Deixa que et deixin

Si a Catalunya hi ha un expert en ruptures i despit aquest és el Joan Dausà; un catedràtic en les grans emocions del cor, un gat vell de les melodies, les lletres i tots els racons de l’amor. Unes tonades que ens acompanyen quan “Som gegants” i sentim “La gran eufòria”, però també quan se’ns enterboleix la mirada i se’ns esquinça el cor. L’any pels culturetes comença amb un plat fort; no només ho dic jo, ho confirmaven més de 16.000 fans de Joan Dausà omplint el Palau Sant Jordi una tarda de gener.

Joan Dausà repassava alguns dels temes més sonats al llarg de la seva trajectòria: la nostàlgia d’aquell primer disc publicat el 2012 era inevitable. El cantautor encetava la seva carrera musical amb l’àlbum “Jo mai mai” que també bateja la cançó més icònica del santfeliuenc, convertida en la gran reproduïda. Un àlbum ple d’amagatalls emocionals d’un cor trencat, no apte per “acabats de deixar”. Però no pots apreciar vertaderament un àlbum fins que no en vius les narratives en primera persona i potser t’han de deixar alguna vegada a la vida per entendre com de destruït va estar Joan Dausà un dia. Tot és més planer quan t’hi acompanyen i les apologies al mal de cor del cantautor són una escletxa de llum en hores baixes: de vegades només necessites saber que algú altre també hi ha passat.

“Truca’m” és una de les cançons més gèlides de tot el seu material; una artilleria molt pesada; una dedicació d’un exnòvio que pot acabar amb moltes llàgrimes si travesses una mala ratxa. “Parlant de tu i de mi” narra en directe una ruptura i “M’hauria agradat” elogia tot el que podria ser i no serà. “1979” és un cant desesperat al dol més profund i “L’absurd” explica els moments d’absurditat que sents quan ja no estàs amb la teva parella.

Cantades a cor què vols al Palau Sant Jordi, al cotxe mentre cau la tarda o a mig matí estenent una rentadora, aquestes cançons són un lloc on arraulir-se quan tremola el món; una estona on relaxant-se assumint que s’ha acabat. I tot plegat ens porta a pensar que si ell pot, nosaltres també ens en sortirem i si no, estirarem el “Tot anirà bé” convertit en un himne de coratge per a quan van mal dades.

Deixa que et deixin quan un amor no està bé. Només per adonar-te de qui ets. Cap a on anaves? Què se n’ha fet de l’alegria dels dissabtes? I com és que t’atrapa la malenconia els dimecres al migdia? Si vols créixer de cop, deixa que et deixin. Aprèn a acomiadar-te. Però no esperis que el dia arribi per adonar-te de tot el que faries per amor; la força sobrenatural que ens fa llevar al matí, el festeig que ens fa celebrar cada dia el món. Dius que creuaries un desert descalça, que nedaries fins a l’infinit; però potser només cal que ho demostris en coses “tontes i subtils”, enviant un missatge “per quedar en algun bar de Gràcia”, encara que hagin passat deu anys.

En clau desacomplexadament jeroglífica: “Jo mai mai” he pensat “et juro que no puc, et juro que no vull, tornar a oblidar-te”.