Arianna Savall: “Cada arpa és perfecta per la música de la seva època”

L’arpista, soprano i compositora Arianna Savall Figueras (Basilea, 1972) acaba de publicar el seu primer disc en solitari, ‘Le Labyrinthe d’Ariane’. Fins ara havia participat en moltes gravacions com a solista, però sempre en companyia d’altres músics. En aquest nou disc, que pertany a la discogràfica Alia Vox i que es pot escoltar arreu del món des del passat divendres 5 de febrer, Savall proposa un recorregut laberíntic per la història de la música d’Itàlia, França i Espanya, tres països en què l’arpa ha tingut un rol important a l’antiguitat. Tot i ser una aventura discogràfica en solitari, en aquesta ocasió l’arpista està molt ben acompanyada: toca set arpes antigues, que van des de l’època medieval fins al primer Barroc. Segons l’etimologia, el nom d’Arianna significa “puresa”. Curiosament, Savall confessa que ha buscat sempre la puresa, “una puresa expressiva i càlida”, tant a l’hora de cantar com de tocar.

‘El laberint d’Ariadna’ és un títol oportú, una mena de joc de paraules amb el teu nom. A quin laberint ens endinsem a través d’aquest disc?

Les set arpes antigues que toco són set camins que s’entrellacen i que creen una espècie de laberint. És un laberint feliç. No hi ha cap minotaure que ens persegueixi. És un camí ric i sumptuós. Com que toco set arpes diferents, hi ha moltes cordes que s’encreuen. Al disc no canto gaire, només a quatre temes. És un disc sobretot instrumental perquè justament m’interessava ensenyar aquest laberint d’arpes. Hi trobem sonoritats i històries diverses. I, al final del laberint, hi ha una esperança que ens abraça.

En aquest laberint, quin fil dona Arianna a tots aquells qui decideixin entrar-hi?

Un fil amorós, lluminós i positiu. El fil d’Arianna és precisament aquest missatge d’esperança de què parlava. El so de l’arpa, i especialment el so de les arpes antigues, és dolç, suau, profund, màgic. Entra molt endins. És un so terapèutic, un so dolç i a la vegada directe, que pot anar bé a les nostres ànimes ara que tots estem vivint un moment complicat. En aquest disc he aconseguit un so molt més proper i íntim que en d’altres. L’arpa se sent més a la vora.

Què t’ha semblat l’experiència de gravar un disc en solitari?

Prefereixo mil vegades tocar amb altres músics, sobretot amb el meu marit, l’artista Petter Uland Johansen, i amb el nostre grup, Hirundo Maris. La música consisteix a dialogar. Aquest projecte, però, em sembla interessant perquè al món hi ha molt pocs discos publicats sobre arpes antigues. I, de fet, en aquest disc també dialogo. Dialogo amb les set arpes antigues. De primer, trobem l’arpa romànica i l’arpa gòtica. Després toco una arpa-salteri del segle XIII, que trobem només a la Península ibèrica, especialment a Galícia. Al Pòrtic de la Glòria, de la catedral de Santiago de Compostel·la, hi ha unes escultures tocant aquest instrument. També toco una altra arpa doble, conservada a la cort catalanoaragonesa entre els segles XIV i XV. Tinc la teoria que aquesta arpa doble va anar de València a Nàpols i que, com a conseqüència d’aquest viatge, va néixer l’arpa doppia italiana, la cinquena arpa que toco al disc. L’arpa doppia, que és la primera arpa cromàtica, va aparèixer al segle XVI.

Savall: “En aquest disc, dialogo amb set arpes antigues”

Quines són les altres dues arpes que toques?

Una vegada creada l’arpa doppia, a Itàlia de seguida van començar a fer experiments amb els cromatismes i van crear l’arpa triple, també coneguda com l’arpa doppia a tre registri. És la sisena arpa que toco. Aquesta arpa, que té dues fileres diatòniques i una de cromàtica, és difícil de tocar però té una sonoritat molt bonica. Finalment, toco l’arpa creuada, un instrument que va ser creat pels espanyols i que té una fila diatònica i una fila cromàtica que es creuen. Toco arpes fetes per tres lutiers —Rainer M. Thurau, Franz Reschenhofer i Carlos Paniagua— que, a més de ser bons lutiers, són grans artistes a l’hora de buscar la sonoritat que correspon a cada instrument.

Cada arpa té una sonoritat concreta, unes possibilitats diferents?

Cadascuna de les arpes és un univers sonor únic. I, de fet, a través d’aquest disc vull transmetre el missatge que cada arpa per se és perfecta per la música que li correspon. Per exemple, si vols tocar la música d’un trobador o d’una trobadora del segle XII, ho pots fer amb una arpa de pedal o amb una arpa celta, però no tindrà del tot el caràcter just. Si ho fas amb una arpa romànica del segle XII, tindrà el caràcter dels trobadors: un color més fosc, més arcaic. Cadascuna d’aquestes arpes és preciosa. Cada arpa té les seves limitacions, els seus avantatges i els seus inconvenients. No hauríem de dir que l’arpa ha anat millorant, sinó que ha anat canviant. Cada arpa és perfecta per se per la música de la seva època.

Al disc trobem peces de França, Itàlia i Espanya, tres països en què l’arpa va tenir un paper destacat. A Suïssa, que és on vius, hi ha gaire tradició d’arpa?

