Foc, foguera, flama…

L’oxigen és la nostra raó de vida o mort. Sense ell, ni tan sols existiríem. El busquem quan no en tenim suficient, ens ofeguem amb una sensació que crema dins nostre. Però no som els únics que necessitem oxigen per respirar i subsistir, no només són els éssers vius —fins i tot les plantes— qui depenen d’aquesta substància present a l’aire: el foc també es nodreix de l’oxigen per avivar-se i aflorar les seves flames hipnotitzants. De petits, començant a estudiar història al col·legi, ens expliquen com a la prehistòria es ‘descobreix’ el foc, una fita importantíssima que ens ha fet arribar fins on avui som: en conceptes molt bàsics, la possibilitat de coure el menjar, il·luminar-nos i guarir-nos del fred. El foc, la foguera, la flama… d’alguna manera ens sentim atrets a aquesta força més gran que nosaltres i la celebrem en dies com Sant Joan, o a l’hivern a la xemeneia de casa.

No hem d’oblidar, però, que el foc també ens roba el necessari oxigen, que és una de les forces naturals més devastadores i que, així com ens dona vida, també ens la pot treure fàcilment, intoxicant-nos amb el seu fum, cremant-nos en contacte directe o canviant paratges naturals sense compassió. El foc és guerra i pau, és destrucció i salvació alhora. I, per aquesta fascinació i temor, és un element que sempre ha aparegut en les diferents disciplines artístiques. Jugant amb aquesta idea, la Banda Municipal de Barcelona (BMB), sota la direcció d’Armando Merino, presenta un programa de concert el diumenge 14 d’abril a les 18:00 h a L’Auditori, que comptarà amb diferents mirades sobre la relació de la humanitat amb el foc a través de quatre compositors des de la primera meitat del segle XX fins avui dia.

De fet, tot i que les civilitzacions han utilitzat històricament les qualitats destructives del foc per millorar la qualitat de vida i aconseguir recursos naturals, la humanitat ha entès aquesta força com una possibilitat de dominació d’uns per sobre d’altres i com a fi bèl·lic. La banda proposa un inici de programa amb Michael Daugherty i el seu Of War and Piece (2017), una peça que representa el contrast entre la guerra i la pau, amb dos moviments sense interrupció que contraposen aquesta dicotomia tan rellevant per a la humanitat. Daugherty intenta establir una mirada positiva dins la realitat devastadora i tràgica de les guerres sense final: manté l’esperança que un dia arribi la pau.

En termes de pau i vida també se situa Ida Gotkovsky, qui, amb el seu Poème du feu (1978), rendeix homenatge al foc com a element sagrat present en les abundants llegendes des de les primeres civilitzacions humanes. Gotkovsky es va inspirar concretament en el mite celta de Zaratustra i les tradicions culturals que envoltaven les celebracions d’any nou, on s’encenien dues llars: una honrava l’any ja passat i l’altra donava pas al següent. Aquest sentit de novetat i creació són les premisses del primer moviment de la peça, mentre que el segon se centra en com el foc és força incandescent de vida, gairebé un poder que eleva els humans fins a l’èxit.

Amb aquesta força exuberant, la banda dona pas a l’obra cambrística per excel·lència de l’original compositor Francisco Guerrero Marín, Anemos C. (1976), una peça inquietant amb grans blocs de sons a les seccions exteriors que contrasten amb la forta puntuació de la percussió a la secció central. Guerrero s’emmiralla en aquesta composició a la sonoritat del francès Edgard Varèse, pioner en l’electroacústrica i considerat el pare de la música electrònica, del qual malauradament no conservem tota la seva obra a causa de la destrucció per un incendi a casa seva de part dels manuscrits. El foc, tot i els avenços tecnològics i electrònics, continua sent al centre de la història.

Precisament, el compositor francès alhora s’emmirallava en els primers ballets d’Igor Stravinsky, de qui sentirem l’última peça del programa: L’ocell de foc, en la versió de 1919. Aquest ocell, molt present en els contes de fades del folklore eslau, es descriu sovint com una au que brilla sota la llum de la lluna i té plomes de color daurat, com flames. En la història que va inspirar el ballet de Stravinsky, l’ocell és qui salva a l’heroi de la història, una mena de representació del foc com a Deus ex machina, conferint-li un poder gairebé sobrenatural i místic a aquest element indispensable. De nou, la tradició demostra que temps rere temps ens voltem a admirar el foc, allò que ens dona refugi i pau, mentre esperem amb esperança que no se’ns desbordi, fora del nostre abast. Resoldrem mai la doble cara del foc? Vet a saber, potser fins i tot trobem resposta a aquest dubte ancestral a través de la música d’aquests compositors.

Podeu adquirir les vostres entrades aquí.