Per què no desobeïm?

8.11.2018

Tant si heu flirtejat amb el sadomasoquisme com si no, és fàcil entendre el plaer de la submissió. El que mana i el que obeeix comparteixen un gaudi que tots practiquem amb assiduïtat: alleugerir el pes de la responsabilitat de decidir, fruir amb la llibertat del que ha rebutjat a exercir la pròpia llibertat. Però el sadomasoquisme és savi i estableix una regla sagrada: “la paraula de seguretat”. Podem jugar a alienar-nos perquè hem pactat prèviament que això és un divertiment i, si algú se sent incòmode, podrà dir el mot acordat i aturar la fantasia abans que es torni en malson. I si el món d’avui fos una immensa sessió de sadomasoquisme col·lectiu sense paraula de seguretat? Al cap i a la fi, hi ha tantes injustícies i les tenim tan ben cartografiades que la veritable pregunta no és per què la gent desobeeix, sinó per què no es revolta.

L’Escola Ramon Llull de Barcelona el matí de l’1-O

A Desobeir (Angle Editorial), el filòsof francès Frédéric Gros es fa aquesta pregunta. Estem tan acostumats a veure l’ordre i la civilització com el triomf de l’obediència que ens pensem que la condició humana és acotar el cap i anar fent, ben planxats i ordenats. Però n’hi ha prou amb pensar una mica per veure que és just el contrari: la humanitat és la capacitat de revoltar-se contra el determinisme natural, de cridar que ja n’hi ha prou, en definitiva, de desobeir. Per això l’eslògan dels poders que avui apuntalen la irracionalitat d’un món cada cop més boig es vesteixen, precisament, d’ordre racional. Davant l’1% que saqueja la riquesa del 99%, del suïcidi a càmera lenta del canvi climàtic o del desmantellament de la democràcia, els experts criden: “No hi ha alternativa”. Però si el pensament és alguna cosa, és respondre “Ja ho crec que n’hi ha!”. I si el pensament es demostra en l’acció, pensar, és desobeir.

Es nota que Gros va assistir els darrers seminaris de Michel Foucault i els va editar després de la mort del mestre. Cap al final de la seva vida, Foucault va començar a deixar de veure’ns com unes víctimes impotents del determinisme social i va intentar construir una filosofia positiva de la resistència. Per fer-ho, va retornar a Sòcrates i en va prendre la idea de “la cura del jo”. Foucault denunciava que, avui, la cura d’un mateix s’ha buidat de contingut moral fins a esdevenir simple narcisisme. Però en l’exigència socràtica original de conèixer-se a un mateix, hi ha l’essència del bon ciutadà. La reflexió crítica i el qüestionament de les coses es converteixen en el primer deure envers els altres. Dit d’una altra manera, el que ens salvarà no és votar unes lleis més noves i millors, sinó aplicar-les nosaltres mateixos en el dia a dia. La submissió s’imposa quan ens convertim en espectadors passius d’un debat d’idees. Com va dir Henry David Thoreau, precisament un dels grans escriptors de la desobediència civil: “Veig molts professors de filosofia, però pocs filòsofs”.

Per això la reflexió de Gros el porta una vegada i una altra a la idea d’indelegabilitat. Es tracta d’entendre fins a les últimes conseqüències el lema revolucionari manllevat  d’Hillel l’Ancià: “Si jo no sóc per a mi, qui ho serà? Si només sóc per a mi, qui sóc? I si no ara, quan?”. No hi ha un sistema de pensament que pugui substituir aquesta urgència ètica. La resposta a la pregunta d’Hillel no es fa amb la ment, sinó amb el cos. La frustració dels marxistes del segle XXI brolla, precisament, d’aquesta escissió entre el que fem i el que pensem. Com és que després de treure la bena dels ulls de les masses, tothom segueix actuant com si no passés res? Si el problema era la falsa consciència, com és que ara que tots tenim la veritat a un clic de distància, que sabem perfectament que el joc està trucat, ningú s’aixeca de la taula? Gros ens respon que el problema no és teòric, sinó ètic, que l’enemic de la revolució no és la ignorància, sinó delegar el que és indelegable.

Gros no aspira a una teoria original que expliqui aquesta distància entre pensament i acció, i el seu llibre és una meditació lletraferida sobre les que més l’interpel·len. Es nota que la preferida del filòsof és la del seu compatriota Étienne de La Boétie, que al seu Discurs de la servitud voluntària, va plantejar l’obediència com el misteri polític més gran. Gros creu que el terme adequat és, en realitat, “sobreobediència”, per un excés de zel que va més enllà del que la submissió demana estrictament. “Si els individus estiguessin simplement i merament sotmesos, el poder no s’aguantaria ni un moment”, diu Gros, i cita a La Boétie “No plantejo pas que el feu trontollar o caure, sinó simplement que deixeu d’estintolar-lo, i llavors el veureu com un colós a qui s’ha pres la base, que s’enfonsa i es trenca sobre el seu propi pes”. Amb La Boétie, Gros proposa la hipòtesi de la idolatria: “L’arrel de la idolatria és el desig de sentir que s’existeix en un altre lloc, de sentir-se algú per mitjà i des de l’adoració de qui em domina”. Com en el sadomasoquisme, cal perseguir l’excedent de plaer, i Gros el troba en l’abandonament del jo, en què l’obediència crea comunitat i la desobediència divideix.

Sobra dir que no es pot deixar de llegir el llibre amb una mirada catalana. Angle Editorial l’ha publicat en un català exquisit –traducció de Joan Ferrarons i Llagostera-, triant l’octubre d’entre tots els mesos, i el presenta amb una portada desvergonyidament pintada de groc. L’experiència de l’U d’octubre carrega la lectura d’una gasolina emocional que fa que el text cremi a les mans. Precisament perquè la finalitat de l’assaig de Gros és reunificar teoria i pràctica, el record d’una desobediència col·lectiva tangible i recent ens permet resistir el cinisme que mullaria la pólvora de les pàgines. A la inversa, l’èxit de la repressió que hem viscut i la sensació que la sobreobediència s’està imposant per tot, ens obliga a devorar el text a la recerca de respostes. Tornant a La Boétie, Gros intenta explicar-nos perquè obeir vol dir trair-se a si mateix: “No s’obeeix pas, o no gaire, per por a l’altre. El que realment fa por és la llibertat, una llibertat que obliga, que compel·leix i desencadena en cadascú de nosaltres el moviment de desobediència que comença per un mateix”. En realitat, la paraula de seguretat és el “No” dels que vam cridar “No passaran”, i sempre està disponible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Rellegit gràcies a un dels autors esporàdics de El Núvol, el trobo fantàstic. Dona indicis de resposta a preguntes que em faig sovint.
    “No s’obeeix pas, o no gaire, per por a l’altre. El que realment fa por és la llibertat, una llibertat que obliga, que compel·leix i desencadena en cadascú de nosaltres el moviment de desobediència que comença per un mateix”

  2. Aquesta desobediència no s’ha d’entendre immersa en cap frontera real o futura, perquè si l’acotem en l’actual situació, es planteja una mena de supremacisme moral de les nostres institucions que està exageradament llunyà de la realitat.