No, però al Tirol, a prop de Suïssa, hi ha la tradició de l’arpa tirolesa. Hi trobem unes arpes celtes i una arpa de pedal força peculiars, amb una construcció que ve de l’època barroca. S’hi toca música tradicional, peces que pertanyen al folklore austríac i alemany. És una tradició molt viva.

A Catalunya, hi ha tradició d’arpa? Al disc inclous dues peces d’origen català…

I tant! Al disc toco ‘Amors mercè non sia’, que és d’un trobador anònim. És un poema preciós, escrit mig en català, mig en francès i mig en italià. I també hi incloc la peça ‘Fantaisie sur Stella splendents’, que pertany al Llibre Vermell de Montserrat. El Llibre Vermell és un recull meravellós que tenim a Catalunya i, a nivell personal, és una música que em porta bons records i amb la qual tinc una connexió especial, perquè des de petita l’he sentit tocar. Els meus pares, Montserrat Figueras i Jordi Savall, la tocaven sovint.

Vas créixer en un ambient absolutament musical. Al disc, hi ha alguna mena d’influència dels teus pares?

Totalment. Els meus pares han sigut els meus pares, però també han sigut els meus mestres. Els dec moltíssim. Al disc hi ha molt d’ells, però a la meva manera. Per exemple, la dotzena peça, ‘Folle è ben che si crede’ de Tarquinio Merula (1594-1665), és una obra italiana del segle XVII que jo havia tocat moltes vegades amb la meva mare. És una peça que sempre m’arriba a l’ànima, i l’he feta pensant en ella. L’última peça del disc, ‘Folies d’Espagne’, és una peça que he tocat molt amb el meu pare.

Has seleccionat les peces del disc segons lligams personals o sentimentals com aquests que descrius o, a l’hora de fer la tria, també t’has basat en criteris musicològics?

Totes dues coses. He triat peces que són importants a la meva vida, que m’acompanyen des de ja fa un temps, però també he triat aquelles peces que representen millor la tradició de l’arpa antiga. Per exemple, la primera peça, ‘Efforcier m’estuet ma voiz’, és del trobador Gautier de Coinci, a qui li agradava acompanyar els seus cants amb l’arpa. Pel que fa al ‘Lamento di Tristano’, la llegenda diu que Tristany era arpista i que va ensenyar a Isolda a tocar l’arpa. També hi incloc peces de compositors italians, com Claudio Monteverdi i Giovanni Maria Trabaci, que van escriure expressament per arpa.

L’arpa és un instrument desconegut?

Ha passat fases i fases. Des de fa deu anys, ensenyo arpes antigues al Conservatori de Bellaterra, i fa quatre anys que també faig de professora a la Universitat de Zuric. Durant aquest temps, he observat una renaixença de les arpes, tant de l’arpa de pedal, com de l’arpa celta i de les arpes antigues. Cada vegada més escoles de música tenen un mestre d’arpa, i això fa que els infants i els joves puguin estudiar aquest instrument. A Bellaterra tinc 17 alumnes; a Zuric en tinc quatre o cinc, que cursen els estudis superiors de música. L’arpa té un gran ventall de possibilitats. Pots tocar música celta, tradicional, moderna, antiga…

Savall: “Estem vivint una renaixença de les arpes”

Tinc la sensació que l’arpa és un instrument romantitzat, envoltat d’una certa aurèola de misticisme.

Per la seva sonoritat, l’arpa té un punt màgic, un punt místic. És l’instrument que tocaven els àngels, el semideu Orfeu, Apol·lo i les seves muses. L’arpa, la lira i la cítara eren tocades per éssers extraordinaris o bé per humans que tenien connexions amb el més enllà. L’arpa també ha sigut sempre l’instrument dels druides. A Egipte, era l’instrument que es tocava a la cort i als temples i que feia d’unió entre la Terra i el cel. En alguns rituals egipcis, es tocava l’arpa per ajudar els qui morien a fer millor el traspàs cap al més enllà. Avui, per sort, l’arpa s’ha fet més accessible. Trobem arpes a més bon preu.

Abans deies que al teu disc vols transmetre un missatge conclusiu d’esperança. Estàs esperançada pel que fa al futur de la música antiga?

Jo el veig molt bé! Milions de persones van descobrir la música antiga gràcies a la feina dels meus pares, que van ser pioners d’aquest àmbit. Hi ha molta gent jove que vol estudiar música antiga. És una música atractiva i fresca, perquè la improvisació hi té un paper important. A més, en els concerts d’antiga el contacte amb el públic és molt més proper que en els de música clàssica, que a vegades són massa rígids. Si la sabem cuidar, la música antiga es mantindrà viva.

Aquest disc en solitari és molt més íntim i personal. S’allunya gaire dels discos que has gravat amb el teu ensemble, Hirundo Maris?

Se n’allunya, dels discos d’Hirundo Maris, perquè aquest és un disc cent per cent de música antiga. Sí que hi incorporo algunes improvisacions meves, o peces amb arranjaments que he fet jo, però no hi incloc cap composició meva ni cap tema tradicional.

Amb Hirundo Maris, esteu preparant algun projecte?

El juliol passat havíem de gravar un disc nou, però a causa de la pandèmia no vam poder enregistrar-lo fins al mes de novembre. Sortirà el setembre vinent amb la discogràfica belga Fuga Libera. És un disc de música europea dels segles XIX i XX. És poesia cantada. Agafem peces escrites per a veu i piano i en fem un arranjament molt personal per a dues guitarres, arpa barroca, violí, contrabaix i percussions.