Rampinar una vida d’històries

“De vegades, el passat se’m fa present per més d’una banda”. Això diu Joaquim Carbó a ‘Albuquerque’, el primer relat del seu últim llibre, Un altre tròpic. I és que, en aquesta darrera publicació, l’escriptor de noranta anys “passa revista” a narracions que ha escrit al llarg dels anys publicades en revistes literàries, diaris o amb editorials “que s’han fos”.

Joaquim Carbó a La Setmana © MAnuel Medir Roca — Joaquim Carbó a La Setmana © Manuel Medir Roca

Un altre tròpic, publicat per Pagès editors i acabat d’imprimir un dia abans de l’aniversari de l’autor –el 24 d’agost–, és un recull de 18 relats. En paraules de Carbó, dins d’aquesta recopilació “de tot hi ha, com a la vinya d’aquell terratinent tan poderós!”. Des d’aventuretes de dos vailets entremaliats o anècdotes i retrats d’aquells amb qui comparteixes barri, passant per la pèrdua de l’avi i l’amarga herència que t’ha deixat, fins a arribar al tràngol (tan personal per Carbó) que t’ocupin la segona residència.

Carbó, a la presentació, (mal)prepara el lector o lectora deixant entendre que el llibre és una mena de calaix de sastre de textos que únicament tenen el mateix autor com a lligam. Ara bé, tot i que Un altre tròpic inclogui narracions d’un Carbó de 30 anys, però també d’un de 90, aquests relats comparteixen més que l’autor. L’humor més aviat àcid i enginyós, l’ús d’expressions catalanes que ja no se senten, les escenes descrites amb gran detall, les històries que comparteixen personatges i escenaris, la franquesa gairebé insultant i la influència de les circumstàncies personals de l’autor travessen, com un meridià, el tròpic de Carbó.

Tot i aquesta humilitat que disculpa un desordre que no hi és, Carbó empren amb valentia la posició més tradicionalista i conservadora, potser per coses de l’edat, de no haver modernitzat, “actualitzat, vaja”, alguns dels textos més antics. “No m’he atrevit a introduir aquesta ‘modernor’ [la de l’euro, la de l’abolició del servei militar, la dels smartphones] en algunes narracions que amb aquests nous elements perdrien el to agredolç d’una època difícil, trista i sòrdida que, malgrat tot, també proporcionava als que la vivíem alguns moments de felicitat, diversió i alegria”.

Un altre tròpic porta el nom de l’última narració del recull que, l’any 1964, va rebre el premi Joan Santamaria. Aquest relat de Carbó és un homenatge a l’autor estatunidenc Henry Miller, conegut per Tròpic de Càncer (1934) i per la seva seqüela, Tròpic de Capricorn (1938). Amb Miller, Carbó sembla tenir-hi una connexió especial, ja que les dues novel·les muses de la narració del 64, el nostre escriptor les va llegir malgrat estar sota censura i gràcies al seu amic Manuel de Pedrolo.

De Miller, el català sembla agafar-ne els referents autobiogràfics i les descripcions amb gran franquesa i detall. Amb això, Un altre tròpic fa un retrat d’una vida sencera i evidencia el pas del temps i els canvis d’escenaris dins d’una societat que, avui, encara canvia d’una manera més vertiginosa.

Potser sí que alguns dels textos d’aquest recull s’haurien beneficiat amb una revisió per encaixar en el nostre dia a dia, però molts d’altres són d’una atemporalitat fins i tot punyent.

Amb Un altre tròpic, Joaquim Carbó celebra noranta anys estant en plena activitat literària. Aquest llibre és el testimoni de, gairebé, tota una vida de feina i dedicació. Durant el 2022, l’autor també ha publicat la seva prolífica biografia, Sense futur (Destino, 2022); un volum de records inspirat per l’aturada del “corronyavirus” i que va ser finalista de l’últim Premi Josep Pla.

Carbó ha escrit més d’un centenar de títols tant per joves com per adults i va col·laborar durant seixanta anys a Cavall Fort. Tot i que això potser siguin figues d’un altre paner, com molt bé va apuntar Antoni Serés Aguilar a la seva felicitació d’aniversari a Núvol, després d’una extensa producció bibliogràfica, potser no pel Nobel, però “pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes has fet tots els mèrits.”