Vivències

El meu germanet i jo vam néixer un bon dia de primavera; bessons i de colors diferents: ell, marronet; jo, blanqueta.

La mare ens ensenyà a buscar recer, a evitar els perills, a menjar… Però ens estimàvem més estar enjogassats, provar la força i enfortir els músculs. Qualsevol excusa era bona: una pedra, una papallona, una fulla juganera…

Caminàvem força quilòmetres i ens encantàvem; ella, pacient, ens esperava sense remugar; de tant en tant feia un crit i avall. Ara que hi penso, fou una bona mare.

De vegades vèiem el pare, alt i cepat, i ens feia basarda perquè tenia una veu molt greu i li agradava cridar per fer-se sentir. No entenc què hi devia veure, la mare. Aquests adults…!

Tot d’una el meu germà era més gros que jo i en els jocs vaig començar a perdre: vaig decidir no barallar-m’hi més. I com que havia après que els mascles sempre fan el que volem nosaltres, doncs…

Un bon dia la mare ens digué que havíem de fer la nostra. Ella, pal de paller, sempre havia estat la nostra guia i em costava d’imaginar la vida sense ella…

Amb el germà, cepat com el pare però en petit, vam fer camí i en un trencall em digué adéu: plors i abraçades, i cadascú pel seu compte.

I vaig passar a ser adulta. Vaig trobar el palauet ideal: unes vistes perfectes i molta tranquil·litat, que els sorolls m’atabalen. Vaig descobrir que la mare m’havia encomanat moltes manies, i això del soroll em venia d’ella…

Un noi em picà l’ullet; poc després un altre: aquest, més ben plantat, em va fer el pes. I jo no ho sabia, però el meu cos enviava uns senyals que ells captaven, de manera que en pocs dies ja tenia quatre o cinc pretendents, «borinots», que hauria dit la mare.

I… tots m’agradaven! Però van començar a barallar-se, com si els hi anés la vida: per sort la sang no va arribar al riu. Al final en quedà un i prou; els altres havien anat fugint cames ajudeu-me. Visquérem nits apassionades (això la mare no m’ho havia explicat), i al cap d’unes quantes llunes van néixer dos mascles petitons. Bessonada, com la mare!

I el que havia començat com un gran amor va acabar com el rosari de l’aurora. Ell, el pretendent més fort, va tocar el dos: la història es repetia. Què ens passava, a les dones de la família? Potser ho hauria de dir al psicòleg…

Vaig fer pinya amb els petits. Ells també s’estimaven més jugar que estar per mi, i es barallaven tothora, i m’empudegaven, però jo procurava prendre-m’ho bé, i educar-los tant com podia.

Les vistes espectaculars del cau havien anat desapareixent, i és que la intervenció humana feia minvar els boscos i els animals. I eren bruts: els menuts em duien de tot, i jo els feia entendre que allò era dolent i no ho havien de tocar… Però tenen la vista als dits…

Ens havíem quedat sense menjar i de nit vam començar a visitar la zona humana. Capgirava els contenidors per cercar-hi menjar: carn, peix, fruita, verdura! Deliciós! Un luxe per a tres paladars afamats!

Ara m’adono que fou un error. Es van pensar que allò era normal quan era una excepció. Una nit em vaig endormiscar i van baixar pel seu compte, van veure un ramat i es van aventurar a caçar una bestiola, però l’amo els esperava amb un rifle, i en va ferir un mentre l’altre s’escapava.

L’endemà vam baixar a buscar-lo i vam veure que hi havia molta expectació pel meu petit. Espantat, somicava, mentre els humans gesticulaven, armats.

I van decidir que calia matar-lo, però el noi encarregat de fer-ho va preferir dur-lo a un centre de recuperació de fauna salvatge, perquè hi pogués créixer sa i estalvi, no sé si no més que al meu costat.

Jo ara sóc una óssa vella que vagareja i pensa, pensa…