Una inauguració de luxe amb Beethoven

La “nova” Franz Schubert Filharmonia —ex Orquestra Simfònica Camera Musicae—, ha estrenat temporada amb un doble concert d’alta volada: el pianista anglès Paul Lewis va interpretar brillantment els cinc concerts de Beethoven els dies 10 i 11 d’octubre al Palau de la Música, sota la batuta de Tomàs Grau. Impossible posar un epígon millor a l’any Beethoven.

El programa va estar repartit equilibradament entre els dos dies. Així, en el primer vam poder gaudir del segon, quart i tercer concerts, per aquest ordre, i el programa del dia següent va començar amb l’obertura Coriolà, a la qual van seguir el primer i el cinquè concerts. Darrerament el Palau ens ha acostumat —amb molt bon criteri— a les integrals, cosa que permet una audició més concentrada i contextualitzada de les obres que conformen els programes. Poder escoltar els cinc concerts del geni de Bonn de la mà de Paul Lewis va ser un gaudi immens i una experiència que deixarà empremta a l’ànima de tots els assistents.

Va ser també el debut del nom de la Franz Schubert Filharmonia, que sota la batuta del seu titular, el mestre Tomàs Grau, van interpretar un Beethoven enèrgic, molt rítmic, amb un so brillant i aquell caràcter heroic que és el segell distintiu de la seva música simfònica.

La sintonia i l’harmonia que regnava entre Lewis i la batuta de Grau eren totals.

Ja des de l’Allegro con brio del segon concert vam veure que la sintonia i l’harmonia que regnava entre Lewis i la batuta de Grau eren totals. El piano es va esplaiar a cor què vols amb un desplegament melòdic i rítmic de gran presència i intensitat, i l’orquestra va acompanyar i va recollir amb amabilitat i elegància les frases del piano. El diàleg entre tots dos va ser un continu de música en equilibri, amb el piano fent òbviament de rei solista, però sense voluntat d’aïllar-se de l’orquestra i anar a la seva.

Tomàs Grau té una manera una manera força personal de llegir Beethoven, amb el ritme molt marcat i un so una mica sec pel predomini de l’staccato per sobre del legato. El so de la Franz Schubert Filharmonia va ser brillant i molt incisiu, i la melodia de cada part era del tot intel·ligible, però va faltar un punt de vellut que acabés de relligar les frases en un conjunt perfectament engranat. Grau va dirigir un Beethoven més marcial que dolç, cosa que va convertir Coriolà en una obra plena d’energia i d’una violència capaç d’arrasar-ho tot. La intervenció de les trompes a la part final va adquirir un caire providencial.

Tant Grau com Lewis són músics molt atents als detalls, i possiblement per això es van compenetrar tan bé. Lewis és un gran especialista en els compositors de la Primera Escola de Viena, cosa que va demostrar novament amb una interpretació clara i cristal·lina, amb una intel·ligibilitat total de les notes i alhora amb gran delicadesa en els moviments lents. Lewis és un pianista clàssic que, sense despentinar-se en cap moment, sap donar tota la força i l’heroisme abrandat que Beethoven requereix, però sempre amb mesura. En l’Allegro con brio del tercer concert vam sentir l’orquestra amb un so totalment marcial mentre Lewis feia sortir un so fosc i turmentat del piano, tal com correspon a l’únic concert escrit en tonalitat menor.

El quart concert, el que alguns músics consideren el concert per a piano més perfecte de la història, va tenir un moment àlgid i de gran brillantor en l’Andante con moto central, en què els embats violents de l’orquestra feien un gran contrast amb la tendresa infinita del piano, que semblava com si implorés clemència. Va ser tan curt com intens, i va fer la sensació que aquella interpretació magistral de Beethoven havia aturat el pas del temps.

Un altre moment que cal destacar va ser un altre segon moviment, en aquest cas el Largo del primer concert, en què el clarinet té un important paper protagonista en un diàleg gairebé entre iguals amb el piano. Els dos instruments van entrellaçar dolçament les seves melodies en una dansa de dues línies que es van bressar i acaronar en una harmonia perfecta.

I què dir del Concert emperador? En el segon dia de la integral, el Palau es va veure molt més ple, com si aquest fos l’únic concert important de Beethoven. Certament, tots cinc són obres mestres immortals, però s’ha de reconèixer que el sobrenom que el concert porta no és gens immerescut, sinó que fa justícia a una obra imponent en tots els sentits, de caràcter heroic, amb una part solista i una part orquestral veritablement majestuoses; una obra que d’alguna manera és com si posés un punt i a part en la història de la música. L’únic concert que Beethoven ja no va poder estrenar a causa de la sordesa avançada, i que precisament per això, va ser el darrer que va escriure.

Paul Lewis, serè i confiat, es va erigir en l’emperador del concert. És un home d’aspecte humil i senzill que quan seu al davant del teclat fa màgia fent sonar cada nota i cada frase amb tots els matisos com si fos una paleta de colors. Novament la Franz Schubert Filharmonia va bressar la melodia imperial del piano fent un coixí sonor molt potent i èpic. Érem, evidentment, davant del més romàntic dels concerts de Beethoven.

Poder escoltar sencera una part de la producció d’un compositor és un gaudi extrem i una manera més directa de conèixer la música.

Les integrals ens agraden, i encara més, si són en interpretacions de la qualitat com la que ens van oferir Paul Lewis i la FSF. Poder escoltar sencera una part de la producció d’un compositor és un gaudi extrem i alhora una manera més directa de conèixer la música, i una manera més intensa d’assaborir-la.