Crònica per a un futur investigador de poesia catalana

Diumenge passat al Palau de la Música Catalana va passar una cosa grossa, grossa, grossa. Els poetes Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) i Jaume C. Pons Alorda (Caimari, 1984) van reunir alguns dels grans sèniors de la poesia dels Països Catalans i van muntar un recital per celebrar els seus versos i agrair-los la feina que han fet durant unes quantes dècades. Volien que fos un acte “memorable, històric i patrimonial”. I va ser-ho. Per això, aquesta crònica te la dedico a tu, futur investigador de poesia catalana que tard o d’hora remenaràs hemeroteques per esbrinar què va passar el primer vespre de maig del 2022.

Llegats vivents s’havia de fer a principis de gener, però a causa de la pandèmia va ajornar-se fins diumenge passat, el Dia dels Treballadors. Al principi de tot, Gual va posar de manifest que “avui dia escriure poesia en català encara és un acte revolucionari” i va recordar que hi ha molts poetes que fa anys que “lluiten” en aquest sentit. Les trajectòries dels ‘llegats vivents’ homenatjats són esperançadores, perquè revelen que és possible construir una obra literària sòlida en català a despit de les forces que malden per impedir-ho.

En aquesta ocasió, els poetes escollits van ser Rosina Ballester (1949), Enric Casasses (1951), Narcís Comadira (1942), Joan Navarro (1951), Teresa Pascual (1952), Marta Pessarrodona (1941), Jaume Pont (1947), Antònia Vicens (1941) i Antoni Vidal Ferrando (1945). Gual i Pons Alorda són conscients que n’hi ha molts més que mereixerien l’etiqueta de ‘llegat vivent’, però van haver de triar. Van intentar que hi hagués paritat de gènere i diversitat territorial, i també van fer una selecció variada a nivell estilístic. Van escollir nou veus que entenen la poesia des de mirades i espais diferents: des de la poesia “cruel i alhora tendra” —en paraules de Gual— de Ballester fins als versos filosòfics de Pascual; des de la poesia pictòrica de Navarro fins a l’èpica de Vidal; des de la poesia de l’admiració de Pessarrodona fins als versos dolorosos de Vicens.

El recital va tenir el to solemne propi dels homenatges, però també un cert aire desenfadat. Casasses va fer-nos riure amb sortides plenes d’enginy. Pessarrodona va dir que el primer poema “divertit” que va escriure va ser Confessió (1979). “Els que havia fet abans eres més tràgics, perquè era més jove, clar”, va assegurar. Va quedar demostrat que la virtut de l’agudesa s’accentua amb el pas dels anys. La mirada de la gent gran imposa i entendreix a parts iguals, i segurament per això Llegats vivents va ser un acte íntim i alhora majestuós.  

Ballester i Comadira finalment no van poder ser-hi de manera presencial, però Gual i Pons Alorda van fer sonar els seus versos. Els altres set poetes van anar sortint a l’escenari, un per un, i van llegir els poemes que van voler davant un faristol massís que els tapava gairebé tot el cos. Només els vèiem la cara, el coll i les mans, i no vaig poder evitar pensar que era com si fossin bustos, és a dir, escultures de persones immortalitzades. En aquest cas, immortalitzades abans d’hora, és clar. No sé si estava fet expressament, però aquesta analogia visual em va servir per entendre millor l’esperit de Llegats vivents.

Gual i Pons Alorda, que són els poetes convidats d’aquesta temporada del Palau, van voler fer justícia a l’essència interdisciplinària de “la casa de totes les arts” i, per això, van combinar poesia i música. Per deixar respirar les recitacions, el pianista Bernat Català va interpretar Lieder ohne Worte (cançons sense paraules) de Mendelssohn.

Com ja deus saber, futur investigador de poesia catalana, aquest recital coincideix temporalment amb el debat —iniciat per un tuit de Llucia Ramis i desenvolupat en un acte a l’Ateneu Barcelonès— sobre les relacions generacionals de la literatura catalana i, concretament, sobre la desconnexió entre els autors sèniors i les noves generacions. En aquest sentit, només diré que al públic hi havia un munt de gent jove.

Els dos organitzadors van cloure el recital amb un desig ben clar: que el Palau de la Música torni a homenatjar algun dia més ‘llegats vivents’. “Actes com aquest permeten que la tradició continuï sent un far del present”, va dir Gual. Jo, estimat investigador de poesia catalana, clouré la crònica amb uns versos de Comadira que venen a dir una cosa prou semblant: “Solemnes, mirem enrere, / solemnes, cap endavant. / Mentre la música sona, / sempre, sempre, anem ballant”.

PD. Molts poetes van triar versos metaliteraris, versos que parlaven dels límits i de les possibilitats de la paraula. No sé si era perquè l’ocasió —una celebració de la poesia— s’ho mereixia. Jo només ho deixo anotat. Això, futur investigador, ja ho analitzaràs tu.

PD2. Quants anys cal esperar per tornar a fer un Llegats vivents? Quins poetes haurien de participar-hi?