Una nova Teresa Pàmies, mig segle després

La història que hi ha darrere la descoberta i publicació d’Una noia i un soldat podria ser l’argument d’un best-seller de lectura estiuenca. Hi ha una investigadora, el tòpic del manuscrit trobat i un final feliç. La cosa va anar més o menys així: la filòloga i catedràtica Montserrat Bacardí estava treballant en la premiada biografia La veritat literària de Teresa Pàmies (Eumo 2023) quan va descobrir el mecanoscrit Una noia i un soldat a l’Archivo General de la Administración de Alcalá de Henares, l’indret on ha restat arxivat des del 1972. L’editorial Destino l’havia presentat a censura aquell mateix any. Bacardí explica que els informes de la censura van ser contundents i van prohibir-ne la publicació sense contemplacions. «Novela escrita con un desenfado desafiante y en un tono demagógico y panfletario por demás. Se alaba la revolución violenta. Se elogia a los rusos. Se hacen panegíricos de Companys». I l’informe acabava amb un contundent «la novela, en fin, es totalmente destructiva y denegable de necesidad». Era l’única còpia que se’n conservava. Sembla que Teresa Pàmies no va reivindicar-la mai, i ni tan sols els seus familiars en coneixien l’existència.

Segurament estem davant la primera novel·la que l’autora va acabar un cop a Catalunya després de tornar de l’exili. Un any abans, el 1971, havia publicat Testament a Praga, l’obra amb la qual es va donar a conèixer com a escriptora i va rebre el premi Josep Pla. Avui, el final feliç d’aquesta valuosa troballa ve de la mà de l’editorial Adesiara i el seu interès en publicar-la. La mateixa Montserrat Bacardí n’ha signat l’edició i una completa introducció de lectura obligada.

El subtítol en situa ràpidament: una novel·la de la guerra civil. A diferència d’altres obres de Pàmies, aquí el pacte autobiogràfic no es compleix. Però malgrat ser una obra de ficció, la noia protagonista té molts punts en comú amb l’autora. Pàmies sovint manifestava preocupació per inscriure la seva experiència dins la genealogia de les novel·les sobre la guerra civil i invalidar bona part de la literatura testimonial que s’havia escrit fins aleshores, especialment la que es gestava des de mirades foranes. A Una noia i un soldat, aquesta intenció la formula a través de la noia, la Cinta, que titlla a autors com George Orwell o Ernest Hemingway de «turistes de les revolucions que fan els pobles endarrerits». «Aquella guerra no podien sofrir-la i per aquest fet no podien entendre-la», es queixa la Cinta. «Els espanyols d’un i altre bàndol es mataven entre ells sense cap intenció literària, ni pensant que podia ser exciting obrir-se la carn a cops de fusell. Mai no degueren ser rebuts amb tanta confiança i agraïment. Els pobles endarrerits som així».

Pàmies inscriu un relat propi amb una prosa molt viva. Segurament el decalatge temporal entre el moment d’escriptura de l’obra i el moment en què finalment ha pogut donar-se a conèixer anirà a favor d’una recepció més favorable que la que van tenir les seves novel·les als anys setanta. Aleshores els crítics n’acusaven la manca de literarietat. Llegida avui, els monòlegs interiors dels protagonistes mostren un català que sona gairebé oral, sense artificis, amb ànima, que et transporta a l’època i emmarca amb bisturí la personalitat dels personatges, especialment la del soldat. Pàmies contraposa dues veus: la de la Cinta i la del soldat, el Ton. Ell és pagès, ella marxista. Són adolescents, són de Balaguer, són carn i ungla, festegen, canten al cor de l’Orfeó, celebren Sant Joan, es muden pels àpats de Nadal i corren pels camps dels afores del poble fins que esclata la guerra i ell és enviat al front a lluitar amb el bàndol republicà. La trama intercala les veus interiors dels dos protagonistes que narren la seva experiència de la guerra i els anys immediatament anteriors i posteriors. El fil que manté el pols narratiu és l’expectativa del retrobament a la Barcelona revolucionària.

Pàmies testimonia la veu honesta dels joves del bàndol perdedor que fan la revolució com poden i se la troben imperfecta i contradictòria.

La distància de l’autora amb els fets narrats obre la porta a la reflexió crítica. Encara que la censura titllés l’obra de pamfletària, Pàmies introdueix el dubte i la pregunta sobre el sentit de la guerra en diversos moments. La Cinta ha crescut en una llar polititzada i explica la guerra des de la militància, però també en fa crítica explícita. Tanmateix, és en els fragments més ficcionats on l’experiència de l’horror i les paradoxes de la guerra s’expliquen millor. Allà on no arriben la informació històrica, la crònica o la teoria política hi arriben els monòlegs interiors del Ton, el soldat-pagès. Un pagès de Balaguer. Un noi sense gaire instrucció que deixa anar els seus pensaments a raig amb un sentit comú que et deixa glaçada. Un noi travessat pel trauma d’haver matat un soldat del bàndol feixista de qui n’ha vist les mans, les mateixes mans de pagès pobre que les seves; de qui n’ha sentit parlar un català com el seu.

«Si la revolució és la salvació dels pobres, ja és ben estrany que tardem tant a guanyar-la sent els pobres la majoria i havent donat la terra inclús als que no en teníem. I és estrany que durin tant els rics si són minoria, i ho són, perquè a Balaguer mateix els podíem comptar amb els dits, i tot semblava tan fàcil i que fora tan curt, però ja fa un any i mig que dura i ho veig tot enredat; i és que ara mateix no trobo bé ni normal ni just que a mi, soldat de l’exèrcit republicà, no em deixin entrar al Colón perquè no tinc carnet dels que ocupen el Colón». Dins l’ocupat Hotel Colón de la Plaça Catalunya, seu dels Socialistes Unificats, hi ha la seva estimada Cinta.

Fidel a la seva ideologia i a la vegada capaç de mostrar-nos un calidoscopi de mirades que il·luminen alguns punts cecs de la nostra història, Teresa Pàmies testimonia la veu honesta dels joves catalans del bàndol perdedor que fan la revolució com poden i se la troben imperfecta i contradictòria. Però hi posen el cos, com l’hi va posar l’escriptora. La Cinta, al final, llança la pregunta que ens ressona fins avui i ningú encara no ha sabut respondre: «Com s’ha de fer una revolució? Algú en té la recepta?».