El que es crema també es congela

Té ben poc, de tarantinesc, però El fred que crema sí que juga amb unes regles de joc d’un tauler que recorda al detonant d’Inglourious Basterds: la salvació i el sacrifici. Sobre aquests dos pilars es fonamenta la pel·lícula orquestrada per Santi Trullenque, que aposta per nazis psicòtics (com tots els nazis, potser), neu, baixes temperatures, clima extrem i dosis d’odi que contrasten amb l’escalfor de l’amor, la companyonia, la maternitat i l’humanisme, que al final és de les poques esperances que ens queden. Sobre un fons nevat, la sang ressalta millor.

“El fred que crema” (Santi Trullenque, 2022)

Sis anys durs a arduosos va costar aixecar i materialitzar un projecte com aquest, que sintetitza en 116 minuts el cànon bíblic del bon samarità que salva un altre samarità. El bon ciutadà que ofereix totes les necessitats bàsiques i obre les portes de casa seva si algú ho requereix. Se’ns narra, així, un western històric situat a Andorra que acaba insurgint-se contra l’ordre que desprèn el paisatge rural i naturalment preciosista dels Pirineus, per acabar rendint-se als horrors de la guerra i els drames conseqüents de les adversitats de l’alta muntanya. Visceral i brutal però fotogènic i bucòlic, El fred que crema (Arlong Productions, Films de l’Orient, Red nose), amb direcció de Trullenque, ens parla de decisions que no prenem, sinó que ens autoexigim en un estat individual, però també en una dimensió social i col·lectiva. O dit, si es vol, d’una altra manera: decisions que no cal que es recolzin en justificacions. Hi ha bons i mals cristians, i no sempre ens toca a nosaltres decidir en quin bàndol de la balança ens situem.

Vet aquí el dilema: obriríem les portes de la nostra llar per deixar que entrin estrangers desconeguts que fugen Déu sap de què i Déu sap de qui? Greta Fernández i Roger Casamajor encarnen els caps de família que faran d’amfitrions (al principi involuntaris, després ja sí que s’ho creuen) per un grup (al cap i a la fi, una altra família) de refugiats jueus que escapen d’un coronel nazi que els persegueix amb totes les seves forces. La fugida, que semblarà al principi troncal, serà en realitat la prova que configurarà la tesi del film: fugir de casa no és fugir, és rendir-se.

En aquest panorama de tragèdia i angoixa, la relació protagonista, composta per la Sara i l’Antoni, exhibirà una dualitat que va alternant el pes d’un costat a l’altre, segons bufi el vent i segons la situació ho reclami: la decantació servirà per trencar el maniqueisme i dibuixar una tensió que acaba derivant en l’explosió per part de la peça femenina-maternal de la família, que acabarà adoptant, literalment, les armes. El missatge proclama que, fins i tot en un estat de supervivència atroç i desigual, l’empatia i la solidaritat transcendeixen i serveixen de salvavides.

No només els protagonistes de El fred que crema escapen: la pel·lícula pretén esquivar el clixé del terror i evitar la paròdia, potser menys del que li hauria agradat. Tot i trobar-se als antípodes de Malnazidos (també nominada als XVI Premis Gaudí i amb la qual comparteixen context històric), l’elenc interpretatiu sembla no sincronitzar-se com el drama ho demana, i potser també s’hi intueix una intenció massa ambiciosa i perfeccionista, que carrega i contamina l’originalitat del tractament de la proposta.

La història aconsegueix calar-nos el fred i congelar-nos per dins gràcies a un antagonista com Lars Günther en pell de Daniel Horvath, que dota de vida un oficial de les SS sense escrúpols, alcohòlic i malèfic. Capriciós i diabòlic, es planta com un mal ben reeixit malgrat l’alt nivell de caricaturització. Malauradament, El fred que crema també aconsegueix a estones refredar-nos no per esgarrifança, sinó per barroquisme i revolucions excessives. La crueltat d’algunes escenes és sovint massa brusca i això penalitza el resultat global. La convulsió i el caos van en detriment de l’estructura narrativa i potser aquest és el principal problema que s’autocarrega la pel·lícula: que acaba gelant-se massa i perdent el gust que promet en la primera meitat, resultant en una jornada polar irregular però suficient.