Malvat i rosa

Des que es va acabar que me’l miro cada dia i em retorna la mirada. És un raspall per als cabells de plàstic dur, però flexible, que seria del tot fred i funcional si no fos rosa. Escollir-lo rosa va ser una decisió important, perquè li estava explicant a la botiguera com és el teu cabell i va anar directa cap a aquest sense dubtar-ho, però era clar que el rosa és un color que no volia dir el que havia de voler dir el raspall i, tanmateix, el vaig triar perquè tu no ets gens rosa, però sí que ets molt freda i funcional, i vaig estar segur que sempre agafes l’instrument més fi per obtenir el resultat exacte, com les paraules amb què després m’has dit que no saps com ho hem de fer. Des que es va acabar no t’has tornat a dutxar a casa i el raspall s’ha anat tornant malvat.

Fa uns anys que hi ha una certa fal·lera per rehabilitar les coses. És, no cal dir-ho, un rebot contra les pantalles. Els objectes intel·ligents varien i s’adapten als nostres desitjos. Però les coses, estúpides, ofereixen resistència. Per als conservadors la cosa ens hauria de recordar que el món material té una certa autoritat sobre nosaltres i que no tot s’hi val. I en la derivada esquerranosa més original de la teoria contemporània, reconèixer que les coses no són tan diferents de nosaltres és com donar-los veu i vot en el parlament posthumà del món. Les coses tenen un espai propi al qual no podem accedir mai del tot.

És l’espai on el raspall rosa conspira contra mi. Amanda Palmer té una cançó absolutament perfecta que es diu The thing about things, on diu que les coses es comencen a tornar malvades quan oblidem per a què serveixen. La lletra parla d’aquests objectes que deixem als amics i mai tornem a veure, i d’un anell del seu tiet maçó i gai amb el qual mai es van portar bé en vida i que ella va decidir quedar-se sense permís quan l’home va morir. A diferència de la circulació d’informació, la circulació de coses va omplint el món d’espais ambigus on hem de fer un esforç per donar sentit al buit. En el silenci incòmode d’aquell llibre que vam deixar o d’aquelles calces que la propietària no es va endur s’imposa una certa obligació de dir la relació amb les nostres pròpies paraules. “And so if you’re not sure what you did with my sweater / I’ll just try to love you a little bit more”

Però ara que s’ha acabat no sé com fer-ho per love you a little bit more. El problema del raspall és que jo no el puc fer servir per res, però tampoc té sentit que te’l doni perquè tu ja tens el teu. Guardar-lo en mode dramàtic és una manera tan òbviament patètica de mantenir viva l’esperança que encara em fa sentir pitjor. Però la idea de tenir-lo perquè algú altre el podria fer servir em fa vomitar directament. Amb aquest anar fent bola, el seu racó del lavabo s’ha convertit en un museu. I quan em torna al Dia de la Dutxa és veritat que les coses són altres i els altres són l’infern. Aleshores intento desactivar-li la maldat i el poder sobre mi recordant que només és un objecte per desfer els nusos dels cabells. Però és rosa, com si entre tu i jo encara hagués d’haver-hi alguna cosa més.