de les diferents crisis, l’escenari em curava.

Has passat nombroses ocasions per centres mentals per culpa d’aquestes crisis.

El pitjor és que projectes que prometien molt i estaven ben afermats van anar-se’n a la merda. Això va esquitxar gent que no tenia cap culpa. Si se’n van anar a la merda és perquè la merda la tenia jo, no la resta de persones que m’envoltaven.

Cadascú té la seva merda.

Sí, i quan no la vols escampar més, t’apartes per no seguir fent mal.

Hi ha plans on surts sol, davant el paisatge.

És que en realitat estem sols. El dia que morim ho fem sols. La societat no enfoca bé la mort, per això patim molt. La mort s’hauria de celebrar, hauria de ser una demostració de l’amor i de la vida que algú ha deixat enrere, i no tants inferns i cels i tonteries.

Herència cristiana.

La punyetera herència letal, que deia Barón Rojo. Després jo vaig rescatar aquest concepte en forma d’una altra cançó, “Herenzia de muerte“.

Fill de pare militar. Família ultracatòlica, conservadora i falangista.

Molt trist [s’emociona]. Casa meva explica moltes coses de mi. Que la teva família no accepti a la teva parella és un fet horrible, una de les pitjors coses que et poden passar a la vida.

…

He estat a punt de perdre moltes persones, fins i tot la meva parella, per culpa de la meva família. De fet, n’he perdut moltes, de parelles, fins que vaig dir prou, perquè les persones que passen per la teva vida no són infinites, i les bones, les que et fan bé, encara menys.

Et consideres algú nihilista?

Per fora, almenys. Com molta altra gent.

En què més creus?

Nihilisme, dadaisme, punk i trap.

Un nihilista no té gaires coses a agafar-se, no?

Això és el que ens fa creure la societat, tornem-hi, amb rastres catòlics. Als nihilistes ens queda viure, que a això hem vingut. Et sembla poc?

Gens.

Hem d’intentar ser feliços. I amb això no assumeixo que la vida serà un camí de roses. Al contrari, rebem hòsties a trot i a dret, i estem recuperant-nos d’una que ens en foten una altra. I si no és la vida, tranquil que sempre hi ha algú disposat a agafar-te dels ous i penjar-te del sostre. Hi ha un exedent de fills de puta.

Si m’obliguessin a punta de pistola a definir-te amb una paraula escolliria “lliure”.

Evaristo Páramos acaba la cançó “Mas Chulo Que Un Cortapichas” amb una reflexió molt interessant: “Sempre que he pogut, he estat el més lliure que he volgut. Sempre que he volgut, he estat el més lliure que he pogut”.

Sempre he admirat la teva honestedat genuïna.

M’estic tornant a emocionar, joder.

Fas punk perquè és més fàcil que el metal, que és per on vas començar.

Era més senzill, que no vol dir que fos xupat. Al punk has de demostrar que fas bona música amb una mala tècnica. És una qüestió d’actitud, i això es té o no es té. No es pot dissimular.

Què escolta Manolo Kabezabolo?

Quan m’aixeco acostumo a posar un tema de Los de Marras que es diu “Hoy“. O potser una de Tim Armstrong, dels Rancid, que es titula “Into action“. Balles i surts de l’habitació directe a la dutxa amb una altra energia.

El món fa fàstic?

Sí però alhora és molt bonic. I hem de trobar l’equilibri perceptiu. Ens fixem tant en el fàstic que fa que ens oblidem de lo maco que pot arribar a ser [mira per la finestra]. Ara està sortint el sol darrere teu.

I la ràbia?

La ràbia és necessària precisament per drenar i digerir la insuportabilitat de la vida.

El documental servirà a molts per trenca el maleït tabú de les drogues i la salut mental.

Desitjo de tot cor que sí. La droga és una eina que totes les civilitzacions han fet servir d’una manera lúdica, o fins i tot mística i transcendental. Hi ha una campanya antidroga enganyosa i interessada que, aquí a Espanya, ha calat molt des dels anys seixanta.

Una mica hipòcrita, a més.

Els mateixos que et diuen que no et droguis i que la droga és el pitjor són els mateixos que fan la copeta de vi esmorzant o es pimplen un gotet d’anís per començar el dia. Els qui estigmatitzen les drogues són putos borratxos. El pitjor és que als dirigents els hi importa una merda la vida dels realment afectats per la droga, que no negaré mai que existeixen, ni que són autèntiques víctimes.

Tu mateix has declarat en alguna ocasió que el consum t’ha salvat la vida.

El mal ús de les drogues m’ha tancat al psiquiàtric. Però el seu bon ús m’ha salvat de la depressió. Si la droga no és receptada no és bona, però no perquè no ho sigui, sinó perquè aleshores les farmacèutiques ni la institució es lucren. Això sí és una estafa, i no el punk o el rock’n’roll.

T’has sentit estimat?

Molt. I això és que m’ha fet sentir sovint trist, perquè no he sabut gestionar l’estima i tornar l’amor que he rebut. M’ha caigut el món a sobre i això et porta a l’autodecepció, com deia abans. I no som Hèrcules per aixecar el món, per això és important la gent que tens al costat. Perquè no faci falta haver d’aixecar el món.

Manolo Kabezabolo és molt més que música.

És persona.

Que sobretot fa música.

És fàcil: jo faig música, simplement, per a expressar-me. No em puc expressar de cap altra manera. Sense música, no parlaria. No seria viu.

T’has desencantat amb l’anarquia al llarg dels anys?

Al contrari. M’hi he fidelitzat i he comprès que el concepte sobre anarquisme que tenia al principi era equivocat. Ara mateix estic més convençut que mai que l’anarquia és l’única opció que té la humanitat per viure sense problemes en aquest món.

La vida és quixotesca.

Ho dius pel curtmetratge? Som tots uns quixots [riu]. Crec recordar que ens van multar per aquell vídeo genial de Jorge Nebra. A La 2 va sortir com a exemple de no fer cinema. No sé si és veritat, però em sembla genial haver participat en un contraexemple.

La gent t’estima molt.

Amb aquest documental m’he adonat que la gent m’estima perquè jo també estimo la gent. És recíproc. Justament avui el primer que he fet en llevar-me ha estat apuntar-ho en un quadern de notes que tinc.

L’amor.

L’únic que ens queda.