La rutina com a insurgència

Jo de gran vull ser com Hirayama. Obviar el despertador i llevar-me amb el soroll que fa una escombra pentinant suaument les fulles de l’asfalt. Agrair els primers rajos de sol, agafar una llauna de cafè d’una maquineta expenedora i sortir a currar per guanyar-se el jornal amb un cotxe d’aquells petits, de poques cilindrades; tan japonesos, tan bufons. Jo de gran vull desafiar el sistema apropiant-me de la rutina industrial i gaudir del ritme robòtic pel qual, suposadament, estem segrestats. Sé que això té més a veure amb un comportament més propi d’una mentalitat zen que no pas a un rampell polític, però a Perfect Days, la darrera pel·lícula de Wim Wenders, el protagonista boicoteja la grisor del capitalisme més sàdic, precisament, convertint la monotonia en una experiència vital que més que el carpe diem, promulga un optimisme orgànic, gens forçat ni impostat. Una manera d’entendre, comprendre i albirar el món modern i, sobretot, assimilar aquest remolí sovint grotesc que ens xucla a tots i ens aboca a l’espiral frenètica de la precarietat i l’estrès. El film ha estat preestrenat a Catalunya amb motiu de la cloenda de la vintena Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya (amb previ reconeixement a la trajectòria de Peio Sánchez), escollida també per representar el Japó als Oscars 2024, i arribarà a sales catalanes a principis d’any.

Hirayama (Koji Yakusho) és un observador. Neteja lavabos i ha abraçat l’estoïcisme (o l’estoïcisme l’ha abraçat a ell, tant se val) sense fer-ne especial bandera. No parla, com si hagués pactat un vot de silenci amb ell mateix. En les seves pauses per dinar, per exemple, després de cruspir-se amb plaer de l’humil un sandvitx més aviat irrellevant, es dedica a fotografiar amb la seva 35mm un arbre que s’eleva orgullós en un parc de la ciutat. La calma l’envolta i aquesta sensació es transmet a l’espectador gràcies a una filmació relaxada, gairebé anestèsica, que signa Franz Lustig, acostumat a col·laborar amb Wenders. Durant la primera meitat de la pel·lícula, aquest operari de sanitaris públics, lluny d’exsudar frustració, somriu al pas dels dies en una mena d’ataràxia espiritual. Viu en una condició de parsimònia impertorbable, en un estat incorruptible de serenor religiosa. Quan el senyor amable (que encarna la Bondat angelical) no treballa, recorre Tòquio en bicicleta, retrata paisatges urbans o es perd en el plaer de la música i els llibres. Escolta cassettes de la Velvet Underground, Van Morrison, Nina Simone o llegeix Patricia Highsmith. Això, és clar, fins que les coses es torcen. Perquè les coses sempre s’acaben torçant.

En el cas de Perfect Days, però, el conflicte que irromp en el relat no és cap força virulenta que desactiva l’ordre, sinó més aviat un contrapès a la vida gairebé sacra que està duent a terme Hirayama. És a dir, que si durant la pel·lícula conviu gràcilment amb l’austeritat ascètica del monge que necessita poc per sentir-se realitzat, qualsevol factor que trenqui aquesta rutina significarà una interrupció. En aquest cas, sense haver d’entrar en gaires detalls, pot ser una neboda que et ve a buscar perquè s’ha escapat de casa, la incapacitat de l’amor amb la mestressa del bar habitual o la nova companyia d’un senyor que acabes de conèixer i que et diu que acaba de ser diagnosticat amb un càncer terminal i s’està morint. La pel·lícula de Wenders és una espècie de poema minimalista que explica molt amb aparentment poc.

Absolutament tot a Perfect Days sembla passar amb parsimònia. Fins i tot allò que simula estar creat i introduït per fotre la mateixa harmonia. Wenders, que és molt llest, embolcalla aquesta aventura (que podria considerar-se perfectament un conte contemporani d’Akira Kurosawa) amb la música més idònia i les panoràmiques d’una ciutat amb infinites possibilitats que viu i deixa viure malgrat que, com el mateix Hirayama, estigui sotmesa als seus propis tempos i voluntats. Aquesta és també una pel·lícula sobre la soledat amb acepció positiva, que descriu la insurrecció d’una ànima lleugera que s’acompanya gràcilment de les persones que diàriament l’envolten, sense permetre, però, que ningú entri en el seu racó més íntim i privat.

Tendim a pensar que la vida adulta de la classe treballadora resta subordinada a la maquinària funesta d’una realitat constantment en producció, encadenadora i amenaçadorament globalitzada. Però hi ha una resistència basada a alçar el cap i somriure tontament quan sona una cançó que t’agrada, al cotxe, de camí al curro. Per això vull ser com Hirayama: si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell, o senzillament absorbeix-lo per incapacitar la seva funció desmoralitzadora i destruir-lo. La recompensa és la tranquil·litat de saber que un pot ser feliç amb una existència materialment irrisòria però anímicament imbatible. Hom pot sentir-se en consonància amb una naturalesa més gran i aclaparadora que ens supera però amb la qual connectem a través del vent que mou les fulles, la pluja que rebota en la llum i les ombres del dia encapotat, el ritual diari de rentar-se les dents cada matí o la meticulosa cura d’un bonsai. No cal que les coses vinguin maldades per apreciar els petits gestos de l’univers. Jo vull ser Hirayama perquè ell és el pitjor enemic del sistema sent el millor soldat del sistema. La seva rialla honesta i extasiada ho corrobora. Vull ser Hirayama per sentir-me part d’una societat que no em representa, però que cal acceptar. L’assumpció pot ser una capitulació de la mateixa manera que la capitulació pot ser, alhora, una victòria. La revolució de la conformitat. Pas mal.