Marco Mezquida reescriu el ‘Rhapsody in Blue’

El Palau de la Música Catalana, amb les seves històriques parets, el seu patrimoni i el seu historial de grans artistes, sembla predestinada a seguir fent història a Catalunya. Un d’aquests concerts pel record va ser el que va oferir el popular pianista Marco Mezquida, junt amb el contrabaixista Marko Lhikari i la bateria de David Xirgu, tots ells acompanyats per l’Orquestra Simfònica del Vallès amb la col·laboració d’estudiants de l’ESMUC. Dissabte 9 d’octubre al Palau es va repetir aquesta exitosa combinació que ja es va posar a prova el passat 22 d’agost al 40è Festival de Torroella de Montgrí.

Un escenari ple a vessar de músics, malgrat l’extensió de l’espai original arran de les restriccions COVID, va donar la benvinguda a un nombrós i exultant públic que va omplir, fins i tot, les graderies de l’orgue darrere l’escenari. Un aspecte poc usual de la Sala Gran del Palau i que feia que els contrabaixos pràcticament s’esmunyissin dins la llotja més propera a la banda dreta de l’escenari.

L’obra iniciàtica, Slava! Una obertura política de Leonard Bernstein es va imposar a l’ebullició de l’ambient entre els assistents de la sala amb la característica energia del compositor americà i va constituir un opening cinemàtic, i fins i tot còmic, al concert.

Aquesta peça, de poca duració, va acabar amb el crit de “Slava!” per part dels intèrprets. Bernstein va dedicar aquesta exclamació al bon amic violoncel·lista Mstislav “Slava” Rostropovich, en aquest cas, la paraula va prendre un nou significat i es convertí en una salutació efusiva al públic, amic de la bona música de l’OSV, i el trio encapçalat per Mezquida que estava a punt d’entrar en escena.

Amb els primers compassos de Rhapsody in Blue de George Gershwin, Mezquida va aconseguir robar ràpidament el protagonisme a la nombrosa orquestra darrere seu. Com amb el concert del Festival de Torroella, el pianista va apostar per tornar als orígens de l’obra; amb la improvisació. Una aposta que, en principi, podira semblar massa agosarada, però en realitat va mostrar un immens respecte a Gershwin i la carta blanca que va donar als solistes per donar-hi més color encara a aquesta obra de jazz simfònic.

Mezquida va apostar per tornar als orígens de l’obra; amb la improvisació

La improvisació del pianista trencà amb la intensitat sonora orquestral que se sol escoltar en les gravacions més populars d’aquesta obra. L’intèrpret avançava línies melòdiques de parts de l’obra posteriors i allargà notòriament la duració de l’original, cosa que va fer sense perdre la frescor i la lleugeresa en cap moment. Unes improvisacions que, en aquella ocasió, van tenir molta més riquesa melòdica que no pas rítmica.

La interpretació de l’OSV, dirigida per Xavier Puig, va anar de menys a més, d’un inici fred a una calidesa que acompanyava amb un Mezquida roent. A cert punt de l’obra, el contrabaix i la bateria van esclatar amb un so brillant i, en trio amb Mezquida, van traslladar el públic del Palau a una Jam de jazz pròpia d’un club del Raval.

Cap al final de l’obra, el menorquí va explorar més possibilitats sonores del piano; es va aixecar i va pinçar amb els dits les cordes de l’instrument o en va bloquejar el so quan tornava a tocar les tecles.

En aquest tipus de propostes, la comunicació entre els solistes i l’orquestra és clau, especialment quan l’orquestra ha de saber com reprendre la partitura després de les improvisacions del pianista, cosa que de vegades sacrifica una execució matemàtica dels tempos.

De ben segur que, a part de ser una nit memorable del Palau, el Rhapsody in Blue de Mezquida haurà estat una de les propostes més destacables i creatives de la temporada.  Part de l’èxit radica en el fet que es tracta d’una proposta innovadora com poques es veuen a les temporades regulars, sovint massa conservadores, de les grans sales del país. La iniciativa sorprenent i creativa de l’activisme de Mezquida porta a orquestres com l’OSV, amb les seves possibilitats i limitacions, a noves fronteres, a créixer i a sortir de la zona de confort, tot mostrant l’ampli espectre color del món de l’orquestra. Encara que hi ha qui té una tendència a encotillar el simfonisme a la música romàntica i clàssica.

De ben segur que haurà estat una de les propostes més destacables i creatives de la temporada

Una orquestra és jazz, és pop, és Gerswhin, és Mezquida, és Gerhard i és Vivancos, l’orquestra és improvisació, és mainstream, però també pot anar a contracorrent, ser sòbria, ser èbria, ser cabaretesca, dionisíaca i alhora apol·línia. És tot el que una ment brillant com la de Mezquida pugui somniar.

La interpretació d’aquest clàssic de Gershwin acabà amb una improvisació del trio com a bis amb múltiples picades d’ullet a l’obra.

Després d’una pausa, es va viure un canvi radical d’intenció al concert. La Simfonia núm. 5 de Dmitri Xostakóvitx és una obra plena d’angoixa, fruit de la ment de l’autor i de l’asfixiant censura soviètica, i plena d’una certa grandiloqüència sorneguera per satisfer les aspiracions nacionals de l’apparat rus. Però entre aquesta difícil escolta, l’OSV hi va mostrar moments de llum i d’esperança, en què Xostakóvitx prenia un glop d’aire i mostrava la seva brillant frescor compositiva.

Amb la simfonia de Xostakóvitx i l’obra de cloenda Tea for two, popular al món del jazz, però amb una versió orquestral originàriament escrita pel compositor rus, es va veure una OSV pletòrica, en plena forma, que s’esforça per millorar concert rere concert i, amb l’ocasional incorporació d’estudiants de l’ESMUC, forma nou talent.